La memòria dels carrers

No obstant, això que fa tothom a tot arreu, a Barcelona sempre ha sigut motiu de polèmica i debat encès. Ho hem vist darrerament amb la retirada de l’estàtua d’Antonio López, per a uns un filantrop que no es va moure mai de la legalitat, per a uns altres un negrer cruel que es va enriquir amb una activitat repugnant. Personalment soc de l’opinió que si a l’escola expliquessin a la canalla com el tràfic de persones esclaves va beneficiar la burgesia local, potser no hi hauria necessitat de retirar cap monument.

Els símbols que veiem als nostres carrers i parcs no són inofensius, no estan posats allà per fer bonic, ni els seus noms són denominacions aleatòries que només tenen la funció d’orientar els nostres passos. Tenir o no tenir presència al nomenclàtor o a l’estatuària pública és una lluita per la memòria. El primer que fan els «bàrbars» quan entren en una ciutat romana és trencar els retrats de l’emperador, les estàtues dels cònsols i les imatges dels déus llatins. Sigui quin sigui el conflicte, el primer canvi es produeix en el terreny dels símbols públics. A Barcelona això ha estat sempre així; un exemple el podríem trobar ja després de l’assalt xenòfob al call jueu a finals del segle xiv. Llavors, l’antic carrer de les Carnisseries, la principal artèria del barri, va ser reconvertit en l’actual carrer de Sant Domènec del Call. Una advocació escollida perquè el dia de l’assalt va coincidir amb el santoral, que en aquella jornada celebrava Sant Domènec, fundador dels frares dominics —els domini canes o gossos de Déu—, que controlaven el tribunal de la Inquisició. No contents amb això, a la cantonada amb el carrer Marlet, damunt del que diuen que havia estat una sinagoga, hi van posar una petita capella dedicada a aquest mateix sant. I el 6 d’agost del 1944, en una altra finca del mateix carrer van col·locar un mural de ceràmica en record de la primera fundació de sant Domènec a Barcelona. Tot en commemoració d’un pogrom.

Si seguim cronològicament, acabat el setge del 1714 es va enrunar la piràmide de la Immaculada Concepció, al Born, un monument que commemorava la victòria catalana en el setge borbònic a Barcelona de 1706. Amb l’arribada del Trienni Liberal, al 1820, es va decretar que les principals places de cada població fossin rebatejades com a plaça de la Constitució. A la capital catalana aquest nom va recaure en el Pla de Palau, mentre que la plaça de Sant Jaume rebia el nom de plaça de la Sobirania Nacional. L’any següent les autoritats liberals van retirar l’obelisc barroc dedicat a l’àngel que dona nom a l’actual plaça de l’Àngel. La imatge que el coronava es va instal·lar en una fornícula, a la mateixa plaça, que va ser substituïda al 1966 per una còpia. Encara al 1823, les autoritats van provar d’ensorrar l’estàtua dedicada a santa Eulàlia de la plaça del Pedró, però el veïnat va evitar-ho. Tots aquests canvis es van fer en sentit invers amb l’arribada de l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, quan la plaça de la Sobirania Nacional va tornar a ser la plaça de Sant Jaume, i la plaça de la Constitució va passar a ser durant dos anys la plaça dels Porcs.

Les alternances en el poder de mitjans del segle xix van tenir una influència directa en el que llavors era el centre de la ciutat. El carrer Ferran va canviar de nom diverses vegades, segons si governaven els conservadors o els liberals. Al 1835 van canviar el carrer de la Inquisició per l’actual denominació de carrer dels Comtes, i al 1840 la plaça de Sant Jaume es convertia en plaça de la Constitució. Poc més tard, el carrer de Cristina dedicat a la reina i el del Bisbe van rebre noms de militars liberals, com eren els dels generals Dulce i Zurbano. Amb l’esclat de la revolució del 1868, el carrer Ferran passa a dir-se Llibertat, el de la Princesa canvia a Cadis, la plaça Reial es transforma en plaça Nacional, la plaça del Rei en plaça del Poble, i el Pla de Palau en plaça del Comerç. Posteriorment, durant la Primera República encara canviaran el Portal de la Pau pel sonor Portal de la Junta Revolucionària. Moltes d’aquestes modificacions serien anul·lades a partir del 1875, quan va tenir lloc la primera restauració borbònica.

