El cooperativisme obrer de consum a Barcelona

Iván Miró i Jordi Garcia | 20/09/2013

fraternitat_fileteado

Entre mitjan segle XIX i 1939, el cooperativisme arrelà en els barris obrers de Barcelona per fer front a les dificultats econòmiques que patia el proletariat industrial. Partint de la solidaritat i l’ajuda mútua, les cooperatives es convertiren en institucions socials de primer ordre i organitzaren el consum, la producció i el crèdit de milers de famílies treballadores seguint els principis de la democràcia econòmica. Inicialment, destacaren les cooperatives obreres de consum, associacions de consumidors que, suprimint els intermediaris burgesos, compraven a l’engròs productes bàsics per aconseguir millors condicions de qualitat i preu, i que després els distribuïen entre les famílies associades. Amb els excedents de la compra mancomunada, desenvolupaven prestacions socials, culturals i educatives: escoles; fons de previsió per malaltia, vellesa o mort; caixes de resistència per a vagues; i mútues de salut. A partir de la fórmula autogestionària, les cooperatives milloraren la vida dels seus membres, tot aspirant a substituir les relacions socials capitalistes per la pràctica de la cooperació.

A Barcelona, les cooperatives de consum proliferaren inicialment en els antics pobles del pla, prop dels centres industrials i les fàbriques tèxtils, i foren fundades per obrers que, o bé professaven els ideals del republicanisme federal, o bé integraven les societats d’ofici que posteriorment evolucionarien cap als sindicats de classe. Partint d’orígens ben modestos (uns baixos llogats, un sac de cigrons i un de patates, un bocoi de vi i una tina d’oli…), acabaren protagonitzant la vida quotidiana dels seus territoris, amb edificis propis i singulars que albergaven ja no solament relacions econòmiques fraternals, sinó també una rica vida social i cultural. Les cooperatives de consum garantiren l’abastiment alimentari de les poblacions treballadores allunyades del centre barceloní, i contribuïren a crear la identitat cultural dels antics pobles del pla de Barcelona. I, no menys important, exerciren de rereguarda col·lectiva en uns anys en què el conflicte de classes a la ciutat (vagues, locauts patronals, pistolerisme, dictadura de Primo de Rivera…) situava els i les obreres en una indefensió social permanent. Formaren part, en definitiva, d’aquella Barcelona proletària que articulava la ciutat amb ateneus, escoles racionalistes i centres obrers.

Les primeres cooperatives

El 1864 es creà la primera cooperativa pròpiament dita a Catalunya i l’Estat espanyol, L’Obrera de Mataró. L’any següent, per impuls de Josep Roca i Galés, es va crear la primera cooperativa de producció barcelonina, la fàbrica de teixits La Propagadora del Trabajo, i també les dues primeres cooperatives de consum catalanes, L’Econòmica, a Palafrugell, i La Companyia, a Canet de Mar. Al pla barceloní, cooperatives de consum primerenques foren L’Antiga del Camp de l’Arpa (1866), La Constància Martinenca (1868), L’Artesana del Poble Nou i Teixidors a Mà, de Gràcia (1876), així com La Fraternitat de la Barceloneta (1879). Al final de segle, naixien una sèrie d’entitats que gaudirien d’una llarga vida: La Flor de Maig del Poble Nou (1890), La Lleialtat Santsenca (1891), L’Amistat Martinenca (1892), La Lleialtat de Gràcia (1892), La Vanguardia Obrera d’Horta (1894), La Confiança Andreuenca (1896), La Nova Obrera de Sants (1897) i Pau i Justícia, al Poblenou (1899).

L’arrelament als barris

El 1912 es comptaven una setantena de cooperatives escampades per tots els barris obrers barcelonins i s’encetaven experiències com els Forns Col·lectius de Pa. També s’inicià la construcció d’edificis en propietat, que esdevenien referents de primer ordre a les barriades. No obstant, fou l’agitació social de l’època la que explica el creixement cooperativista d’aquells anys. Les vagues motivaven la solidaritat de les cooperatives amb els vaguistes, col·laboració que arribà a l’apogeu amb la vaga de la Canadenca, de 1919, i sobretot amb el locaut posterior. Davant l’aturada patronal, que deixà 200.000 obrers barcelonins sense feina, les cooperatives oferiren crèdit als obrers en atur forçós. D’ençà, el proletariat barceloní considerà la cooperativa com la institució obrera de rereguarda: garantia el suport mutu, augmentava la capacitat de resistència en els conflictes i ajudava a millorar materialment llurs condicions de vida.

Iniciatives cooperativistes

A partir de 1920, es llançaren ambicioses iniciatives conjuntes. Així es fundà, l’octubre de 1920, la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa, al carrer Aurora, 11 bis. Propietat de 40 cooperatives, la Unió passà de produir 10.000 quilos de pasta l’any 1921 a 240.000 quilos el 1930. S’impulsà la premsa com Acción Cooperatista; s’obriren escoles ―laiques i mixtes― en moltes entitats, es promogué l’excursionisme naturista, el teatre, el cant coral, l’aprenentatge de les llengües com l’ido i l’esperanto, i s’organitzaren conferències sobre salut o economia. El 1923 l’Aliança Cooperativa Internacional proposà celebrar la Festa Internacional de la Cooperació cada primer dissabte de juliol. L’any següent celebraren la diada cooperatives com La Flor de Maig, La Dignitat i L’Economia Obrera i, a partir de 1926, amb la festa realitzada a Montjuïc, i el 1927 a la plaça de les Arenes, el cooperativisme esdevingué un moviment de masses.

L’apogeu del moviment cooperatiu

La instauració de la República, l’abril de 1931, donà un impuls definitiu al cooperativisme. L’aprovació, el 1934 a Catalunya, de la Llei de bases de la cooperació fomentà la constitució de noves cooperatives, entre elles les de treball i producció, com l’Agrupació Vidriera (1932) o la Cristalleria Cooperatista Barcelonesa. Se’n crearen en tots els sectors, com l’Editorial Cooperativa Popular o la Cooperativa de Camiseria del carrer Diputació. També es creà la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu (1934) i la Cooperativa Central de Compres (1935), a fi de facilitar les compres a l’engròs de les cooperatives urbanes als sindicats agrícoles de les comarques.

La guerra i la unificació de les cooperatives

L’aixecament militar contra la República, el 18 de juliol de 1936, trasbalsà profundament el moviment cooperatiu. A Barcelona, en un primer moment, les cooperatives abastiren d’aliments les forces que combatien als carrers la insurrecció feixista. Esgotaren productes com la llet en pols, el cafè o els embotits, i els forns cooperatius intensificaren la producció. Tanmateix, amb les col·lectivitzacions que s’encetaren amb la victòria obrera, les cooperatives visqueren un moment complex. Malgrat ser entitats col·lectives, pertanyien als seus socis, i alguns sectors de la CNT pretengueren col·lectivitzar-les. Per afrontar els temps de guerra, el 9 d’agost es fusionaren 48 cooperatives de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs en la Unió de Cooperadors de Barcelona, amb 65 botigues obertes i 12.000 famílies associades. La UCB passaria, en poc temps, a disposar de 93 sucursals i abastir 93.000 famílies. També s’unificaren les cooperatives de segon grau (carbó, sopa, sabó, aigües carbòniques i xocolata), constituint-se Productes Coop, i les monedes cooperatives es sobresegellaren amb el símbol de la UCB. El juny de 1938, 383.733 famílies catalanes formaven part de les cooperatives de consum, una ascensió que seria tallada, de soca-rel, amb l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona a inicis de 1939.