«Per nosaltres és un silenci mediàtic tot aquell tema que hagi estat censurat, silenciat, reduït o maltractat»

Conversem amb Sergi Picazo, participant de l’Anuari Mèdia.cat, projecte que publica cada any els temes més silenciats per part dels mitjans de comunicació

Masala | 22/07/2013

 

photo

Quan i com comença la idea d’iniciar un projecte com l’Anuari Mèdia.cat?

Vam començar fa tres anys. De fet la idea és una iniciativa sorgida fa trenta anys als Estats Units amb el nom de «Project Censored». És un projecte que surt de diferents universitats, que durant tot l’any van monitoritzant el que diuen i el que no diuen els grans mitjans de comunicació nord-americans, i d’aquí treuen una revista on s’escullen els vint-i-cinc temes més censurats per la premsa. Nosaltres fem una adaptació als Països Catalans, amb menys mitjans i més modesta: l’Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, amb els quinze temes que considerem més silenciats.

 

Què hi ha darrere del que anomeneu «silencis mediàtics»?

Per nosaltres és un silenci mediàtic tot aquell tema que hagi estat censurat, silenciat, reduït o maltractat pels mitjans de comunicació. Veiem que avui en dia la pitjor censura és el silenci, no ets notícia. Nosaltres creiem que la censura no existeix als Països Catalans, però que existeixen una sèrie de mecanismes sibil·lins, implícits o amagats que actuen com si no existissin però que acaben fent que uns temes surtin molt i d’altres no surtin gens. Per què? creiem que són interessos empresarials, publicitaris o per influència i pressions polítiques, més la falta de capacitat del mitjà per sortir de la voràgine de l’actualitat i agafar distància amb un tema i tractarlo en profunditat.

 

Parleu d’un concepte com l’«slow journalism», repescant el periodisme més clàssic. Com veieu el periodisme actual i què és per a vosaltres recuperar aquest periodisme clàssic?

Jo, personalment, estic una mica en contra dels adjectius a la paraula periodisme, ni periodisme lent, ni periodisme crític, ni periodisme alternatiu. El que nosaltres defensem és un retorn al periodisme, aquell periodisme bàsic i clàssic, que és anar a buscar temes amagats, anar a preguntar a les fonts adequades i escriure sobre un tema amb més profunditat, complexitat i amb tot el rigor possible. Tractem aquells temes que al poder no li interessa que tractem. Com deia en Noam Chomsky a l’entrevista que li vam fer: «El que es necessita és honestedat i valentia per desobeir el que marca o el que dicta l’agenda mediàtica imperant en la nostra societat i en els nostres mitjans de comunicació»

 

Quina visió teniu respecte els mitjans alternatius o de contrainformació?

Jo crec que els mitjans de comunicació alternatius han de deixar de considerar-se alternatius i han de pensar que són mitjans de comunicació normals, que informen des d’un altre punt de vista. El problema és que a vegades tracten només una porció de la realitat i abandonen el discurs sobre la major part de la realitat, deixantla en mans dels mitjans de comunicació convencionals, i això per mi és un error. Per mi els mitjans de comunicació alternatius haurien de cobrir la roda de premsa del Govern de la Generalitat, què fan o deixen de fer les empreses catalanes, o les festes majors, sense cap mena de por, i aportarien la visió a què no arriben els grans mitjans de comunicació.

 

Quin paper juguen per vosaltres aquest tipus de mitjans davant de tanta sobreinformació?

Juguen un paper molt important, perquè expliquen i donen veu per explicar coses que sovint són difícils d’explicar als mitjans convencionals. És un espai que va molt bé que existeixi, perquè diuen coses que molts altres no diuen, així que dins de la pluralitat informativa està molt bé que continuïn existint. Tot i això, jo també reivindico que existeixi l’ABC; jo crec que quants més mitjans i més pluralitat tinguem serà millor per a la nostra societat. No s’ha de ser innocent i cal destacar que no tenen la mateixa capacitat econòmica o influència política que té l’ABC, això es una injustícia. És una pluralitat molt desigual.

