L’hotelcràcia com a interès general

«L’interès de la ciutat» és un tòpic buit que, amb la idea de la «col·laboració público-privada» hegemònica a la política municipal, ha acabat confonent de manera radical l’interès públic i el privat. En aquest context, la indústria hotelera s’ha convertit en avantguarda de la usurpació privada del concepte d’«interès públic».

Text: Masala | Il·lustracions: Maria Pons Renom | 20/06/2018

«El proyecto del hotel del Palau era muy importante para Barcelona. Era de interés general.» Són paraules de Ramon García-Bragado Acín durant el judici de l’hotel del Palau el març del 2014. Aquesta rotunda afirmació té rellevància venint d’algú que entre el 1988 i el 2011 va ocupar diversos càrrecs, entre ells el de gerent i regidor de l’àrea d’Urbanisme. Però la importància d’aquesta interpretació de l’interès general no rau únicament en l’opinió d’algú que va acumular poder i influència en un àmbit capital de la gestió de la ciutat, sinó que és un lloc comú inqüestionable per a la majoria de les elits polítiques de Barcelona.

Segons l’Informe d’oferta hotelera a Barcelona ciutat i l’Àrea Metropolitana, a finals del 2017 a la ciutat hi havia 420 hotels amb 72.686 places, i 41 projectes hotelers en marxa, nou d’ells a Ciutat Vella. Malgrat la moratòria del PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics) aprovada el 2015, durant el mandat de Barcelona en Comú i el període de vigència de la moratòria s’han obert onze nous hotels, tres d’ells a Ciutat Vella. L’actual Govern municipal ha optat per polítiques clarament restrictives, però, tot i així, l’expansió hotelera ha mantingut un important ritme de creixement. La mateixa diagnosi del PEUAT preveia a curt termini un total de 426 hotels amb més de 75.000 places. Aquests grans xifres, però, cal posar-les en el context d’una pràctica política.

Un eix fonamental de la planificació urbanística

La proliferació d’hotels està estretament relacionada amb l’aposta pel monocultiu turístic, de la qual la inversió hotelera és el gran símbol. Si bé el primer precedent històric es troba en el Pla d’Hotels aprovat al voltant dels Jocs Olímpics del 1992, va ser entre el 2000 i el 2015 quan l’hotelització va passar a ser un eix fonamental de la planificació urbanística. Per una banda, els hotels es van convertir en una eina d’intervenció i transformació tant urbanística com econòmica i social, com ho evidencien l’hotel Barceló, l’hotel Vela o l’avui fallida operació hotelera al sector Drassanes. I, per l’altra, hi va haver un enfocament polític clarament adreçat a l’expansió i l’enfortiment de la indústria hotelera, a Ciutat Vella particularment a través dels plans d’usos com a mecanisme de desregulació del mercat.

Tot això es concreta en dos estils d’actuació per part dels governs municipals del PSC i Convergència, amb un objectiu idèntic: facilitar el creixement hoteler. Entre l’any 2003 i el 2010 —el mandat d’Itziar González en Ciutat Vella seria un breu parèntesi temporal i territorial— s’obren 141 nous hotels a Barcelona, però més enllà d’aquest creixement brut, només a Ciutat Vella es realitzen set modificacions del planejament urbanístic que estableix què es pot i què no es pot fer, que propicien directament o indirectament projectes hotelers. D’aquestes operacions, dues avui no s’han dut a terme, però les altres cinc sí que són hotels en actiu. Per la seva banda, si comptem els que van esquivar la moratòria, el mandat de Trias va suposar l’obertura de 81 hotels —el 2011 la planta hotelera total era de 339 establiments—. Moltes d’aquestes llicències van coincidir amb l’aprovació del Pla d’Usos de Ciutat Vella, que va obrir espais sencers del territori —totes les zones perimetrals del districte, sense límit de distància ni quantitat— i va desregular els edificis patrimonials permetent-hi l’ús hoteler. En total, en divuit anys el nombre d’hotels ha augmentat un 118% (de 187 a 420).

Si la democràcia municipal ha de mesurar-se, entre altres indicadors, per qui i quins interessos determinen la mateixa pràctica institucional, podem afirmar que els hotelers i els seus beneficis s’han plantat en el centre de les polítiques municipals, confonent les necessitats de la ciutat amb les seves, com apunta la frase que obre aquest article: confonent l’hotelcràcia amb l’interès general.

