Aquesta nit he somiat que tornava al carrer de la Cera. Alí, el de la carnisseria, ja no vigila les anades i vingudes de la gent: el seu fill és de vacances al Caixmir i ell ha fet dissabte a la botiga. Han desaparegut la botiga de fruits secs i herbes de la noia llarga i primíssima, que semblava anorèxica, i han tancat els de la perruqueria de nois, que vaig batejar «No Et Tallis». Però continua la trista botiga del matrimoni vell que manipulava flors artificials i el bar que hi havia al davant ha reviscolat i és ple de guiris. Tant, ha reviscolat, que ja disposa d’una sucursal a l’antic restaurant que havia tancat, sota el balcó on havia viscut Vázquez Montalbán, al carrer Botella. No cal dir que continua el tràfec del carretó elèctric dels botiguers de la plaça del Padró. Cap a la ronda de Sant Pau, el comerç de proximitat de tota la vida ha lliurat l’ànima a mesura que es rendia la gent gran que el portava: el colmado Torras, que va servir de local cultural alternatiu durant una temporada; la cansaladeria del mig del carrer; la formatgeria-delicatessen. Tot són botigues d’electrònica i mòbils, perruqueries de tres o quatre euros el tallat, fruiteries, i dos o tres bars de copes i tapes. S’hi mantenen el restaurant d’empanades, el gallec, i el dels teatreros. I he mirat enrere, quan fa quinze anys enderrocaven les cases que deixarien el forat per a la placeta Aureli Capmany:
«A la ciutat del ramat conduït al tedi, la vulgaritat i el conformisme, l’alcalde Blas Clas Dlas i els seus socis de govern, la senyora Llol Llal Llel i el senyor Bel Bil Bol, deixen sortir dels caus els taurons de la postmodernitat cultural i una nova casta sacerdotal d’arquitectes i urbanistes, que ha anestesiat els néts de la burgesia de la Setmana Tràgica, enderroquen el barri que ens envolta, estimat Rufet, amb aquest hòrrid sotragueig de màquines llevarunes, aquesta ceguesa d’excavadores, aquesta amenaça de grues altives, ai, pobra Maria Aurèlia, en quina avinguda-tanatori han reclòs la teva memòria. Però què has d’entendre, tu, estimat Rufet, vell amic, sobre la pobra animeta d’un noi de barri, tu, fill de la mesocràcia de l’Eixample, mentre cauen a trossos els escenaris de la meva infantesa… I no, no hem de fotre el camp d’aquí, els fills de puta de la immobiliària no aconseguiran fotre’ns fora d’aquí sense indemnitzacions, ho juro pels meus morts, no farem com els conills que van marxar acoquinats i desesperats de vora el Liceu, ja ens poden enviar deu matons, els cabronassos, que no convindrem amb les falses fallides que s’inventaran els amos corsecats per no pagar… Jo esdevindré aquest guerrer maia, pintat damunt el quadrat siena i ocre del pany de paret de l’edifici que ensorren davant la nostra finestra, Rufet. Jo seré el seu rostre de perfil i el seu braç abatut, jo seré el guerrer de la cua de cavall vermella que espera l’hora del seu sacrifici amb la cama esquerra torta i la dreta doblegada en la postura de la flor de lotus. Ja l’han jutjat, a ell, ja ens han jutjat a tots, els senyors de la Ciutat i els seus dakoits ben cofats i guarnits, mai despullats com el guerrer maia de terra marró, res no el detura currela, el patrón se forra y tú te arriesgas, ja han capturat les víctimes necessàries que s’han d’oferir al Déu Devorador de l’Especulació, aquí el tenim, terrible presència, mentre tu crides, pobre Rufet, gemegues en la nit moresca i blava d’aquesta Rambla ravalera on els minyons sense feina fan partidets de “fúrbol” tancats amb tanques grogues de metall. Aquí arriba la fúnebre figura vestida de frac i encorbatada de negre guaitant des de l’alta paret de la Riera Alta, on només han salvat la casa del segle xviii que tant li agrada al Benet i Jornet, el del teatre, i el monstre s’inclina damunt un bloc de cases velles semblant a la nostra, ai carrer dels Metges, ai carrer d’Armengol, ai Forat de la Vergonya, a l’altre extrem de Ciutat Vella, les arrenca dels seus fonaments, nou Saturn que devora els seus fills i caga nous blocs a mesura que se’n cruspeix els vells, caga nous edificis sense ànima, caga cubs de ciment gris com en el quadre de Grosz del maniquí de cap d’ou de fusta llisa i braços tallats a l’altura del colze. Però el corpàs del Nostre Devorador Insaciable no té el cap com un ou de fusta, té un enorme cap terrorífic i una boca plena de terrorífiques dents de tauró i un coll de porc que fa un gir inversemblant, perquè uns ulls terroríficament desorbitats puguin clavar-se