La Filmoteca costarà 34,2 milions d’euros i no s’acabarà de pagar fins al 2037

Reflexions sobre l'evolució dels mitjans de comunicació lliures a la ciutat de Barcelona des dels anys noranta fins l'actualitat

Masala | 20/01/2013

mascarell-trias-homs

Foto / Robert Bonet

La Filmoteca de Catalunya, l’edifici més emblemàtic de l’operació Illa Robador, amb perdó de l’hotel Barceló Raval, no s’acabarà de pagar fins el 2037. Segons l’acord signat en el seu moment per l’Institut Català de les Indústries Culturals (avui Institut Català de les Empreses Culturals) i l’Institut Català de Finances, el crèdit concedit per aquest últim per finançar el projecte s’anirà pagant al llarg de vint-i-cinc anys i el capital total a pagar serà de 34.200.000 euros. Natàlia Garriga, gerent de Recursos de l’ICEC, ha declarat a aquest periòdic que «l’acord al qual es va arribar amb l’ICF va ser el pagament de 114.000 euros mensuals durant vint-i-cinc anys, la qual cosa inclou tant els interessos del crèdit concedit com el manteniment de l’edifici durant aquest temps».
Pel que sembla, la gestió econòmica de les obres la va dur a terme ICF-Equipaments, una divisió financera de la Generalitat creada el 2004 específicament per a la construcció d’edificis públics i, com pot veure’s en aquest cas, per a l’obtenció de plusvàlues d’aquests. Segons la mateixa Natàlia Garriga, l’acord ICIC-ICF estableix un règim d’«arrendament financer» —el que en llenguatge empresarial es coneix com a lising—: l’ICEC pagarà 1.368.000 euros anuals per l’usdefruit de la instal•lació entre el 2012 i el 2037 i, una vegada finalitzat aquest període, l’edifici passarà a ser patrimoni de l’ICEC. Això, donant per fet que l’ens seguirà existint arribats a aquest punt.

Emblema cultural o especulatiu
En complir-se un any de la inauguració de la nova seu de la Filmoteca, el missatge per part del Departament de Cultura de la Generalitat ha estat fonamentalment triomfalista: «Més de 116.000 espectadors han assistit a les projeccions que la Filmoteca de Catalunya ha programat durant els primers nou mesos d’activitat a la nova seu del Raval […] un augment del 76% de públic». Però aquest fet s’ha convertit en anecdòtic per a la majoria de les mirades que s’han fixat en l’efemèride. Una cosa previsible, com que el nou edifici no hagi transformat el seu entorn, ha estat la notícia de l’aniversari: «La inauguració de la nova Filmoteca ha resultat insuficient per acabar amb els problemes socials del Raval» titulava La Vanguardia poques setmanes abans de la data assenyalada.
Després de la inauguració, la qüestió segueix sent la mateixa que abans i durant les obres. Com a part d’una de les operacions urbanístiques més agressives dutes a terme durant la reforma del barri, la Filmoteca al Raval està contaminada per la seva relació amb la violència urbanística. La construcció de l’edifici, l’últim de l’operació executada entre els carrers d’En Robador, Sant Pau, Sant Josep Oriol i Sant Rafael, ha perllongat durant anys l’estat de setge a què han estat sotmesos aquests carrers. Amb l’inici dels enderrocaments el 1990 promoguts per Procivesa, l’enclavament de l’Illa Robador es va anar transformant en un immens solar que, entre 1998 i 2008, s’imposava a la vida dels carrers adjacents. El 2008 van inaugurar-se l’hotel, els edificis sindicals i les cooperatives d’habitatge, però el cèrcol es prolongaria durant quatre anys més, fins la finalització de les obres de la Filmoteca el 2012. Mentrestant, l’entorn era escenari d’un dels més alts índexs de mòbbing i violència immobiliària de Barcelona, i d’alguns dels casos més cèlebres d’especulació urbanística.
La inauguració, a la qual van assistir la regidora de Ciutat Vella Mercè Homs, l’alcalde Xavier Trias i l’encara avui conseller de Cultura Ferran Mascarell, quedaria enfosquida per una sonora xiulada amb la qual desenes de veïns denunciaven l’operació Illa Robador. Com deia un tríptic de l’assemblea de barri del Raval, la Filmoteca «no és un mal per si mateixa, sinó que forma part d’una intervenció profundament agressiva i inhumana, que fa un ús pervers de la cultura posant-la al servei de la violència urbanística, i que, en aquest cas, no és més que la cultura de l’especulació, del mercat i de la llei del més fort». Sense cap dubte, continuarà.

 

289.169 euros per a obres no previstes al projecte original

Fora de l’onerós acord entre l’ICEC i l’ICF queden algunes de les obres dutes a terme durant l’últim any i que correspondrien a detalls que sembla que no s’havien tingut en compte en el projecte de Josep Lluís Mateo ni en el seu desenvolupament posterior. El 2 de febrer del 2011, l’ICEC aprovava una partida de 289.169 euros a favor de la constructora EMCOFA destinada a «obres complementàries no previstes al projecte original». Segons Natàlia Garriga, aquesta despesa tindria a veure amb obres d’«acústica i insonorització» entre d’altres, no contemplades en un projecte pel qual Mateo va obtenir 308.000 euros.

 

18,5 milions per a l’ICF

El cost material del projecte arquitectònic i de les obres es va xifrar fa un any en 15.700.000 euros, però aquesta operació reportarà a l’ICF un benefici total de 18.500.000 euros. Per tant, el pagament dels interessos superarà amb escreix el 100% del capital del crèdit concedit; unes condicions gens avantatjoses, que dibuixen una curiosa relació d’usura entre ens d’una mateixa administració.