Actius tòxics hipotecaris i tràfic d’heroïna al Raval

Text: Masala | Il·lustracions: Blanca A. Mato | 13/01/2018

El creixement del tràfic de drogues al Raval està estretament vinculat a la realitat immobiliària del barri. Immobles que a la vegada formaven part de grans paquets d’inversió, i de bancs i fons voltors, han generat un problema d’irresponsabilitat estructural que ha creat les condicions per a la infiltració del tràfic de drogues a les finques.

Aparentment, el vertigen dels anys del plom hipotecari, l’escalada de fusions i absorcions d’entitats financeres, de transmissió de carteres d’inversió immobiliària, de nacionalitzacions brossa de capitals financers…, es mou en un pla massa llunyà de la realitat immediata d’un barri com perquè s’apunti com una de les causes d’un problema de salut pública, com és el de la crisi del tràfic de l’heroïna de l’estiu del 2017 al Raval. Però, com veurem, el modus operandi dels grans tenidors d’habitatges, a més de la destrucció social i habitacional que provoca per se, s’ha convertit en un aliat, si més no circumstancial, dels interessos de les xarxes de narcotràfic al seu darrer esglaó.

Sobretot a partir de la primavera passada s’han anat multiplicant les protestes i les assemblees de carrer per denunciar la proliferació de pisos on el narcotràfic s’ha anat fent fort i ha creat una ona expansiva que ha alterat i amenaçat la convivència quotidiana tant al carrer com a l’interior mateix de les finques. No tenim les fonts ni els recursos per interpretar quins moviments s’han produït en el mercat de les drogues il·legals (i més concretament de l’heroïna) com per donar una informació contrastada sobre quines xarxes de tràfic són responsables del més que notable augment d’intensitat d’aquesta activitat al Raval. D’altra banda, el diagnòstic de l’Agència de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona assenyala que la recollida de xeringues —que es concentra en quatre districtes: Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Sant Andreu i Sant Martí—, després d’un període descendent al districte durant els anys 2009-2015, va experimentar un notable increment el 2016: de prop de 700 xeringues mensuals a unes 1.200.1 Un informe fet públic quan estàvem tancant aquest article reflecteix, a més, un increment important de les xeringues recollides entre el març del 2016 i el juliol del 2017, i que concretament al maig i el juny superaven les 2.000.2 Aquestes dades no estan desglossades per barris, però podem deduir que bona part d’aquest increment es concentra al Raval, tal com s’ha manifestat els darrers mesos.

En relació amb aquest augment s’ha constatat un increment del tràfic, el territori d’actuació del qual és un conjunt d’immobles —en algun cas, finques gairebé senceres— que hem detectat que comparteixen un patró i un historial recent molt semblant: formen part de grans paquets d’inversió immobiliària, els seus habitants o propietaris han patit un procés d’execució hipotecària durant els darrers anys, i han sigut traspassats entre bancs o fons d’inversió com a part de grans carteres d’actius tòxics o de processos de fusió bancària o de nacionalització de pèrdues.

 

Degradació i tràfic

Encara que, en alguns casos, el veïnat ens parla d’una activitat de narcotràfic més perceptible de l’habitual des de fa cinc o sis anys i en altres des de fa dos anys, sembla que el final del 2016 és el moment detonant en què es manifesta un problema greu amb situacions extremes, que en alguns casos provoquen molèsties creixents a peu de carrer i, en altres, la sensació que determinades finques s’han convertit en territori, si no exclusiu, sí profundament afectat i condicionat per aquesta activitat. És des d’aleshores que un conjunt de carrers —la part alta de Riereta i la seva cruïlla amb Vistalegre, Sant Gil, Roig, Cardona, Reina Amàlia…— s’han convertit en zones calentes per a la convivència quotidiana del veïnat en relació amb la venda i dinàmiques d’algunes persones consumidores.

