D’incidències i permeabilitats

La contribució del moviment feminista al procés destituent

Text: María Palomares / Il·lustracions: Irene Cuesta Mayor | 07/03/2016

Des del 15M, la política ha canviat. La política feta pels moviments socials i per la gent autoorganitzada, però també la política institucional. Les noves maneres de fer política són més horitzontals, es basen en la força de les xarxes i es centren en els problemes concrets de les persones. Maneres de fer polítiques que el moviment feminista ha fet servir des dels seus inicis.

irene Debats_def

Amb el 15M, el moviment feminista ha viscut un procés d’enfortiment, afirmació i vinculació amb altres lluites socials que l’ha portat a guanyar en poder i reconeixement. Les feministes han estat implicades en tot el cicle de mobilitzacions iniciat el 2011, des de les vagues i les marees fins als desnonaments i les xarxes de suport a persones represaliades. Aquesta feina d’articulació ha tingut com a resultat un major suport a les seves reivindicacions. L’exemple paradigmàtic va ser la campanya d’accions per frenar la reforma de la llei de l’avortament de l’exministre Gallardón, que va ser de les més efectives en molt de temps i va comptar amb la participació de gent d’altres moviments socials.

Tot i aquesta articulació i l’esforç pedagògic per explicar i fer visible com la crisi i les polítiques d’austeritat afecten de manera diferent i més greu les dones, aplicant la visió de gènere a totes les reivindicacions en què han participat, les feministes no han aconseguit transversalitzar realment les seves anàlisis a les iniciatives socials que han capgirat el panorama polític de l’Estat durant els últims quatre anys.

Aquesta mancança d’aplicació de la perspectiva de gènere és més patent en els nous partits polítics i candidatures que s’han creat per afrontar l’any d’eleccions present, el 2015. Amb el convenciment que les propostes de les dones han de ser a les prioritats polítiques, les feministes estan aportant els seus coneixements i la seva experiència als processos de disseny de programes per al canvi. Però s’estan trobant amb els ritmes i les inèrcies dels espais polítics institucionalitzats, encara hereus de la vella política o obligats a adaptar-s’hi, que fan molt difícil la introducció de les seves propostes i estratègies.

Les propostes i estratègies feministes

Des d’espais molt diferents, dins i fora dels partits, les dones feministes estan interpel·lant els actors de la nova política per arrencar-los el compromís amb els drets de les dones. Des de dins, on moltes feministes estan participant als debats i espais de decisió, com els eixos de gènere, feminisme i LGTBI. Des de fora, on el moviment feminista organitzat ha alçat la veu per tal de ser escoltat i tingut en compte com a actor de referència en política de dones per al procés que s’està vivint.

A Barcelona, el 25 d’abril un grup dones del moviment va presentar públicament al Forat de la Vergonya el Manifest per l’Alerta Feminista,i que ha estat signat per més de 650 persones. Emmarcat en el context de «crisi socioeconòmica, democràtica i nacional» i d’eclosió de les «propostes polítiques que qüestionen l’statu quo, donant força a la ruptura amb l’Estat i el capitalisme», el manifest afirma amb rotunditat que ara sí que toca. En les seves mateixes paraules, ara toca: [cita textual]

– Que les pràctiques i perspectives feministes siguin de veritat troncals a qualsevol procés de transformació. Reconeguem la feina del moviment feminista, donem centralitat i autoritat a les veus diverses dels feminismes.
– Construir una pràctica política i econòmica centrada en la sostenibilitat de la vida de les persones i del planeta. El treball de cura és treball, sense plantejaments col·lectius no hi ha canvi possible.
– Fer política en primera persona. Donem-nos autoritat. Siguem, totes i tots, subjectes de la pròpia vida i de la construcció col·lectiva de la comunitat.
– Acabar amb la violència masclista. Promoguem una societat lliure de violències i militarisme. Diguem no a la xenofòbia i al racisme. Diguem no a l’homofòbia, la transfòbia i la lesbofòbia.
– Acabar amb la cultura de la dominació i la colonització del cos, de la terra, de les cultures. Reconeguem la sobirania dels pobles, l’econòmica, alimentària, energètica, i la sobirania sobre el propi cos.

Aquests cinc punts són les propostes bàsiques que el moviment feminista planteja a les diferents forces polítiques si volen fer política feminista. Són, en essència, les reivindicacions clàssiques del moviment feminista, dret a decidir i el dret a una vida lliure de violència, juntament amb altres propostes transversals sobre economia, treball o recursos mediambientals, apreses en el treball conjunt amb altres moviments, i que han cobrat una importància cabdal en el corpus teòric dels nous feminismes. Per acabar, es dóna molta importància a les maneres de fer política, al reconeixement de les diversitats, perquè el «fer» genera saber, genera ideologia.

