En record de Julià Peiró

Text: Masala | 05/11/2016

julia

Acabava de començar la primavera de l’any 2006 i nous aires entraven en forma de secció al Masala. L’excusa perfecta va arribar quan una carpeta antiga ens va caure a les mans. La carpeta contenia una sèrie d’articles de premsa que anaven des dels anys cinquanta fins a finals dels setanta, i uns quants parlaven dels mateixos temes que interessaven al Masala.

El material donava per a una secció i teníem ganes de recuperar la memòria dels nostres barris i deixar constància que hi ha realitats actuals que venen de molt lluny. Vam anomenar-la «Relectures contra l’oblit».

Al cap d’un any, per la diada de Sant Jordi del 2007, teníem torn a la parada del Lokal a la Rambla. De sobte un home d’uns 70 anys amb la veu fonda va preguntar pel llibre del Cas Scala, que havia tret feia poc l’editorial Virus.

Sabeu que vaig ser el primer periodista que va arribar al teatre Scala el dia de l’incendi?

Nosaltres, sorpresos, vam començar a pensar que teníem un autèntic personatge al davant.

Com va ser això, senyor…?

Julià…, Julià Peiró em dic.

La veritat és que desconeixíem la part cèlebre i televisiva d’en Julià, simplement hi vèiem una persona molt interessant amb força coses per descobrir-nos. Ell es va presentar destacant el seu bagatge periodístic més polític, sense parlar-nos en cap moment de La Casa dels Famosos.

Doncs estava dinant a casa de la meva mare, a prop del Paral·lel, quan uns companys em van dir que el teatre Scala s’estava incendiant. Jo en aquell temps treballava per a El Periódico de Catalunya, estava a prop. La resta més o menys ja la sabem.

Ens va explicar també una foto que va fer als anys seixanta, a Marsella, a un anarquista que li contava que havia participat en l’assassinat d’Eduardo Dato. Ens vam quedar de pedra, però ell va treure ferro a l’assumpte amb una de les seves riallades tan característiques.

Vam continuar parlant de la seva afició pel llibre antic i històric, i ens va dir que tenia un autèntic centre de documentació a casa seva. Allà se’ns va encendre la bombeta. Els nostres retalls de la carpeta antiga s’estaven acabant, no sabíem com continuar amb la secció i semblava que en Julià havia aparegut just per reprendre les «Relectures contra l’oblit». No vam dubtar ni un moment: «Vostè és la persona que estàvem buscant», i li vam explicar què era el Masala i la nostra proposta de col·laboració. Es va entusiasmar, va dir que n’havíem de parlar, ens vam donar els telèfons i vam citar-nos per concretar-ho. Gairebé un any després en Julià Peiró agafava la secció que ja seria seva per sempre, feta a la seva mida i a la mida de tot el que ens podia contar. Anys de pit i cuixa, faràndula setantera, franquisme, repressió, anarquisme, llibertats, Setmana Tràgica, tot el que al llarg de tants anys ha deixat escrit a les nostres pàgines, amb aquell to sarcàstic, crític i picant que feia servir.

Aquests deu anys de relació han estat molt enriquidors. Després de coneixe’l en persona vam descobrir el seu passat com a periodista, el seu interès per la nit de la ciutat i la seva curiositat inesgotable. Amb el temps vam conèixer la seva parella, la Sílvia, i vam arribar a tenir-nos una gran estimació. Quan podia venia personalment a El Lokal a portar-nos els seus articles, a vegades ens feia de corrector del que escrivíem nosaltres, un cop fins i tot va venir al programa dels Majaras a Ràdio Contrabanda, i també a diverses assemblees per repensar el projecte i a un dels nostres sopars de celebració. No volia perdre’s res. Era un més de l’equip. Nosaltres vam aprendre molt de la seva anàlisi política i de la seva professionalitat.

 Sempre puntual, interessant, ple de paraules que feien créixer el periòdic… i la seva ploma fina que ens va deixar un llegat de textos inoblidables. Les fotos que acompanyaven els articles sempre sortien dels seus llibres històrics, que ens feien viatjar en el temps, autèntiques joies. I és que en Julià era un gran amant de la fotografia, disciplina que també formava part de la seva polivalència periodística.

Aquella diada de Sant Jordi, a la Rambla, de manera imprevista, va començar una valuosa història d’amistat amb l’escriptor, periodista, fotògraf i gran persona, Julià Peiró.

Què més podem dir, estimat company? Les teves relectures no cauran mai en l’oblit.

    -->