Històries del Port Vell (i II)

Abans de la crisi i de l’arribada massiva de capitals estrangers, els amos del Port Vell eren empresaris nostrats, advocats espavilats i membres de les famoses 400 famílies de qui tant s’enorgullia Fèlix Millet. Negocis especulatius liderats per financers de carrera meteòrica que, quan es foten la patacada, desapareixen de les dignes agendes dels prohoms de Barcelona com si no haguessin existit mai.

Text: Masala / Fotos: Holsa | 05/11/2016

foto apertura

[Podeu llegir la primera part d’aquest article a: http://masala.cat/histories-del-port-vell-i]

L’onze d’octubre de 1995, coincidint amb el primer aniversari de la detenció i empresonament de Javier de la Rosa, el seu iot tornava a navegar després d’haver passat, per ordre judicial, un any sencer atracat en un amarrador de Marina Port Vell.

El Blue Legend, valorat en 1.200 milions de pessetes de l’època, havia estat escorcollat el 1994 amb motiu de la investigació oberta al financer català i, posteriorment, embargat pel jutge Joaquín Aguirre. De la Rosa, acusat d’utilitzar el seu càrrec a l’empresa Grand Tibidabo per concedir-se a si mateix crèdits per valor de diversos milers de milions de pessetes, havia sol·licitat en diverses ocasions el trasllat del seu vaixell a uns tallers de Mallorca, al·legant que cap empresa de la costa catalana podia fer-ne el manteniment. Finalment, el jutge Aguirre va acceptar la petició establint, això sí, que el Blue Legend navegués custodiat per efectius de la Comandància de Marina i la Guàrdia Civil.

El millor de cada casa

Cinc anys abans, De la Rosa vivia un moment força més dolç. El holding Quail, on el financer agrupava les seves inversions privades, acabava d’adquirir BAMSA, una societat de cartera creada per la Banca Mas Sardá l’any 1971. L’objectiu de BAMSA, segons explicava el seu conseller delegat Jorge Ventosa Garí l’any 1990, era entrar en l’accionariat d’empreses petites i mitjanes «amb un potencial de creixement gran» i, «un cop assolit l’objectiu d’accelerar el desenvolupament de la companyia, vendre les participacions». En paraules de Ventosa, «aquesta desinversió no hauria de ser considerada com a sinònim d’especulació sinó tot el contrari, encara que, evidentment, volem guanyar diners amb aquest negoci».

Per a aquesta aventura empresarial, De la Rosa comptava, a banda del seu soci Narciso de Mir, amb la col·laboració de personatges com Juan José Folchi (condemnat a dos anys de presó pel cas KIO, tot i que el Tribunal Constitucional li suspendria posteriorment la pena), Antonio Asensio (president del Grupo Zeta), Pedro Cuatrecasas (artífex de l’expansió internacional del bufet d’advocats del mateix nom), Javier Juncadella Salisachs (fill d’una saga del tèxtil que es va enriquir durant el franquisme gràcies als famosos llençols El Burrito Blanco) o Carles Vilarrubí (imputat l’any 2015 en la causa que investiga el patrimoni de la família Pujol).

«Menos de veinte duros»

Gràcies a les aportacions econòmiques de socis tan il·lustres, BAMSA va efectuar una ampliació de capital de 2.000 milions de pessetes i va emprendre la seva activitat. La cartera de la societat es va nodrir de participacions de l’empresa de jocs de taula Diset, de la fàbrica de mobles Asis Ofimueble i de dues empreses que esdevindrien adjudicatàries de concessions administratives al Port Vell: Marina Barcelona 92 (MB92) i Marina Port Vell. La primera explotaria una àrea de serveis per a embarcacions nàutiques i la segona construiria el nou port esportiu de Barcelona i en gestionaria els amarradors durant trenta anys.

Quan va esclatar el cas De la Rosa i els inversors es van adonar que els seus diners s’havien volatilitzat, les reaccions van ser diverses. Juncadella va demandar-lo per intent de frau i Cuatrecasas, explica la llegenda, exigiria el retorn dels milions perduts sacsejant per les solapes de l’americana el seu antic amic Javier. La veritat, però, és que tots arribaven a misses dites, perquè De la Rosa, coincidint amb els primers rumors de querelles interposades pels petits accionistes de Grand Tibidabo, s’havia encarregat de buidar tots els seus comptes. Com explicava la premsa de l’època, «del examen de las respuestas de los bancos al requerimiento de embargo del juez se observa que muchas de las cuentas de De la Rosa o en las que él tenía firma estaban a saldo cero o contenían cantidades ínfimas de dinero, incluso en alguna había menos de veinte duros».