en l’ànima de la pobra gent, i una enorme i polida i terrorífica calba i un cul enorme que caga per l’enorme forat terrorífic noves cel·les per als pobres yo también tengo ke komer y no echo de sus kasas a la peña y resiste que cauen com per art de màgia al bell mig del barri. I el Gran Devorador d’Ecce Homos es menja figuretes de la gent de tota la vida i les caga sense temps de pair-les i les fa davallar pel tobogan dels seus amos cap al no-res, qui podrà pagar-se una casa decent amb 270 euros de pensió al mes, quan els executius de les constructores TOCSA, DOCSA, KOPSA es disposen a refer la ciutat esventrada, a contractar obres amb l’Ajuntament per milers de milions, i cridaran sense pudor als restaurants selectes que l’obra gran, la obra grande del ministerio la conocemos todos, la sabemos todos, no se trata de estar en la terna, se trata de modificar las condiciones de licitación, diu el CAPO DEI CAPPI de TOCSA, DOCSA, KOPSA a l’interior dels Pescadors, o de Leopoldo, o del… Sí, hemos contratado en dos años a 22 ingenieros y economistas polacos, todos hablan inglés, la mitad ya tienen permiso de residencia y trabajo y se acaban de incorporar a fines de mes, llevamos dos o tres por zona, así los repartimos, que están haciendo cursillos intensivos de español. Eso de cambiar la licitación se hace con dinero para que quien pueda cambie lo que haya que cambiar y para que, al margen de la terna legal ineludible, que no se la puede saltar nadie, salgamos adjudicatarios antes de cerrar el plazo… Si no podemos ganarlas todas, no lloraremos por la leche derramada, aumentaremos la rentabilidad de las obras ya en cartera mediante la conocida fórmula del fait accompli: el que se ha metido ya la comisión en el bolsillo, calla la boca, aquí, en Cataluña, donde nos han birlado la línea 5 del Metro, estamos en una escala mayor que la de los vascos, más favorable, esos se creen que los catalanes, sí, los “independentistas”, como los llaman en la sede de Madrid, se conforman con el 20 % de IVA y son remisos a untar… si hubiéramos hecho como ellos, no tendríamos ni el Besós ni la línea 9 del Metro. Estamos consiguiendo que para contratar con el Ayuntamiento, sea la propia Generalitat quien nos recomiende… Així, així parlen els autèntics amos del Poder, mentre tu, pobre Rufet, no pares de cridar a la lluna inflada de la impura nit, i jo maldant per resistir tancat en aquest cau, ofegat per la pols, assetjat per la quitxalla islàmica, ai carrers de Sant Oleguer, de Sant Ramon, de Sant Rafael… es un juego de estúpidos este de disponer reglas que la gente van a romper va a romper convencena todos todls tod s todos todo tod&s todººº tod(1)s de que seguir el juego es dificil, , pero d posible ¿posible? como va a ser posible seguir un juego en el que tu adversario dicta las reglas y estas mismas se contradicen contradicen, haciendote dar mil vueltas para conseguir algo q que exigen que tengas , que no te quieren dar , y NO QUIERES POSEER poseer las deportaciones son una realidad realidad y la infraccion grave consiste en circular . libt libremente deja de sentir lastika le lastima po por los pobres inmigrantes y comienza a sentir RABIA RABIA RABIA RABIA RABIA RABIA RABIA rabia ILEGAL Y QUE???? ILEGAL Y ILKKKKKK ILEGAL Y QUE ???
»I els nostres representants polítics voldran tapar-se les vergonyes muntant reunions “multiculturals”, els poderosos liquiden la vida al planeta i un poble desgraciat, petit i poca cosa com el nostre, que no sap defensar la cultura pròpia, ¿com podrà servir de mirall o d’exemple a pobles encara més desgraciats i més trepitjats que no pas ell?, potser fent el fatxenda a Europa, perquè els seus portaveus parlen anglès, quan pertanyen a un país engolit per la cultura transnacional que tot s’ho empassa i tot ho caga. És clar que, si hi ha calés pel mig, els que de bon començament s’hi rebotaven, i després s’hi indignaven, ara s’ajupiran, bo i cantant lletanies abans de passar el platet perquè els deixin fer, posem per cas, fòrums de religions i de mites i de mestissatges i de paus, mentre els antiavalots de la Urbana van a la percaça del pobre immigrant sense llar ni papers ni treball ni família, el món es torna un gran fossar al nostre voltant, i només la pobra gent, Rufet, surt al carrer a cridar el desesperat no, ¡y tú, qué haces tú, boludo…!»
Vaig girar-me de l’altre cantó del llit, i vaig oblidar el somni, fins que, avui, he tornat a somiar amb el carrer de la Cera…