Una mirada als mitjans de comunicació alternatius

Reflexions sobre l'evolució dels mitjans de comunicació lliures a la ciutat de Barcelona des dels anys noranta fins l'actualitat

Masala / Il·lustració: Lola Ganchillo | 18/01/2013

Il·lustració / Lola Ganchillo

Il·lustració / Lola Ganchillo

Quan els mitjans de comunicació de masses estan al servei del poder polític i del mercat i dues terceres parts del que es llegeix, es mira o s’escolta ho controla en última instància la gran banca, sorgeix la necessitat de trencar el monopoli mediàtic a través de la creació de mitjans de comunicació propis.

L’elaboració d’informació alternativa provinent dels mitjans de comunicació lliures s’anomena inicialment contrainformació, concepte que vol remarcar el caràcter polític i corporatiu dels grans mitjans i la seva parcialitat camuflada d’objectivitat, i que expressa la voluntat de crítica i desmuntatge dels missatges oficials, així com de creació i posada en circulació d’altres perspectives.

Així doncs, la comunicació alternativa pretén ser un instrument de la lluita popular contra el poder que, sense amagar la seva intencionalitat, es posiciona, elegeix bàndol i enemics, crea una tecnologia i una infraestructura pròpies, assaja altres estils i llenguatges, fugint del pretès distanciament i dels llocs comuns dels mitjans convencionals, i s’interessa especialment pels aspectes de la realitat més oblidats, marginats o manipulats pel discurs dominant, tot donant-los un tractament i un seguiment dignes.

Barcelona i l’evolució dels mitjans lliures

Si ens fixem en l’aparició i l’evolució des de finals dels anys vuitanta i principis de la dècada dels noranta dels mitjans alternatius a la ciutat de Barcelona, queda palès que aquest fenomen va unit als moviments socials transformadors i anticapitalistes. Partint d’un àmbit «marginal, diversos col·lectius van començar a organitzar-se per emetre programes de ràdio o per editar revistes, butlletins, fanzines o periòdics; a poc a poc anirien guanyant credibilitat, davant la desinformació dels mitjans comercials i generant nous espais informatius.

En aquests primers passos, ràdios lliures com Ràdio Bronka, Contrabanda FM o Ràdio Pica, entre d’altres, van aconseguir ser un fenomen àmpliament conegut, en part gràcies a la facilitat de difusió pròpia de les ones; i revistes com La lletra A o l’ANA (Agència de Notícies Alternativa) van esbossar nous mètodes per crear informació lliure i crítica, amb profunditat, sense intermediaris i al servei de la gent. A un altre nivell, les protestes contra les Olimpíades del 92 van generar les seves pròpies eines per difondre les campanyes contra els grans fastos; de la mateixa manera que el moviment antimilitarista va anar acompanyat de publicacions com La puça i el general.

Més endavant, ja a mitjans dels anys noranta, el col·lectiu Zitzània començava a editar el butlletí mural setmanal Contra-Infos, acompanyat per l’InfoUsurpa, que durant molts anys van ser eines fonamentals per a la difusió de les lluites socials a la ciutat. Eren ja els temps de nous moviments socials: l’antiglobalització, el moviment de les okupacions, la solidaritat amb les persones migrants o les campanyes contra la precarietat laboral i les ETTs.

Tot i que a mitjan de la dècada dels noranta i principis dels 2000 s’intenta en diversos moments crear un mitjà de comunicació lliure a nivell de tota la ciutat, la configuració dels moviments socials crítics d’aleshores fa que els processos de contrainformació s’inscriguin sobretot a nivell de barri, en format de periòdics gratuïts com La Burxa a Sants, El Borinot a Gràcia, el Masala a Ciutat Vella i Barrio a la Trinitat, entre d’altres. A més, sorgeixen altres publicacions de temàtiques diverses com No pasarán, Justicia Social, Info Pres@s o El Vocero Disidente. També de manera puntual s’editen materials per denunciar els esdeveniments faraònics a la ciutat i difondre campanyes com Trenquem les files (contra la desfilada militar a Barcelona l’any 2000) o Està tot fatal (per la setmana de lluita en defensa del territori i contra l’especulació el 2007), entre moltíssimes d’altres al llarg de dues dècades.