Els amics de Ramón Fonseca

MB92 es va constituir l’any 1990 i, fins avui, es dedica a la reparació i manteniment de vaixells. En el seu consell d’administració s’han assegut durant molts anys membres destacats de la societat barcelonina, com els germans Gabriel i Diego Agustín Pretus Labayen, processats i condemnats per haver ajudat Eugenio Mora, propietari de Burberry España, a evadir impostos. L’assessorament del despatx Pretus també té relació directa amb els delictes fiscals de la família Carceller, propietària de l’empresa Damm i actualment pendent de judici per una causa en què Gabriel està imputat com a cooperador necessari. No en va, el pare Pretus, ara jubilat, ha estat bon amic i estret col·laborador de l’assessor panameny Ramón Fonseca, avui mundialment famós gràcies a la filtració dels coneguts com a «Papers de Panamà».

Aquesta nissaga d’advocats i assessors és també la que va donar nom a l’operació Pretòria després que Garzón estirés el fil d’uns documents trobats al despatx familiar durant un registre relacionat amb un altre presumpte cas d’evasió fiscal, el de la filial del BBVA Privanza Bank. A la xarxa Pretòria, símbol de la més llaminera sociovergència, hi destacaven l’exconseller d’Economia de la Generalitat Macià Alavedra, l’exdiputat del PSC Luis García Sáez (aka Luigi) i l’exsecretari general de la Presidència Lluís Prenafeta.

Prenafeta treu el nas al Maremàgnum

Prenafeta, mà dreta de Jordi Pujol durant la dècada dels vuitanta i antic patró d’Artur Mas (a qui va posar a treballar, sense gaire fortuna, en els negocis internacionals de Tipel, l’empresa pelletera més nostrada de l’època), també es va sentir atret per la remodelació olímpica del Port Vell.

Prenafeta es va fixar en les possibilitats del Maremàgnum quan el futur centre comercial es plantejava com una mena de zona franca del mam i la teca que, funcionant 24 hores sense interrupció, portaria milers de barcelonins cap al Moll d’Espanya, allí on antigament atracaven els vaixells de les Canàries i Guinea que arribaven carregats de plàtans i cacau.

Tipel era només un dels socis d’Odisea 2000, una companyia on participaven la immobiliària Confort (propietat de la família Torné), Guitart Hotels (encapçalada pel qui fou director del Gabinete de Investigación Turística de Barcelona entre 1979 i 1985), Dragados y Construcciones, Entrecanales i les caixes de Barcelona i Catalunya. La inversió prevista superava els 4.500 milions de pessetes, però la retirada de la Caixa de Barcelona i dels Prenafeta, afegida a la posterior suspensió de pagaments de Confort, va deixar el projecte a la deriva.

Amb les obres aturades i poques perspectives de futur, l’autoritat portuària va decidir desencallar la situació entrant a l’accionariat de l’empresa i convertint-se en el motor econòmic del projecte. Finalment, el juny de 1992 es col·locava la primera pedra del Maremàgnum, que acabaria essent inaugurat l’any 1995.

acces moll espanya

«La zona d’oci més gran de Barcelona»

La Rambla de Mar és el pas de vianants que comunica el Portal de la Pau amb el Maremàgnum. Ideada pels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, aquesta passarel·la de fusta de forma ondulant estava presidida per un gran monòlit publicitari on se la presentava com «la porta d’entrada a la zona d’oci més gran de la ciutat», un indret «únic» capaç de ser, tot alhora, «el més animat i relaxant» de Barcelona.

Malgrat que el discurs maragallià de «l’obertura de la ciutat al mar» s’havia basat en bona part en l’eliminació dels tinglados dels molls d’Espanya i de la Barceloneta, la construcció del Maremàgnum va suposar l’aixecament d’una nova barrera visual que va encendre les ires de bona part del veïnat mobilitzat. Els edificis del Maremàgnum i l’Aquàrium van aixecar polseguera, però seria la construcció de l’enorme mola blanca del cinema Imax, en desús des de l’estiu de 2014, la que va centrar bona part de la polèmica. Un debat que va demostrar la feblesa de l’argumentari municipal i la fortalesa dels projectes que apostaven pel lucre econòmic i la privatització de l’espai públic.

Maremàgnum, una estació marítima fantasma

Es curiós observar com els tres edificis del Maremàgnum, emblemes d’una operació urbanística que es fonamentava en la idea de reconquerir per a la ciutat un espai de cara al mar, es troben situats d’esquena al mar. De fet, la naturalesa jurídica de l’emplaçament deixa constància de fins a quin punt la tan promoguda «obertura» de Barcelona es basa en un pur simulacre. El Maremàgnum és teòricament una estació marítima, però allà ningú no hi ha embarcat ni desembarcat mai. Fins i tot, com explicaven Gustavo Maza i Francesc Magrinyà, es va haver d’instal·lar un vaixell al seu moll posterior per justificar la declaració com a zona portuària i permetre que els seus comerços obrissin en dies festius i les discoteques poguessin funcionar fins ben entrada la matinada saltant-se el decret d’horaris que la Generalitat havia aprovat l’any 1994.