En Toni, veí dels voltants de Riereta, explica que, «encara que el tràfic es fa als baixos, els consumidors entren per l’escala de veïnes, on sovint es troben excrements, una cosa que també passa al carrer». La Judit, veïna de Riereta, parla de «gent punxant-se al carrer des de fa dos anys». En Toni també explica que s’han produït furts tant al carrer com a les cases, i que «les baralles i els crits són constants i hi ha gent gran que ara mateix té por de sortir al carrer». Les situacions més greus, però, s’han produït en enfrontaments entre traficants: «En una d’elles fins i tot van arribar a treure matxets, i aquest va ser precisament el detonant de la primera cassolada de Riereta i Vistalegre». En David, resident també del carrer Riereta i crescut al Raval, explica que «estem veient escenes al barri que no vèiem des dels anys vuitanta». Ell mateix ha arribat a rebre amenaces directes per part de traficants, «i fins i tot em van gravar, amb alguna cosa punxant, el símbol d’una banda a la porta». De fet, hi ha veïnes que han abandonat les finques i algunes que s’ho estan rumiant. En Toni afirma que «jo mateix m’estic plantejant de marxar» i la Mònica, propietària de Reina Amàlia 8, explica que va tenir «un llogater que va marxar per culpa d’aquesta situació, i en la mateixa finca un home va malvendre el seu pis per poder marxar».

L’Alba, veïna de Sant Gil i habitant del barri des de fa pocs anys, ens assegurava al setembre que «estem vivint una situació que fa mig any no existia». Ens explica que, ella mateixa, al juny es va trobar el pany forçat i que a un paleta que té el negoci en un dels baixos de Sant Gil, i que és prou evident que no està deshabitat, li va passar el mateix. En Carlos, veí del carrer d’en Roig, comenta que, a part de les baralles, els crits i altres problemes al carrer, també s’han trobat consumidors en situacions greus: «Hem hagut de cridar el 112 tres vegades per dues persones que s’han desmaiat al mig del carrer i, en un cas, per una persona que vam trobar amb problemes respiratoris». Ell mateix explica gràficament la intensitat de l’ús del carrer recordant que «una nit, de les dotze a la 1.30, vam comptar [que hi van passar] 195 persones, encara que s’hi ha d’incloure gent que va anar i tornar en aquest mateix lapse de temps». Les conseqüències sobre la convivència, però, no s’observen només al carrer: «Un grup de toxicòmans va ocupar el terrat del número 22 [del carrer d’en Roig], i quan la Guàrdia Urbana va aconseguir treure’ls, en van treure 1,2 tones de brossa». La mateixa problemàtica es dóna a Reina Amàlia 8, on la Mònica ens explica que al terrat hi viuen algunes persones: «Crec que són els mateixos traficants, els qui els lloguen el terrat i una caseta que hi ha».

Tots els testimonis coincideixen a assenyalar el paper de les propietats dels pisos, que han ignorat de manera flagrant tant els requeriments del veïnat com els de l’Ajuntament mateix. La Mònica de Reina Amàlia 8 posa en relleu l’absoluta deixadesa i manca d’interès per la situació dels immobles per part dels bancs: «Amb La Caixa i Buildingcenter és gairebé impossible que algú se’n faci càrrec, passen totalment». En un document personal on ha recopilat l’historial dels fets de la finca es pot veure com, per un sol pis, ha hagut d’enfrontar-se amb un laberint de cinc correus electrònics, tres telèfons i quatre interlocutors diferents. La mateixa regidora Gala Pin ha explicat que «quan estem intentant contactar amb determinats bancs o fons d’inversió, o fons voltor amb la seu no se sap on, moltes vegades costa poder posar-s’hi en contacte, i, quan s’aconsegueix, costa més encara que entenguin el problema i vulguin actuar».3

 

Actius tòxics hipotecaris i salut pública

A partir d’una de les finques més afectades per aquest fenomen, el 22 del petit carrer d’en Roig, podem dibuixar el fil complex que lliga la crisi hipotecària i l’actual crisi del tràfic de l’heroïna al Raval. Coses que passen aparentment molt lluny, amb el temps agafen la força d’un meteorit que impacta al centre mateix de la quotidianitat; coses que a priori no tenen una relació causa-efecte, acaben conformant la teranyina de la realitat.

