Memòries d’un exili

Dixan: Alger, Banyoles, Alger

Text: Masala | Fotograma: Produccions Itinerants | 01/01/2018

Qui parla és Mohamed Benamoura, de qui —si volguéssim fer un apunt biogràfic després d’una coma— ens sortiria dir per inèrcia que és algerià, o diríem algerià migrat a Banyoles, o diríem nouvingut. Continuaríem dient que va ser repatriat després d’una condemna per terrorisme en relació amb «l’escamot Dixan». Podríem construir, aleshores, tot un article a partir de dades objectives i un munt de sobreentesos.
Però Benamoura parla així: «Volver a mi pueblo, Banyoles, porque hace poco he vuelto a dar una vuelta por Banyoles, pero en Google maps, y deseo volver en realidad, aunque fuera solo a dar una vuelta, pasar por el lago, pasear por la calle Girona, por la calle Barcelona, el Ayuntamiento, ir a la escuela, al bar de Juan; siempre está en mi mente: ojala algún día…». Potser són les paraules d’un migrant, però no d’un repatriat; tant els sentiments com el desig són els d’un exiliat que enyora els carrers i la gent del seu lloc al món, d’on ha estat arrencat per la força i a qui també per la força impedeixen retornar. En el temps del refugees welcome, el testimoni de Benamoura evidencia en quina mesura la xenofòbia i el racisme —i, més concretament, la islamofòbia— estructuren una societat que presumeix de ser cosmopolita i multicultural: ell va fugir de la guerra civil algeriana el 1999, va construir no només una vida sinó una pertinença a Banyoles, i va ser condemnat i expulsat en el marc de la guerra global contra el terrorisme, només pel fet de ser musulmà i estranger, un «sospitós potencial» en la definició del nou enemic global.
El fil del documental Dixan. Alger-Banyoles-Alger és el viatge a la capital algeriana de tres membres de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines —Benet Salellas, Sílvia Rispau i Mostafà Sahimi—, a través del qual els condemnats pel cas de l’escamot Dixan —Mohammed Benamoura, Ali Kaouka, Souhil Kaouka, Mohammed Taharaui i part de les seves famílies— reconstrueixen els detalls d’un cas d’islamofòbia. Dirigit per Erik Estany, Marc Planas i Pere Cortada, a partir d’una idea de l’esmentada Plataforma, potser té un punt feble en l’absència d’elements que mostrin l’estès racisme social de les societats catalana i espanyola en el context del cas —més enllà de jutges i policies, el paper dels quals s’evidencia—; mentre que la part més potent de la pel·lícula és la contundència d’uns testimonis que narren amb enteresa uns fets traumàtics i despullen els mecanismes de deshumanització de l’aparell estatal.

Es succeeixen en el temps la primera gran operació antiterrorista per justificar la participació espanyola a la guerra d’Iraq, tres mesos després; l’escenari posterior als atemptats de l’11M a Madrid; i el reciclatge d’un sumari que el jutge Guillermo Ruiz-Polanco havia deixat clar que no tenia cap fonament, el judici, la condemna sense proves i, en definitiva, l’anorreament jurídic, civil i humà.
Al contrari que Benamoura, Radia, la companya de Souhil Kaouka, rebutja sense embuts l’experiència a Catalunya i a Europa: «Vull viure aquí i anar a Europa només de visita, amb dignitat». Parla d’un lloc on anar, però no on tornar, i la dignitat és un concepte insistent en relació al lloc propi: «Vius amb dignitat al teu país i allà et menyspreen, pensen que vas a prendre’ls les coses». Això no obstant, el sentiment de Radia tampoc és aliè a l’exili, ja que haver nascut en una terra no impedeix que aquesta mateixa terra et trepitgi el coll i no hi vulguis tornar mai, com ho va expressar el rojo i maricón Luis Cernuda des de Mèxic, d’on no va voler regressar:

Es la tierra imposible, que a su imagen te hizo
para de sí arrojarte. En ella, el hombre
que otra cosa no pudo, por error naciendo,
sucumbe de verdad, y como en pago
ocasional de otros errores inmortales.

Com qualsevol memòria d’una expulsió forçada, aquesta és la del maltractament d’Estat que disfressa de dret el que és un estat d’excepció normalitzat, tal com ho expressa Mohammed Taharaui: «La imagen que tenía de España, que era un país democrático y jurídico, es falsa. Es igual que los países árabes, es una dictadura con la imagen de democracia […] el que gana es el que tiene más poder, no es el que tiene derecho». El documental recupera també el suport d’Aturem la Guerra als condemnats —amb un record a l’advocat dels encausats, Sebastià Salellas, a la vegada pare d’en Benet—, una solidaritat rescatable entre el silenci majoritari davant la vergonya del cas.
Dixan. Alger-Banyoles-Alger és, en definitiva, la memòria oral d’uns exiliats que serà difícil que mai siguin reconeguts com a tals, tenint en compte que vivim en una societat que continua tractant de nouvinguts o nouvingudes nois i noies nascudes i crescudes en els seus carrers i en les seves escoles. Una terra impossible que els expulsa.

    -->