 

Vivim en una era plena d’informació per moltes vies. Què penseu respecte la manipulació relacionada amb el poder que té la informació avui en dia en els grans mitjans?

Jo no m’atreviria a utilitzar la paraula manipulació, almenys generalitzant. És cert que en alguns mitjans convencionals, tractant temes relacionats amb els moviments socials, hi ha hagut casos de manipulació, però no ens agrada fer la crítica general, perquè si no la fem molt concreta i molt exacta al final els que estem manipulant som nosaltres. La meva reflexió és que no hi ha cap informació ni cap mitjà de comunicació independents; tothom manipula la realitat segons el seu punt de vista, els seus valors, la seva ideologia o els seus interessos econòmics. Per tant manipula, en certa manera, La Directa o manipula El Mundo, però està clar que els mitjans alternatius fan una feina informativa crítica, de buscar informació amagada allà on toca els interessos del poder, cosa que els mitjans convencionals no fan. Però una cosa és informar a favor de la transformació social, de la democràcia i de la justícia, i una altra cosa és manipular a favor del fort i poderós; per mi hi ha una gran diferència i jo sé en quin bàndol estic.

 

Per últim, quin cas dels que heu tret fins ara us ha semblat més denunciable que no hagi sortit a la llum en els mitjans? Ens voleu parlar d’algun cas de silenci mediàtic del 2013?

Començaré per comentar-te dos casos, un d’èxit i un altre que no tant. Un dels casos d’èxit seria en referència als Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs). Vam denunciar els maltractaments, les morts que s’havien produït dins dels CIEs i els abusos que patia la població estrangera internada en aquests centres. Vam fer un primer reportatge quan a penes ningú havia parlat del tema, excepte alguns mitjans alternatius que en parlaven, i ho vam denunciar i avui ja se’n parla. No sabem quina influència va poder tenir l’Anuari en tot això, però en tot cas ens alegrem que se’n parli.

En el sentit contrari, un cas que em semblava molt flagrant era que AGBAR (Aigües de Barcelona), no tenia contracte legal per subministrar l’aigua a Barcelona. Això es va descobrir a través d’un jutge, arran d’un cas petit i concret sobre una mala facturació a un client. Al final el jutge va concloure en ferm que AGBAR no tenia llicència per subministrar aigua als ciutadans. Vam fer un reportatge i vam concloure que era bastant evident que no existia aquest contracte online purchase viagra. Ara en els últims mesos ho han arreglat d’una manera com mig d’amagat amb una societat mixta entre AGBAR i l’Ajuntament de Barcelona, i el tema no serà més explicat, no serà notícia, acabarà en la foscor i el silenci més absolut.

Per acabar, del 2013 m’agrada un tema d’investigació que hem fet sobre Ciutat Meridiana. Normalment els mitjans de comunicació expliquen les notícies negatives, els conflictes, els problemes que produeix la societat. Està bé i és normal que ho facin, però una de les qüestions que es silencien més són els temes en positiu, quan la societat s’organitza i tira endavant iniciatives, i des de l’Anuari ho hem volgut reivindicar. Expliquem en un reportatge en profunditat sobre Ciutat Meridiana com els veïns organitzats a les escoles, associacions de veïns o entitats han creat espais de solidaritat i d’ajuda mútua per intentar frenar els cops més durs d’aquesta crisi, ja que a Ciutat Meridiana és especialment contundent, és el barri amb més desnonaments de Barcelona. Té uns percentatges d’atur, pobresa i fins i tot malnutrició infantil que estan per sobre de la mitjana i que fan la vida especialment insofrible per a la gent. Tot i això, la gent s’ha organitzat i ha buscat mecanismes de solidaritat, d’autoajuda entre ells a nivell econòmic i emocional. Són temes que passen desapercebuts, que estan oblidats, que no arriben mai a la categoria de notícia. Això és injust.