Nous models d’autogestió

Amb el pas dels anys moltes d’aquestes publicacions desapareixen per problemes econòmics o ̣per falta de col·laboració. Caldrà buscar noves fórmules d’autogestió per dotar de sostenibilitat i continuïtat els projectes. Les quotes dels col·laboradors, les subscripcions, les campanyes de suport i les festes per l’autogestió mantindran en vida molts mitjans, però alguns periòdics alternatius de barri i gratuïts comencen a utilitzar la publicitat ètica, que rebutja grans empreses o cadenes comercials. Petits comerços, bars o entitats sensibles a la desinformació dels mass-mèdia s’involucren en unes iniciatives que al principi eren fonamentalment una incògnita. Aquest canvi de paradigma per finançar mitjans alternatius facilitarà la permanència de mitjans lliures i també gratuïts, proporcionant una autonomia econòmica i de continguts, i enfortint a la vegada la relació amb el teixit social dels barris.

Canvi de paradigma en la contrainformació

El 2006 neix el setmanari La Directa, un mitjà unitari finançat per subscripcions i de pagament que aconsegueix ubicar-se en tot el territori de parla catalana des d’una òptica diferent a la dels mitjans convencionals.

Abans d’això, amb la progressiva implantació d’internet, apareixen mitjans com Indymedia Barcelona, La Haine, Kaos en la red o més endavant Enfocant, iniciatives pioneres de comunicació digital, que permeten l’edició oberta i compartida per part dels usuaris/es. Més recentment, l’aparició de les xarxes socials ha representat un salt qualitatiu i quantitatiu en els tipus de comunicació. Durant aquesta època surt de l’Assemblea Okupem les Ones un mitjà televisiu des dels moviments socials: La Tele. També intermitentment actua l’Agència 29, que aglutina mitjans lliures de diversos formats per fer seguiment d’esdeveniments a la ciutat com les vagues generals d’aquests dos últims anys.

És durant aquest canvi de dècada quan els processos de creació de mitjans alternatius aniran ampliant aspectes de la contrainformació dels anys noranta. Es tracta de ser més visibles i accessibles, de consolidar-se com a projectes de llarga durada, d’ampliar camps de difusió i d’arribar a sectors socials més enllà dels àmbits militants o activistes. A partir d’aquest moment la credibilitat de la comunicació alternativa es reforça amb noves peces: la relació amb el veïnat dels barris, l’intercanvi d’informacions de primera mà i la participació als processos socials i les lluites enriqueixen la relació amb la realitat i la pròpia experiència comunicativa.

Es dóna també una evolució en la qualitat: la redacció, la investigació, el disseny, les imatges, l’ús de formats com el relat, l’entrevista en profunditat o la recerca històrica, l’ús de nous canals com les xarxes socials… són millores que donen més rigor i consistència al conjunt del treball informatiu. Es pot dir que ara transmetem a la gent una informació més versemblant, amb més dades i arguments, que ajuden a complementar la visió del lector/a. Avui ja no som contrapunt de ningú, sinó fonts de referència per a molts sectors socials.

De la comunicació alternativa a una proposta de realitat desitjada

Els projectes de comunicació lliure han generat al seu voltant una xarxa de persones i col·lectius amb els quals hi ha una retroalimentació mútua, que permet l’autogestió tant econòmica com de continguts i la difusió-distribució. El mitjà, a la vegada, contribueix a l’empoderament i a la construcció de contrapoder, ja que, d’alguna manera, conforma una xarxa social per si mateix, connectant múltiples realitats que es mouen dins d’un desig polític compartit de canvi i transformació socials. Perquè, al cap i a la fi, la nostra aposta informativa no és un objectiu en si mateix sinó una contribució a construir una realitat diferent.

En definitiva, la comunicació alternativa projecta, mitjançant la crítica, una altra realitat desitjada on es tingui en compte tot allò que el poder vol silenciar o invisibilitzar.

———————————–
Bibliografia

* Ponència del Masala a la taula rodona Com es construeix avui la comunicació alternativa, en motiu del 25è aniversari del Lokal celebrat a Can Batlló, octubre del 2012.
* Carlos Egia i Javier Bayón, Contrainformación: alternativas de comunicación escrita en Euskal Herria, Likiniano Elkartea, 1997.
* Rompamos el silencio, jornadas de lucha social, Ediciones devórame otra vez, Barcelona, 1999.
* Comitè de suport a Ardi Beltza, Catalunya, 1999.

    -->