El manifest mostra cert escepticisme en recordar el que ja ha passat altres vegades, que «propostes que semblen transformadores acaben deixant de banda el feminisme i les feministes». I adverteix: «Un món just mai no s’esdevindrà sense una transformació feminista. La nova política continuarà sent vella política si és patriarcal».

irene Debats_interior

Impregnant els nous partits polítics

Aquest manifest és una mostra del que han fet les feministes per influir sobre les noves formacions polítiques i els seus programes. El document era una carta oberta que interpel·lava totes les persones involucrades en els processos electorals. Les dones feministes participants a les estructures dels partits, moltes de les quals han signat el manifest, entre d’altres l’Ada Colau, han fet una altra bona part de feina. Aquest treball d’aportació i incidència ha donat els seus fruits. Com a exemple, el discurs d’investidura de la nova alcaldessa de Barcelona.

Al discurs de l’alcaldessa ressonaven temes com ara la política de les relacions, d’aquella que es fa en primera persona des de les veus i capacitats de cadascuna, el reconeixement del treball de cura, imprescindible per al sosteniment de la vida, o la urgència per acabar amb la violència masclista. I també va fer un reconeixement públic al moviment feminista, a la seva lluita per aconseguir que les dones arribessin a llocs de decisió, sense la qual ella no seria on és ara. Sobre el seu paper com a líder, va destacar un aspecte relacionat amb l’exposició pública i el desgast que comporta, que donava senyals d’aquesta nova manera de fer política. Va parlar, de manera quasi espontània, de la necessitat de rebre el suport i l’estima de la gent, per ajudar a portar la pesada càrrega del poder.

Més enllà dels líders, el compromís dels quals amb el feminisme és indispensable per portar a bon terme les seves propostes, a les bases dels dos partits rupturistes amb presència a l’Ajuntament s’ha fet molta feina per aconseguir que a dalt de tot es parli de dones. CUP-Capgirem Barcelona té el feminisme com un dels seus principis de mandat, i un programa especial per aconseguir una ciutat feminista, dissenyat per l’eix de feminismes i LGTBI. A Barcelona en Comú, l’eix de gènere és punt de trobada de moltes feministes, que han fet un esforç molt gran per articular, consensuar i elaborar propostes polítiques per a la seva candidatura.

Tanmateix, encara hi ha obstacles que impedeixen la transversalitat de gènere. Analitzant els discursos i els programes de manera global, es pot afirmar que encara no s’ha aconseguit que les polítiques tinguin en compte les múltiples interseccions que afecten totes les persones: classe, ètnia, gènere, nacionalitat, opció sexual. El feminisme encara es troba en un calaix separat, del qual no s’extreuen les anàlisis necessàries per completar i enriquir la resta de propostes polítiques per a la transformació.

El dur treball de la transversalitat i la interseccionalitat

Les propostes sectorials de les feministes i les teòriques de gènere hi són. Des de l’economia feminista, les arquitectes i politòlogues feministes, les especialistes en polítiques d’igualtat, s’han formulat moltes mesures i accions concretes per fer que les actuacions polítiques tinguin en compte la realitat de les dones i tractin de revertir els mecanismes que generen desigualtats en l’accés i el control dels recursos. El gran repte és fer que aquestes propostes siguin acollides als espais de coordinació i decisió.

El que les feministes encara no han aconseguit és influir, liderar, imposar-se als espais mixtos. No és fàcil incidir en les noves formacions polítiques i els espais de confluència que s’estan generant, quan, per definició, aquests espais ja són fruit de negociacions entre partits, col·lectius i tendències que lluiten per defensar els seus interessos. Es necessita molta capacitat per resistir els debats, les conspiracions, les lluites de poder i les adhesions necessàries per sortir-se’n. Les feministes sovint es troben incòmodes en aquests espais, és l’estranyesa que sentia Rosa Luxemburg quan participava en espais d’homes.

Tampoc és fàcil treballar amb la lògica feminista, que procura espais i temps necessaris per arribar a consensos i a la vegada respecta els dissensos, quan el ritme de treball imposat per la política institucional fa que les decisions s’hagin de prendre en un moment. No és fàcil traslladar la riquesa dels debats i la importància dels matisos a les actuacions polítiques, moltes vegades fetes de cara a la galeria. En definitiva, no és fàcil intentar canviar el rumb d’una enorme maquinària i intentar fer política d’una altra manera.

Només un moviment fortament articulat pot aconseguir lúltim pas de rosca, fer que el feminisme impregni totes les polítiques. El moviment necessita entitats i col·lectius independents, enfortits i amb recursos per dedicar-se a pressionar i vigilar el que fan les institucions. Les dones que hi són a dins no poden fer-ho soles.

Però, sobretot, és necessari el compromís per part de la resta d’actors polítics per fer complir les propostes, acceptant que s’hauran de canviar prioritats i renunciar a privilegis perquè aquestes s’apliquin tal com han estat dissenyades. L’experiència ha demostrat que aquest és el gran repte i que els processos de transversalització s’aturen justament quan topen amb aquesta pedra. Encara queda feina per fer perquè el feminisme sigui totalment interioritzat per la política clàssica.

Serà aquesta l’oportunitat? Tenim els elements necessaris, un moviment fort, unes dones líders compromeses amb fer complir els decàlegs i un context de canvi a punt d’obrir un procés constituent per canviar-ho tot de veritat. Serà ara?

El manifest i altres reflexions es poden trobar al blog de l’Alerta Feminista: alertafeminista.wordpress.com

    -->