L’any 1911, la polèmica la va generar un monument que la ciutat de Brussel·les va dedicar al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A Barcelona hi havia la demanda que el carrer de Sant Pere Més Baix fos rebatejat en record del pare de l’Escola Moderna, però la proposta no va reeixir. Mentre aquí era il·legal mostrar retrats d’en Ferrer, a Bèlgica li aixecaven una estàtua. Això va generar un conflicte diplomàtic entre els governs de tots dos països. Al 1913 hi va haver una petició internacional per revisar el judici a Ferrer i, en protesta, Alfons XIII no va viatjar a l’Exposició Universal de Gant. Durant la Primera Guerra Mundial, en un gest cap a la neutral Espanya, els ocupants alemanys van destruir el monument a Ferrer, l’únic que va patir aquest tracte a la capital belga. A casa nostra, durant la Segona República la plaça Urquinaona va portar el nom de Ferrer i Guàrdia.

Amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya, a partir del 1914 hi va haver nous canvis, com el trasllat de l’estàtua a Rafael Casanova a la ronda de Sant Pere, la col·locació d’una estàtua a Pau Claris a l’actual passeig de Lluís Companys, o la redacció en català i castellà de les plaques de les vies públiques. El carrer de Montjuïc de Sant Pere va passar a dir-se de Verdaguer i Callís, el ric germà del poeta Jacint Verdaguer. I la rambla de Santa Eulàlia la van dedicar als germans empresaris Fabra i Puig. Molts d’aquests canvis van ser anul·lats per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que va tornar a retolar les vies de la ciutat només en castellà.

Entre el 1927 i el 1929 va entrar en vigència una ponència municipal per canviar noms de carrers. Ara la tendència era monàrquica; així doncs, la Diagonal va ser rebatejada com a Alfons XIII i l’avinguda d’Amèrica es va convertir en l’avinguda Reina Maria Cristina.

La Segona República va significar una transformació radical en el nomenclàtor. L’agost del 1931 van tornar les plaques en català i la plaça de Sant Jaume es va convertir en la plaça de la República. L’esclat de la Guerra Civil va aguditzar aquest procés, afavorint l’aparició dels noms d’herois populars de l’exèrcit republicà. Creus i imatges religioses van ser elimi

nades, seguides de les estàtues dels prohoms burgesos. Al 1936 van destrossar el monument a santa Eulàlia de la plaça del Pedró, que a la postguerra Frederic Marès va substituir per la còpia actual. Una altra damnificada va ser l’estàtua d’Antonio López y López, que una matinada d’agost va aparèixer a terra. També va caure l’estàtua a Joan Güell i Ferrer, i el setembre del 1936 la dedicada a Joan Prim a la Ciutadella, a qui les Joventuts Llibertàries de Gràcia acusaven del bombardeig de la vila al 1870, mentre el general català era el cap del govern. A més, va ser destruïda la imatge de la Verge que coronava la basílica de la Mercè. Tots tres —López, Güell i Prim— tornarien a ser instal·lats al seu lloc durant la postguerra, amb còpies fetes per Frederic Marès.

El nomenclàtor republicà es va moure molt a mesura que el mateixos veïns i veïnes decidien rebatejar els llocs on vivien. L’agost del 1936 la placeta de Sant Josep Oriol es va convertir en la plaça del Milicià Desconegut. Amb aquesta, 71 carrers més van modificar el seu nom de manera oficial i aprovada per l’Ajuntament el setembre del 1937, mentre uns altres 60 ho feien sense permís municipal. El carrer de Santa Anna va canviar per Màrtirs de Montjuïc, la plaça Reial per Francesc Macià, la Via Laietana per Via Durruti, el carrer de la Cadena per Salvador Seguí, la plaça de la Sagrada Família per Ucraïna, l’avinguda Icària per Revolució Social, la Meridiana per Gran Via de la URSS, el carrer del Bisbe per García Lorca, el passeig de la Bonanova per Errico Malatesta, la ronda de Sant Antoni per Tarrida del Mármol, la de Sant Pau per Ricardo Mella, o la de Sant Pere per Fermín Salvochea. La darrera modificació va tenir lloc al 1938, quan Sant Jeroni es va convertir en el carrer Ángel Pestaña.

Les autoritats republicanes havien aixecat un monument al Soldat Desconegut, situat a la plaça de Catalunya, que provisionalment s’havia construït en guix. El 26 de gener del 1939, els ocupants franquistes van destruir-lo i van rebatejar aquell lloc com a plaça de l’Exèrcit Espanyol. Vol la llegenda que, aquella mateixa tarda, unitats marroquines aquarterades a la caserna de Girona van destrossar una imatge de Santiago Matamoros que hi havia al pati. El 7 de març, l’ajuntament franquista va decidir retornar als noms anteriors al 1931. L’excepció van ser aquells que es van reservar per honorar les noves autoritats. Així, la Diagonal es va reconvertir en avinguda del Generalísimo Franco, la Gran Via en José Antonio Primo de Rivera, l’actual plaça de Francesc Macià va agafar el nom de Calvo Sotelo, i un tram del passeig de Sant Joan es va convertir en General Mola. Les estàtues de personatges republicans no van tardar gens a ser abatudes, com la de Francesc Layret a la plaça Goya. Pocs detalls van escapar a l’ull censor dels 

vencedors, tret dels dos escuts republicans que encara es poden veure a la façana de les antigues seus de Caixa Catalunya i de la Delegació d’Hisenda i Jutjats, a la Via Laietana. Potser el cas més sorprenent és el bloc de pedra dedicat al pedagog Juan Pablo Bonet al passeig de Sant Joan, al qual hi van afegir una estàtua de fra Pedro Ponce de León per despistar.