COSTURA FINA: L’URBANISME BARCELONÍ DE PRINCIPIS DEL SEGLE XXI

Si entenem l’urbanisme com una manera de (des)cosir la ciutat, en l’hotelcràcia que governa Ciutat Vella podem descobrir diverses tècniques, aplicades segons els moments polítics, històrics i empresarials. Ens centrem ara en part del període socialista (2003-2009), en què modistes especialitzats es van dedicar a fer vestits a mida de la clientela.

El juny del 2016, el mateix García-Bragado encapçalava la llista de 192 persones vinculades a l’urbanisme barceloní que signaven una singular carta d’autoreivindicació i exigència de desgreuge. La missiva, adreçada a l’alcaldessa Ada Colau i signada per tota la intelligentsia urbanística local més subalterns més o menys forçats per la situació, es va publicar poc després de l’absolució de la cúpula urbanística de l’Ajuntament en el cas de l’hotel del Palau, i confonia de manera deliberada aquesta absolució amb un suposat reconeixement de la legalitat i pertinència de la modificació del Pla General Metropolità (PGM). I, per què no, de la transcendència d’una certa manera de fer urbanisme en l’irresistible ascens de la ciutat dins el rànquing d’urbs més txatxis del món.

En aquest document, García-Bragado glossava «l’alt nivell de l’urbanisme municipal i dels seus responsables». El mateix nivell que va provocar un augment del 97% en el nombre de places hoteleres durant la primera dècada del segle. Si per assolir una fita de tant interès públic s’ha de modificar el planejament urbanístic, es modifica; si s’ha de fer fins a set cops en pocs anys, doncs es fa. I després es reivindica.

Rebuig veïnal

Si els anys noranta del segle passat van estar marcats pel Pla d’Hotels, amb un creixement del 68% de les places hoteleres, la dècada següent l’hotelització ja no es fomentava mitjançant un pla global, sinó amb modificacions del planejament preexistent. Com ja hem avançat, entre els anys 2003 i 2009 trobem fins a set modificacions puntuals fetes a mida de projectes hotelers, cinc dels quals són avui dia hotels en funcionament i els altres dos s’han quedat pel camí: l’esmentat hotel del Palau de la Música i els projectats consecutivament al solar de les Drassanes per Inversiones Lengar (2004), Barcelona Investments (2007) i Praktik (2015).

No sembla casualitat que els projectes que finalment no s’han portat a terme siguin aquells que han aixecat més rebuig veïnal. L’hotel projectat per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música al carrer Sant Pere Més Alt va provocar una potent campanya veïnal de recollida de signatures i denúncia d’aquesta absurditat. Una feina de formigueta propera a la travessa del desert, que acabaria obtenint resultats en forma d’aturada del projecte, però també de càstig: alhora que es feia pública l’absolució de la cúpula d’urbanisme, va arribar la condemna a les representants veïnals a fer front al pagament de les costes del judici.

Per altra banda, no és fins l’any passat que, després de mesos de lluita veïnal, l’Ajuntament denega definitivament la llicència al projecte de la cadena Praktik a les Drassanes. Però no ho fa basant-se a les sospitades irregularitats en la tramitació del projecte —la pèrdua de superfície d’habitatge de protecció en les èpoques Clos-Hereu i, després, les polítiques hotel friendly del govern Trias, que multiplicaven casualment el preu de compra a cada compravenda—, sinó basant-se en l’anul·lació judicial del Pla d’Usos de Ciutat Vella del 2013.

Enginyeria jurídico-urbanística

Però la mobilització veïnal no guanya sempre l’enginyeria jurídico-urbanística. El projecte de Núñez y Navarro al solar del Rec Comtal també va necessitar una empenteta en forma de modificació urbanística (2007), en aquest cas del PERI del sector oriental. Amb una finalitat d’indubtable interès general: el de transformar l’ús inicialment previst per a la majoria de la superfície d’habitatge protegit a equipament… hoteler, per descomptat. En aquest cas, i malgrat que la fiscalia advertia recentment d’elements que presentaven «vicis de nul·litat de ple dret» i instava a una «revisió d’ofici» de l’aprovació del pla urbanístic, la campanya veïnal no va aconseguir aturar la tramitació ni la construcció de l’hotel, que ja fa uns quants mesos que és obert.

L’hotel Vela també es va acabar fent, malgrat una campanya especialment imaginativa i l’obvietat de l’abús urbanístic que suposa aixecar un megahotel a primera línia de platja. Res que no pogués arreglar una modificació ad hoc del Pla Especial de la Nova Bocana del Port de Barcelona. Hi ha tota una tradició de reivindicació, sempre desatesa, d’espais portuaris per a la ciutat. Quan de tant en tant se cedeix alguna zona, el remei acaba sent pitjor que la malaltia. L’hotel Vela és un dels menyspreus més insultants cap a la ciutat per part de l’entesa público-privada.

