Pioneres del documental llatinonamericà

Text: Mostra Internacional de Films de Dones / Fotogrames: Drac Mágic | 05/11/2016

cinelat1

Aquesta és la segona part d’un cicle iniciat l’any passat per la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona amb la col·laboració de Casa Amèrica Catalunya. El cicle, que s’ha programat durant els mesos d’abril i maig al Cinemes Girona de Barcelona, és una ocasió excepcional per conèixer una filmografia fonamental relacionada amb les primeres produccions documentals realitzades per cineastes llatinoamericanes. L’any passat vam poder veure les obres de la cubana Sara Gómez (De cierta manera, 1974), de la colombiana Marta Rodríguez (Amor, mujeres y flores, 1984-1988) i de la xilena Valeria Sarmiento (El hombre cuando es hombre, 1982). Ara, aquesta proposta, que té un marcat caràcter de recuperació històrica i la voluntat de seguir fent visibles els lligams genealògics de les cineastes en les seves incursions pioneres en les cinematografies internacionals, apropa als públics de la ciutat tres noves realitzadores precursores, com les altres, de les pràctiques documentals dels seus respectius països.

La primera, la veneçolana Margot Benacerraf, nascuda el 1926, és la directora d’Araya, un film extraordinari, guardonat al Festival de Cinema de Cannes el 1958 —era el primer film llatinoamericà que aconseguia aquesta distinció—, que encara avui és objecte d’admiració, amb les seves impactants imatges sobre el dia a dia d’una població dedicada a l’extracció de sal en una àrida zona del nord-est de Veneçuela i la seva transformació quan els seus mètodes artesanals són substituïts per les màquines. Es tracta de l’obra singular d’una realitzadora increïblement personal que sap transmetre la dignitat i la grandesa d’uns personatges profundament vinculats al seu espai, amb unes imatges carregades de lirisme i bellesa, després d’haver-se atansat a aquesta comunitat a través d’un llarg procés de recerca i apropament respectuós a les seves particularitats humanes.

La segona realitzadora és la mexicana Rosa Martha Fernández, que va participar activament en el moviment relacionat amb el cinema militant dels anys setanta al seu país. El 1975, conjuntament amb Beatriz Mira i Odile Herrenschmidt, estudiants del Centre Universitari d’Estudis Cinematogràfics de l’UNAM, va fundar el Colectivo Cine-Mujer, un espai per a projectes fílmics relacionat amb la denúncia de les situacions d’opressió de les dones i la visibilitat de les lluites feministes relacionades amb temes com l’avortament, la violació, el treball domèstic, la prostitució, la sexualitat i l’explotació laboral. Rosa Martha Fernández també és integrant de la Cooperativa de Cine Marginal, conjuntament amb Paco Taibo i Armando Bartra. El cicle presentarà dos dels seus films realitzats en el marc de l’esmentat Colectivo Cine-Mujer: Cosas de mujeres (1978) i Rompiendo el silencio (1979). El primer fa una denúncia del problema de l’avortament clandestí a Mèxic, tot exposant el cas real d’una jove estudiant, víctima d’una de les habituals males pràctiques mèdiques irregulars, així com el d’altres dones que van passar per experiències similars, tot donant a conèixer, alhora, les estadístiques relacionades amb les morts causades per aquestes pràctiques. Rompiendo el silencio, per la seva banda, és una reflexió valenta i compromesa sobre les diverses formes de violència sexual exercides per un aparell legal classista que actua amb la connivència de la institució eclesiàstica tot practicant el rebuig sistemàtic i la discriminació social i familiar de les víctimes. El documental presenta, així mateix, algunes alternatives comunitàries de suport a les dones agredides.

Els dos films de Rosa Martha Fernández tenen un valor representatiu del seu treball individual i col·lectiu realitzat en paral·lel al sorgiment del moviment feminista a Mèxic i protagonitzat per unes dones que van irrompre de forma pionera en una activitat reservada als homes, d’unes dones, ara encara actives, que al llarg dels setanta i els vuitanta es van implicar en un projecte ambiciós per pensar, analitzar i filmar la condició de les dones des d’una mirada feminista.

cinelat2

La tercera cineasta és la brasilera Tetê Moraes, autora d’un documental de referència, el cèlebre Terra para Rose (1987), que tancarà la programació d’aquest cicle. Nascuda a Rio de Janeiro el 1943, va treballar com a periodista en diferents diaris vinculats a l’oposició a la dictadura militar, a mitjans dels anys seixanta. Després de ser detinguda i torturada, es va exiliar a Xile, els Estats Units, França i Portugal, on va dirigir la seva primera pel·lícula, Aulas e azeitonas (1976). Terra para Rose és una crònica sobre la lluita dels treballadors i treballadores rurals per la reforma agrària, a l’inici del moviment dels «sense terra», a Rio Grande do Sul, el 1985, quan ningú no sabia del cert què era ni es podia imaginar com arribaria a estendre’s, posteriorment, a tot el país. La cineasta, al costat de Rose, la líder d’aquella comunitat, realitza un documental extraordinari en què, a la vegada que descriu el naixement de la consciència social col·lectiva de la població agrícola i la construcció de les seves estructures organitzatives i de les seves estratègies, observa amb especial atenció el paper de les dones en aquest procés, tot construint un film emblemàtic sobre la relació entre les dones i la terra i sobre les raons femenines per defensar les condicions de vida bàsiques, els drets humans i l’oportunitat de posseir les seves terres. La vinculació personal de Moraes amb els agricultors i les seves famílies no va acabar amb la realització d’aquest documental, sinó que va continuar, deu anys després, amb motiu de la filmació de O sonho de Rose – 10 anos depois, on es va retrobar amb alguns dels seus protagonistes per conèixer l’evolució de la seva situació i les seves trajectòries. Terra para Rose va guanyar sis premis al Festival de Brasília i dos al Festival de l’Havana.