El nom no fa la cosa

De la mateixa manera que queda clar que el Maremàgnum no és cap estació marítima, l’anomenat port-ciutat no és tampoc un espai ciutadà. Les activitats que s’hi desenvolupen no són decidides per la ciutadania ni tampoc per l’Ajuntament, que actua com un mer espectador des de la seva representació simbòlica dins el Consell d’Administració de l’Autoritat Portuària de Barcelona.

La capacitat del port per atraure inversions milionàries, fins i tot en època de crisi, funciona com l’argument definitiu capaç d’aturar les crítiques sobre qualsevol dels projectes que s’hi desenvolupen. Els beneficis econòmics i la promesa de creació de llocs de treball, sempre espectaculars sobre el paper, són els mantres que es repeteixen des de fa dècades i amb els quals l’administració municipal, d’avui i d’ahir, intenta emmudir les veus crítiques del moviment veïnal.

EXCITACIÓ I DISTORSIÓ AL MOLL DEL DIPÒSIT

doble pag despiece 2

Entre la documentació del projecte per convertir el Port Vell en un enclavament de luxe destinat a megaiots destaca un informe titulat «Annex 1. Antecedents i estat actual», on el seu autor, de nom desconegut, ofereix una anàlisi sincera de l’acumulació de problemes derivats de la construcció de la marina promoguda per Javier de la Rosa.

El projecte i obra del port esportiu es va dur a terme durant els anys 1991 i 1992, anys en què la construcció civil a Barcelona vivia un moment àlgid, principalment amb motiu de les Olimpíades del 1992, però també es trobava amb «un mercat altament distorsionat, producte de la falta de control, sobretot en temes de preus, ocupació d’equips o terminis».

Segons el criteri de l’autor de l’informe, «l’estat d’excitació i distorsió» en què es trobava el mercat de la construcció «exigia, en alguns casos, l’inici de l’execució de les obres sense finalitzar prèviament el projecte». Aquest fet «obligava a la redacció de projectes pobres i amb greus deficiències que acabaven produint greus problemes», no només durant l’execució dels treballs, sinó a mitjà-llarg termini, i «posant en perill l’estabilitat i durabilitat de les estructures». Seria el cas, per exemple, de la construcció del Moll del Dipòsit, l’espai més petit però un dels més transitats del Port Vell. Els primers problemes hi van aparèixer a finals de l’any 1994 amb l’obertura de les juntes del paviment de la terrassa del Palau de Mar, on s’arrengleren les taules dels restaurants. Tot i que l’origen es va atribuir a efectes tèrmics, característics d’aquests tipus d’estructures amb una gran superfície exposada al sol, en realitat estava relacionat amb deficiències en els fonaments de l’estructura. Segons l’informe citat, tot plegat era «producte d’una mala execució de les obres» i dels materials emprats, especialment del tipus de formigó, que no eren «adequats».

A més a més, la manca d’un estudi profund sobre les causes dels problemes va fer que les actuacions posteriors al Moll del Dipòsit (com la col·locació de lloses de granit sobre el paviment o la construcció d’una gran barana sobre el voladís) augmentessin la sobrecàrrega i empitjoressin la situació, arribant, fins i tot, al «quasi col·lapse de part de l’estructura».

Malgrat totes aquestes deficiències, l’Autoritat Portuària no va retirar la concessió a Marina Port Vell i va fer els ulls grossos davant la inacció de l’empresa creada per De la Rosa. Això sí, quan el 2010 Salamanca Group va iniciar la construcció de la marina de luxe, l’APB va argumentar que un dels grans avantatges del projecte era que es realitzarien unes obres «necessàries des de fa molt de temps».

EL REI DELS CENTRES COMERCIALS

L’any 1992, el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya va instal·lar-se al bloc de ponent dels Magatzems Generals de Comerç, un edifici batejat després de la seva reforma a finals dels anys vuitanta amb l’aristocràtic nom de Palau de Mar. Des d’aleshores i fins l’any 2013, la Generalitat va pagar un lloguer milionari a la Sociedad General Inmobiliaria pels 16.500 metres quadrats que ocupaven les dependències de la conselleria. El beneficiari dels 372 milions de pessetes anuals dels anys noranta, que s’enfilarien fins als cinc milions d’euros anuals del darrer període del contracte, era l’empresari Robert Balkany. Propietari d’una quarantena de centres comercials, Balkany és amic personal de bona part de la reialesa europea i l’home que, l’any 2004, va fitxar com a conseller estrella a Jaime de Marichalar, l’exgendre del rei Juan Carlos I.

[Podeu llegir la primera part d’aquest article a: http://masala.cat/histories-del-port-vell-i]