La fusió entre Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, anunciada el 17 de maig del 2010 i amb la qual va néixer l’efímera Catalunya Banc —«la primera gran fusió aprovada pel Banco de España i la Comissió Europea […] amb 81.000 milions d’euros d’actius totals»—,4 ens portarà dels despatxos on es van gestar els rescats bancaris a aquest carreró ravalenc. En aquest període, els ous d’or ja s’havien convertit en «actius tòxics» i algunes entitats financeres en una mena de pesta de la qual, per descomptat, només podia contagiar-se l’erari públic. Després d’aquesta fusió, el setembre del 2011 el Banco de España, a través del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), nacionalitzava les pèrdues de Catalunya Banc i, més tard, l’abril del 2015, la seva «cartera hipotecària problemàtica» era venuda a Blackstone per 4.123 milions d’euros. El fons voltor va posar una part d’aquesta cartera a nom de la seva filial Budmac Investments II SLU.

Dins d’aquest paquet tòxic estava inclosa una hipoteca de 220.800 euros que una família del número 22 del carrer d’en Roig va començar a pagar el 2005 a la Caixa d’Estalvis de Tarragona i que, durant el 2015, va ser desnonada en un procediment d’execució hipotecària. No era, però, l’únic pis de la finca afectat per un historial semblant: un altre, també fruit d’un procediment d’execució hipotecària, va ser adjudicat el 6 de juny del mateix any a la mateixa Catalunya Banc, que dos mesos abans havia sigut absorbida pel BBVA. Un tercer pis d’aquesta finca és propietat de Budmac Investments, probablement arran d’una de les operacions d’adquisició massiva d’actius immobiliaris del BBVA per part de Blackstone.

Fixant-nos en una altra banda del barri, al carrer Sant Gil, el procés del baix del número 4 no és gaire diferent: el Banc Sabadell absorbia el 2013 la Caixa Penedès i, amb ella, una hipoteca de 330.000 euros —sobre aquest immoble i una altra finca situada a l’Hospitalet— a pagar en vint-i-cinc anys, i que va acabar sent executada per quedar en mans del mateix Banc Sabadell.

Tornant al punt de partida i baixant del paper al carrer, en Carlos, veí del carrer d’en Roig, ens sintetitza parlant d’una de les finques bona part del que ha passat en diferents punts del Raval: «Entre el 2008 i el 2009 es van produir molts desnonaments. Fins al 2012 es van produir diverses ocupacions de famílies, i fa tres anys, al voltant del 2015, van començar a arribar els traficants, i aleshores les famílies que havien ocupat [els pisos] com a habitatge van marxar». En Toni corrobora que de la mateixa finca del carrer d’en Roig va marxar una veïna, propietària del pis, que es va veure obligada a abandonar-lo per la pressió. L’esclat hipotecari va donar lloc a diferents cicles d’abandonament que van obrir el camí a les xarxes de tràfic, les quals van convertir el que abans eren habitatges en els seus territoris d’actuació, amb efectes que, com hem vist, han tingut un impacte directe a la convivència veïnal.

Esclat hipotecari i degradació habitacional

A part dels habitatges fins ara esmentats, els vuit immobles que hem pogut estudiar a través de la informació d’accés públic i els testimonis veïnals coincideixen en el fet que formen part de grans carteres immobiliàries. Com veurem, aquesta associació no és fruit de cap mena de teoria de la conspiració —tal com s’ha intentat plantejar per deslegitimar, com a paranoies, les denúncies veïnals—, sinó un producte estructural de la gestió massiva d’actius immobiliaris que ha provocat, també, un abandonament massiu dels habitatges.

