Brasil indignat: no són 20 cèntims

Aritz Nafarroa | 18/07/2013

brasilAquests dies els mitjans de comunicacióhan començat a informar de les massives manifestacions que s’estan produint a diferentsciutats del Brasil. Les protestes van començar el 6 de juny arran de la pujadade 20 centaus (8 cèntims d’euro) del bitlletdel transport públic, molt deficient. La desmesurada repressió d’aquestes manifestacions, que el dijous 13 va afectar molts periodistes, va sortir a primera plana als mitjans. A més, el dia 15 s’inaugurava la Copa de les Confederacions: mentre fora de l’estadi 5000 persones criticaven la despesa en els esdeveniments esportius, quan els serveis públics en general són molt deficients, a dins la classe mitjana-alta feia una xiulada a Dilma Rousseff, presidenta del Brasil.

Una història de pobresa i desigualtat

Brasil és un país molt gran i complex, i per tant explicar el que està passant també ho és. És un país de 200 milions d’habitants, 267 vegades Catalunya en quilòmetres quadrats, amb un 23% de població rural i la ciutat més gran de l’Amèrica del Sud, São Paulo. En aquesta metròpoli, amb 22 milions d’habitants, es troben bona part de les oficines de les empreses brasileres i internacionals que estan «desenvolupant» Llatinoamèrica i convertint el PIB brasiler en el setè del món. Desenvolupament basat sobretot en l’exportació de commodities (‘mercaderies’) a la Xina (ferro, carn i soja), i de productes manufacturats a l’Amèrica Llatina, i carregat sobre les esquenes de milions d’habitants: un 47,8% de la població viu amb una renda inferior a un salari mínim (678 R$ [Rals Brasilers] = 243 €), i el 73,6% viu amb menys de dos salaris mínims. A més, la globalització ha igualat els preus, i el Brasil està immers en una bombolla especulativa.

La desigualtat dins del Brasil també és gegant, entre un sud més industrialitzat, i el nord-est i l’Amazònia, eminentment rurals i selvàtics, amb el govern paral·lel dels fazendeiros, grans terratinents que expulsen i assassinen indígenes i camperols per plantar soja o criar bestiar per a l’exportació, protegits per la bancada ruralista del congrés. Això és producte d’una història on els governs sempre han defensat els interessos de les classes altes. Cap govern ha tocat les estructures de poder més arrelades al Brasil: els fazendeiros, els industrials, la premsa, i la nova força emergent, els evangèlics. Des del govern pseudopopulista de Getúlio Vargas1 o de Juscelino Kubitschek2, passant per la dictadura militar que va derrocar el govern de João Goulart3 (que havia començat a fer la reforma agrària i polítiques favorables a la classe obrera), els governs neoliberals de Fernando Collor de Mello4 i de Fernando Henrique Cardoso5, fins al PT de Lula i Dilma, que tan sols han fet alguna política pal·liativa de l’extrema pobresa, com la Bolsa Familia, una ajuda de 200 R$. L’altra cara d’aquest context és el Moviment dels Sense Terra (MST), que existeix des de fa vint anys i que aplega 924.000 famílies —cinc milions de persones— que ocupen terres dels fazendeiros, cultiven ecològicament com alternativa a l’agroindústria i fins i tot compten amb una universitat popular. Una realitat sistemàticament invisibilitzada per la premsa i que pateix una forta repressió que inclou, de tant en quant, assassinats de membres de l’MST per ordre dels fazendeiros.

Una protesta amb molts malestars

Les protestes que aquests dies fixen l’atenció internacional van començar quan un moviment apartidista d’esquerres pel transport públic —Movimento Passe Livre (MPL)— va cridar a manifestar-se el 6 de juny contra l’augment de 20 centaus del bitllet de transport, de 3 R$ a 3,20 R$. Les manifestacions de la primera setmana, on hi havia al voltant de 5000 persones, eren durament reprimides i acusades de vandalisme pels mitjans de comunicació, la veritable dreta brasilera.

Com hem dit, el dijous 13 de juny durant la manifestació els periodistes van rebre; llavors el missatge dels mitjans va canviar, i van mostrar com era la violència policial la que iniciava els enfrontaments, amb imatges de policies colpejant els manifestants pacífics.

Com també hem apuntat al principi, el dissabte 15 els moviments populars contra la despesa i les expropiacions pels esdeveniments esportius es manifesten a Brasília a l’inici de la Copa de les Confederacions, mentre a dins les classes mitjanes-altes (l’entrada més barata costava 400 R$) fan una xiulada a la presidenta Dilma.

El dilluns 17 les manifestacions són massives arreu del país. A São Paulo i a Rio surt sobretot la classe mitjana, i els organitzadors són sobrepassats per la magnitud de la protesta. Les reivindicacions s’estenen a la situació de l’educació i de la sanitat públiques, la desmesurada despesa pels esdeveniments esportius —especialment davant les deficiències dels serveis públics— i la corrupció.

Un nou subjecte social enmig d’un munt de contradiccions i repressió

El dimecres els prefectes (alcaldes) de São Paulo i de Rio decideixen suprimir l’augment en la tarifa del transport públic. El dijous, milions de persones tornen a sortir al carrer, però aquest cop, grups de les classes mitjanes que es sumen a la protesta des de posicions dretanes ataquen els activistes amb banderes de partits d’esquerra i del moviment negre. Les consignes d’aquests grups de la dreta es centren en la corrupció, deixant de banda les exigències de justícia social. L’esquerra política i part de la social decideixen retirarse de les manifestacions, i fins i tot criden de feixistes als manifestants. Però mentre això passa al centre de São Paulo i de Rio, les classes populars surten als extraradis a tallar les autopistes, demanant millors serveis públics.

Des de llavors, les manifestacions es succeeixen; les de la classe mitjana decauen, mentre certs sectors de l’esquerra i els moviments populars inicien assemblees tant al centre de les ciutats com a les barriades de l’extraradi. El nou moviment ja no és abanderat per les organitzacions tradicionals de l’esquerra. Juntament a moviments socials de llarga durada, que també surten al carrer, emergeix un nou subjecte amb organització horitzontal i que utilitza tant els mitjans tradicionals com les xarxes socials.

La repressió policial es fa més dura: a les barriades populars la policia dispara amb bales de plom i no de goma —ja portem més d’una desena de morts—, mentre els mitjans tornen a parlar de manifestants violents i intenten dividir el moviment entre pacífics i violents. Per altra banda, Dilma, més conscient que els altres governants que han patit mobilitzacions en els últims temps, crida a realitzar una reforma política, amb una assemblea constituent ratificada. Els partits de la dreta queden fora de joc, però després Dilma, per pressions partidistes, ha de fer-se enrere, sense deixar clar fins on podria arribar la reforma.

Totes les possibilitats estan enlaire; no sabem si el moviment continuarà amb força o no. En el moment de tancar aquest article (1 de juliol), els camioners han tallat els accessos a São Paulo i les mobilitzacions a Rio i altres ciutats han estat importants, encara que més petites que els dies anteriors. El caràcter gegantí del Brasil i la seva complexitat no permeten fer cap pronòstic segur.

 

 

 ○○○

1 President en quatre ocasions, entre els anys 1930 i 1954.

2 President entre 1956 i 1961, període en què es va construir Brasília, l’actual capital federal.

3 President entre 1961 i 1964, derrocat per un cop militar executat amb el suport dels Estats Units i que va durar oficialment

fins el 1985.

4 President entre 1990 i 1992.

5 President entre 1995 i 2002.

    -->