El franquisme no va tenir una gran política d’estatuària pública a Barcelona. L’abril del 1939 es va aixecar un primer monument als Caiguts al castell de Montjuïc. Al darrere vindrien l’estela a la Legió Còndor i un segon monument als Caiguts, tots dos a la Diagonal, i la imatge del bisbe Irurita a l’actual carrer del Bisbe, que és l’única instal·lada pel franquisme que segueix dempeus. En els primers anys de la postguerra hi va haver una certa eufòria bèl·lica, que va motivar l’aparició de l’avinguda de Roma al 1940 i l’avinguda de Berlín al 1942. A aquestes dues s’hi van afegir els carrers del Berlinès i de Tòquio. En llocs enrunats per l’aviació franquista van sorgir nous espais, com les avingudes de García Morato (ara de les Drassanes), de la Catedral i de Francesc Cambó. Al 1943 l’Ajuntament va editar el primer nomenclàtor de la postguerra, que resumia els canvis efectuats durant els quatre anys anteriors. El cas més significatiu va ser la permutació del carrer de Tòquio pel carrer Manila, quan l’any 1945 els japonesos van perdre la guerra.

L’any 1947 hi va haver una nova reforma del nomenclàtor, molt més asèptica i menys ideològica que l’anterior. Aquell mateix any van ennoblir els vells carrers d’Amàlia i de Cristina, que van passar a dir-se Reina Amàlia i Reina Cristina. El darrer monument fet pel consistori franquista va ser el dedicat a José Antonio Primo de Rivera a l’avinguda Josep Tarradellas, inaugurat al 1963 i retirat al 2009. Aquell mateix any hi hauria el darrer canvi de la dictadura, quan el carrer Ample es va transformar en el carrer General Primo de Rivera.

L’arribada de la democràcia va significar un nou moviment de forces, que es va traduir en l’eliminació de símbols franquistes, la restauració de diversos monuments anteriors i la catalanització dels carrers, sobretot a partir del 1979 amb el primer ajuntament socialista. La Gran Via de les Corts Catalanes, la Diagonal o el Paral·lel van tornar a lluir els seus noms tradicionals. En pocs mesos, 52 carrers van recuperar el nom o en van rebre un de nou. Al 1980 es va publicar un nou nomenclàtor que recollia els canvis, com les places dedicades a Francesc Layret i Ángel Pestaña. I al 1984 hi va haver una nova tongada de canvis que va afectar 25 carrers i places, entre les quals la més simbòlica va ser la plaça Karl Marx a Nou Barris. És a partir d’aquest moment que el nomenclàtor serà criticat per la històrica i evident invisibilització de personatges femenins. El 1993 el passeig Nacional de la Barceloneta va canviar a Joan de Borbó, i es van crear les places del Poble Romaní i de John Lennon a Gràcia. Encara al 1999 van néixer el carrer Martin Luther King i els jardins Gandhi.

Malgrat l’estabilitat de les darreres dècades, algunes denominacions han sigut motiu de polèmica. El destí del castell de Montjuïc, la dedicatòria d’un carrer a Juan Antonio Samaranch i el canvi de nom pel carrer del Secretari Coloma (introductor de la Inquisició espanyola a Catalunya) han sigut alguns altres dels temes dels quals s’ha discutit en els darrers anys. L’actual consistori ha estudiat canviar les dedicatòries relacionades amb la dinastia borbònica, com ja va fer amb la plaça de Joan Carles I (avui del Cinc d’Oros). El darrer episodi d’aquesta transformació constant dels continguts ideològics del paisatge ha sigut la retirada de l’estàtua d’Antonio López, molt comentada a la ciutat. I el canvi del carrer de l’Almirall Cervera per Pepe Rubianes: un oficial de la guerra de Cuba que va donar nom a un dels creuers que va bombardejar la carretera de la mort entre Màlaga i Almeria durant la «Desbandá» a la Guerra Civil versus un humorista galaico-català. Un procés que no deixa mai satisfet a tothom, però que ens informa de l’esforç de cada època per construir un paisatge que es correspongui amb els seus valors.