Des del començament de l’esclat de la bombolla hipotecària fins avui, tant immobles concrets com finques gairebé senceres han viscut un procés progressiu de degradació. La Mònica ho ha documentat de manera força sistemàtica en el cas de Reina Amàlia 8, on va comprar un pis el 2006: «Me’l van vendre com una finca totalment reformada i jo volia comprar-lo pensant en els meus fills, i mentrestant tenir-lo llogat; però, al cap de poc temps, amb la crisi, la resta de pisos es van anar buidant, i fins avui, que l’escala està totalment destrossada». Fins fa poc —fa uns mesos dos dels pisos van ser adquirits per particulars—, dels onze pisos, sis pertanyien a entitats financeres, concretament a CaixaBank (3), Ibercaja (1), Bankia (1) i Banc Sabadell (1), i almenys dos van acabar convertits en punts de venda d’heroïna, a més de patir l’ocupació del terrat ja esmentada.

Un altre cas, el de Riereta 1, és més representatiu del desgavell immobiliari entre voltors de diferent envergadura, però, òbviament, no deixa de tenir un efecte rebot cap a baix. En David va comprar el seu habitatge a una societat limitada anglesa que, abans de poder buidar la finca, va fer fallida i va deixar els pisos en mans del Banco Pastor, que al seu torn va ser absorbit pel Banco Popular, fins que aquest va ser finalment adquirit pel Banc Santander per 1 euro. Els pisos, que majoritàriament mantenen contractes de renda antiga, són actualment d’Altimira, la immobiliària del Santander que «durant els cinc o sis mesos que un dels baixos va estar ocupat per traficants, se’n va desentendre totalment. De fet, aquests traficants van marxar pel seu propi peu sense que ens consti cap procediment judicial contra ells».

En aquest petit tram de Riereta, fins fa poc els números 1, 3, 5 i 13 tenien punts de tràfic de drogues, dels quals només un ara torna a tenir ús com a habitatge. La Judit explica com, en el cas del número 3, propietat del BBVA, les gestions perquè la propietat es fes càrrec del que hi passava han resultat generalment infructuoses, com resumeix un burofax enviat pel representant de la comunitat de propietaris de la finca a Barna4Gestió —empresa que sembla que gestiona part de la cartera immobiliària del BBVA—: «El día 6 de febrero de 2017, les enviamos un correo informándoles que en breve el local iba a ser desalojado por los Mossos d’Esquadra, pidiéndoles que cuando se hiciese el desalojo el propietario del local adoptase medidas para evitar una nueva ocupación. La respuesta a nuestra petición fue, cito textualmente, “derivado nuevamente su correo a la propiedad que es quien tiene que adoptar las medidas de seguridad que crea convenientes cuando se realice el lanzamiento”. Dicho desalojo se llevó a cabo el 28 de marzo de 2017, pero el 3 de abril lo han vuelto a ocupar las mismas personas».

En tots els casos es repeteix un embull de societats, gabinets de gestió i d’advocats que, en conjunt, es converteixen en un interlocutor impossible quan es tracta d’interpel·lar la propietat del pis perquè es faci càrrec de les seves responsabilitats. Sembla evident que el fet que aquests habitatges formin part de paquets d’inversió gegants que potser inclouen centenars o milers d’immobles, i que alhora estan en mans de gegants financers i immobiliaris, ha donat lloc a una irresponsabilitat estructural estretament associada a la gestió opaca i laberíntica, però, sobretot, al tractament purament especulatiu dels immobles.

Aquest escenari, que aliena més si és possible els immobles de la seva condició i finalitat com a habitatges, ha contribuït a la creació de certes condicions materials que han permès la infiltració de xarxes de tràfic de drogues. Al cap i a la fi, una contribució més del mercat immobiliari al benestar i la convivència, en aquest cas com a problema de salut pública.

 

NOTES

1 Agència de Salut Pública de Barcelona: Pla d’Acció Sobre Drogues 2017-2020 (bit.ly/2zyVlMn).

2 Ajuntament de Barcelona: Situació actual de la problemàtica de les drogues al Raval i intervencions realitzades, 19 d’octubre del 2017 (bit.ly/2AIHbkE).

3 Gala Pin, bit.ly/2z2Dyfu.

4 «Caixa Catalunya, Caixa Tarragona y Caixa Manresa aprueban  su fusión» (El Mundo, 17 de maig del 2010): bit.ly/2yS17eX.

    -->