D’aquests set casos n’hi ha un en què l’interès, general o no, resulta claríssim: l’hotel Barceló de la Rambla del Raval tenia com a finalitat higienitzar la zona de l’Illa Robadors, com la mateixa Rambla abans o la Filmoteca posteriorment. Un pas més en l’eterna guerra de matar el Xino que va requerir una mòdica modificació del PERI del Raval.

En el cas del carrer Lledó, es va fer tot un Pla Integral Especial (2007) per a la implantació de l’actual hotel Mercer, basant-se en un criteri intocable com és la conservació del patrimoni, arribant el redactat a moments d’alta literatura com aquest: «Se propone convertir el conjunto en una instalación hotelera atractiva capaz de responder a las necesidades del viajero contemporáneo: convenimos en que este uso es el más adecuado para la escala del inmueble, puesto que al fin y al cabo es un uso habitacional, con el matiz de temporalidad que tiene el viajero…». Pocs anys després, el mateix hotel es beneficiaria també de la clàusula patrimonial del Pla d’Usos del 2013 per fer una ampliació que altrament tampoc hauria pogut fer.

Un altre exemple el trobem a l’hotel Ohla Barcelona, intersecció de la Via Laietana amb el carrer Comtal. Allà, un pla especial va ser redactat ad hoc per buidar un edifici sencer, canviar-ne l’ús, poder-hi fer tres dobles plantes subterrànies i, finalment, obrir-hi un hotel. De molta qualitat, això sí. Tanta que, pocs anys després, el govern de CiU va arrodonir la feina aplicant-hi el seu pla Contracte per Ciutat Vella de microurbanització d’espai públic a càrrec d’agents privats. Així, la placeta davant de l’hotel en qüestió és ara per ara territori privat seu, que fa i desfà com li ve de gust.

Els governs socialistes i l’alt funcionariat del canvi de segle van establir —per la pràctica— que l’interès públic coincidia amb certs interessos privats, i van posar tot el saber urbanístic al seu servei, exercint de sastres que confeccionen vestits de festa per a la flor i nata de les classes empresarials local i internacional.

EL PLA D’USOS DEL 2013: UN VESTIT A MIDA DEL SECTOR HOTELER

El Pla d’Usos de Ciutat Vella del 2013 va ser elaborat basant-se en les mesures proposades per un estudi que no es va incorporar mai a la documentació oficial. La història d’aquesta modificació del planejament del districte, avui anul·lada per dues sentències judicials, retrata el poder del sector hoteler i l’essència de les polítiques business friendly.

«A segons quins llocs de Ciutat Vella un cinc estrelles no em molesta.» Corria el mes de setembre del 2011 i Xavier Trias, amb el càrrec d’alcalde tot just estrenat, es dirigia a la premsa per valorar el moment turístic de la ciutat. Flanquejat per dues patums del sector hoteler —el president de Turisme de Barcelona, Joan Gaspart, i el president del Gremi d’Hotels, Jordi Clos—, Trias va voler aclarir que, més enllà de la seva opinió personal, la revisió del Pla d’Usos aleshores vigent a Ciutat Vella no es faria sense «un gran debat, participació de tothom i molt consens».

En la mateixa línia s’expressava la nova regidora del Districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, que uns dies abans de les declaracions de l’alcalde havia afirmat que qualsevol reforma del Pla d’Usos es faria «després de saber què diu cada sector i què diuen els veïns».

Moratòria hotelera en perill

Tot i les promeses de participació ciutadana dels responsables municipals, bona part del veïnat va començar a sospitar que el bloqueig a la creació de noves places hoteleres al districte impulsat per Itziar González estava amenaçat. La mesura, iniciada com a moratòria temporal el 2009 i consolidada amb l’aprovació del Pla d’Usos el 2010, havia deixat a la via morta un seguit de projectes de creació o ampliació d’hotels a Ciutat Vella, fet que havia provocat les queixes del sector.

L’octubre del 2011, el Consell de Districte de Ciutat Vella procurava fer pressió sobre l’alcalde Trias aprovant un compromís per mantenir sense canvis el Pla d’Usos vigent. El gest no va arronsar la regidora de Ciutat Vella, la convergent Mercè Homs, que es va afanyar a recordar que CiU i PP eren «minoria a Ciutat Vella, però majoria al Ple de l’Ajuntament».

