Reme Gómez

Text: Olga del Campo Reig / Il·lustració: Albarecer | 12/05/2017

Tot i que pensa que «és un vestit que em va gros», finalment —«sempre que consti en l’escrit que m’heu segrestat»— assumeix aquesta entrevista regalant-se per a Masala, «perquè estimo i aprecio molt la feina que fa al i per al barri».

Ens trobem a La Negreta, un dels espais de treball col·lectiu que freqüenta. Just quan hi arribem surt d’una reunió i ens demana uns minuts per posar-se en situació. Però no es fa esperar gaire i, fent gala d’un dels seus millors trets (és molt acollidora i atenta), ens acomoda i ofereix un beure, i en un tres i no res aconsegueix que ens sentim a ca nostra.

Filla d’immigrants, neix a Alemanya. S’instal·len al barri d’Horta quan ella té uns 3 o 4 anys, on viu la infància i l’adolescència. «Baixa» a Ciutat Vella —«perquè per als d’Horta encara és baixar, quan creuem més enllà del passeig Maragall»— a viure-hi per estudiar Biblioteconomia i Gestió documental.

És la Barcelona olímpica i d’obertura al turisme, que entre el anys 1989 i 1993 va desenvolupar l’operació urbanística més gran d’Europa, amb un cost total de 195.236 milions de pessetes (més de 1.173 milions d’euros). Entre les actuacions més destacades hi havia la construcció de les rondes, que, de retruc, va permetre «recuperar» terreny al front marítim. On abans hi havia vies de tren i fàbriques es va aixecar la Vila Olímpica del Poblenou. L’operació es va completar amb l’obertura al mar i a les platges des de la Barceloneta fins al Besòs. En aquells temps ens van dir que l’objectiu era guanyar les platges per als ciutadans.

«Però jo no en sóc conscient, de tot això, i a més vaig passar tot el 92 fora, però sí que, quan vaig tornar, vaig prendre consciència que m’ho havien canviat tot i hi havia molts estrangers a la ciutat. De fet, el primer que pregunto als amics és: “Abans hi havia tants guiris per la ciutat?” No com una cosa despectiva, llavors no teníem la percepció que hi ha ara que el turisme fos negatiu. A més, després de les Olimpíades hi ha una fase d’eufòria majoritària, d’orgull de la ciutat que ha crescut i de quanta gent que ens visita, tot i que s’han gastat milionades en edificis que no sabem què fer-ne. Per a mi el més fort ara mateix no és l’esdeveniment urbanístic, el que sí que trobo una gran bestiesa és que tots els dirigents polítics del país aposten per créixer més, més i més i en tots els sentits.»

Però com sempre, després de la pujada ve la baixada. Des de l’any 2000 aproximadament, la indústria ha anat perdent pes en el conjunt de l’economia perquè no pot fer front a la competència de productes dels països emergents. S’enfonsa el sector tèxtil, i una bona part del metal·lúrgic i el paperer. I no en neixen de nous. Les indústries que han aguantat no han rebut finançament per poder fer un salt endavant i ara estan descapitalitzades. Els únics sectors en alça són el turístic i el del totxo, recolzats l’un en l’altre.

Alhora neixen grups de veïns que s’oposen a aquest creixement sense mesura, i la Reme s’hi integra. Parlem de la Xarxa Ciutat Vella i l’Associació de Veïns del Gòtic, de la qual ara és la representant.

«Jo m’adono que els pisos turístics podien ser un problema l’any 96, quan a la meva escala n’obren un i per a molts veïns és un daltabaix. Vaig anar a denunciar-ho a les audiències públiques i allà em vaig adonar que era una cosa estesa, ja que hi havia més gent que, individualment, es queixava de la mateixa situació. També que s’estava permetent un ús de l’habitatge irresponsable i que aquest mal ús s’estava multiplicant d’una manera exponencial. I que no hi havia cap mena de regulació en les pràctiques d’explotació dels pisos turístics, ni llicències, ni permisos, ni res, només una activitat que anava creixent. Això em fa veure clar que és un problema a nivell de ciutat i busco si hi ha grups que ho treballin, i a l’AVG trobo la Diana i en José, que col·lectivament ja ho estaven treballant. Ells sí que són veritables superherois! Vam elaborar i portar a totes les administracions, partits polítics i el Parlament un dossier autofinançat. Jo vaig ajudar amb la premsa, enviant el dossier tant a la televisió i la ràdio com a mitjans impresos. També vam col·laborar en el treball de final de carrera d’uns estudiants d’antropologia audiovisual de la UB: “Aquí també hi viu gent”, que és molt divertit; el van fer entrant a les cases dels veïns per mostrar la dura realitat de la convivència amb un apartament turístic a l’escala.»

(S’oblida d’explicar-nos que va presentar davant els mitjans de comunicació la personació de l’AVG en el cas de corrupció per les llicències de Ciutat Vella.)

Però si els temps ja eren foscos, ara passen a negre. Durant uns anys hem viscut enlluernats amb el totxo, però això ara també ha tocat fons. L’únic sector que aguanta i té bona salut és el turístic, que creix ufanós i demana pista lliure. Cada vegada més habitatges són reconvertits a usos turístics, els lloguers es disparen i els veïns es veuen forçats a marxar. Els barris es moren. Però els veïns contraataquen creant nous grups, reclamen habitatge a un preu just i lluiten per la recuperació dels barris i l’espai públic; són Ciutat Vella no Està en Venda i l’Associació de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS).

«La crisi s’ha fet servir d’excusa per a moltes coses. Tant els grans lobbies com les classes populars estan convençudes que l’habitatge és una mercaderia i creuen que el dret a la propietat és superior al dret a l’habitatge. Sempre ha existit com a solució, davant problemes econòmics, l’opció de llogar casa teva o una part, però no obtens els mateixos guanys si la llogues a persones no turistes. No dubto que hi hagi alguns casos concrets de necessitat real de llogar a turistes, però també hi ha qui s’hi ha afegit per una filosofia rendista.

»Per sort la idea que hi ha una bombolla turística cada vegada és més real i compartida. Això ens ha portat a treballar en xarxa, i el resultat és l’ABTS. Una cosa així no s’havia donat mai abans. Tot i que ha costat molt crear les dinàmiques, hi ha molta gent, barris i altres col·lectius implicats, i això és molt positiu. Per tant, la lluita continua i continuarà, ja que es tracta d’un problema de model econòmic. I en aquest model l’expulsió que veiem cada dia és real. Jo no viuré el decreixement turístic, però sé que hi arribarem, com també al decreixement d’altres coses. És inevitable, perquè el model actual és insostenible.»

I aquesta és la Reme, lluitadora tenaç, modesta, en general positiva, a vegades caòtica i sempre conscient.