Aliança CiU-PP

L’acord entre CiU i PP es faria evident a la Comissió d’Hàbitat Urbà i Medi Ambient del 19 de gener del 2012. Aquell dia Alberto Villagrasa instava el Govern municipal a presentar en un termini màxim de sis mesos una proposta de revisió del Pla d’Usos. Villagrasa afirmava que el Pla del 2010 havia «prohibit l’activitat hotelera» i que això era un error. A parer del regidor popular, l’obertura de nous hotels contribuiria a millorar les «zones gueto» del districte.

Antoni Vives, tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament, justificava el vot favorable del govern a la proposta dels populars «perquè hi ha elements del Pla d’Usos actual que no funcionen».

Sintonitzant l’argumentari

El primer fruit d’aquest acord el coneixeríem poques setmanes després quan «fonts del sector hoteler» declaraven a La Vanguardia que el mes de febrer s’havia creat una taula de negociació, formada per una comissió del Gremi d’Hotels i per representants del consistori, que treballava «en bona sintonia». L’objectiu: «replantejar la prohibició de crear noves places hoteleres» en el cas de «projectes singulars i que representin un valor afegit per al districte».

Així mateix, el secretari general del Gremi d’Hotels, Manel Casals, emfatitzava, el mateix mes de març de 2012, «la importància d’un sector que en una època de recessió econòmica manté la inversió». Poques setmanes més tard, el president del mateix gremi, Jordi Clos, defensava el «valor afegit» que suposaria la creació d’hotels de luxe a «les cases nobles o antics palauets actualment en desús» que, d’altra manera, podien acabar convertint-se en «morada dels okupes».

Tres mesos després, la segona tinent d’alcalde de Barcelona, Sònia Recasens, feia seu l’argumentari del gremi i avalava «el paper crucial» del sector hoteler en el context de crisi «com a generador de riquesa i de llocs de treball». Recasens també es comprometia a estudiar en el marc del nou Pla d’Usos la petició dels hotelers d’obrir hotels de luxe en «edificis singulars i en desús a Ciutat Vella».

L’estudi

Tanmateix, més enllà de declaracions públiques, la modificació del Pla d’Usos s’havia anat cuinant lluny dels focus per acabar materialitzant-se en un estudi lliurat a Hàbitat Urbà el 5 de juny del 2012. L’informe, signat per la Divisió d’Assessorament d’Hotels, Turisme i Oci de la consultora BDO i per Turisme Sant Ignasi —un centre de la Universitat Ramon Llull promogut per la Fundació ESADE i dedicat a la formació de directius d’empreses turístiques i hoteleres—, portava per títol Projecte d’estudis previs sobre les oportunitats de millora del Pla d’Usos de Ciutat Vella en el marc hoteler.

Després de repassar la situació del mercat hoteler a Barcelona i el marc normatiu, l’estudi examinava onze projectes de creació de nous hotels a Ciutat Vella i cinc projectes d’ampliació que havien quedat aturats pel Pla del 2010. Entre les «oportunitats de millora» proposades a l’informe destacaven la revisió de les zones de Ciutat Vella on no es permetia la implantació de noves instal·lacions hoteleres, la proposta de dotar de certa flexibilitat la limitació de distància mínima entre hotels o la revisió del sistema de rescat de llicències. Un seguit de mesures que acabarien incorporant-se al Pla del 2013 i que, a la pràctica, permetien la desregulació dels edificis patrimonials i obrien totes les zones perimetrals del districte, sense límit de distància ni quantitat, a l’ús hoteler.

Anul·lació judicial

Precisament aquest estudi seria, anys més tard, un dels puntals de la sentència judicial que, el desembre del 2017, declararia nul el Pla d’Usos arran de la demanda presentada conjuntament per l’Associació de Veïns per la Revitalització del Casc Antic, l’AV en defensa de la Barcelona Vella, l’AV del Gòtic i l’AV de l’Òstia.

Segons els magistrats del TSJC, les mesures efectivament adoptades pel Pla d’Usos del 2013 «afavorien l’increment de les places hoteleres en detriment dels usos residencials» i eren «incoherents» amb els objectius expressats en la Memòria del pla, que prometia «mantenir l’equilibri entre la població flotant i resident a Ciutat Vella».

«Les prescripcions de la Modificació de 2013 —continua la sentència— semblen anar en la línia de l’estudi encarregat per l’Ajuntament a l’empresa de consultoria BDO»; un estudi «que no es va incorporar a la documentació de la Modificació de 2013 ni surt referenciat a la Memòria».

Per acabar, la sentència recordava que «la participació dels ciutadans en la tramitació dels instruments de planejament no es pot confondre amb el tràmit d’informació pública» i afirmava, en contra de les promeses de Trias i Homs, que «la participació ciutadana no es va garantir, ni facilitar, ni canalitzar, com així resulta de la prova documental aportada».

 

    -->