La lluita per transformar el Port Vell en un espai ciutadà destinat al gaudi del veïnat, a equipaments públics i a conservar i difondre un patrimoni portuari indestriablement lligat a la història de les classes treballadores dels barris de Ciutat Vella, va començar a prendre cos a la dècada dels setanta del segle xx. Els primers ajuntaments democràtics van afanyar-se a incorporar el tema al seu discurs, i si Narcís Serra parlava d’obrir «finestrals cap al mar Mediterrani», Maragall no es quedava enrere i, parafrasejant Martin Luther King, somiava que «Barcelona s’obria al mar» justament la nit abans del míting de final de campanya de 1983. Més enllà d’hams electorals, però, el projecte veïnal que defensava un Port Vell popular i destinat a la cultura s’estimbaria contra el mur dels interessos de l’autoritat portuària i de les elits polítiques i econòmiques locals.
El maig de 1981, tres mesos després de l’intent de cop d’estat que va tenir com a cara visible el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, Barcelona acollia la celebració de la Semana de las Fuerzas Armadas. Aquella primavera, el Palau de la Generalitat rebia, per primera vegada en tres-cents anys, una visita del monarca espanyol i Jordi Pujol aprofitava per obsequiar-lo amb una enorme rojigualda destinada a presidir l’acte d’homenatge a la bandera. «La bandera de España incorpora desde este momento lo que este acto significa de adhesión de la Generalitat de Cataluña, y lo que la Generalitat conlleva de representación entrañable del pueblo de Cataluña, de su historia y de su personalidad», afirmava Pujol.
Mentre el president de la Generalitat s’esforçava a deixar clar que «Cataluña no reclama ningún privilegio, sino una afectuosa comprensión de su manera de ser y de sus anhelos de trabajo en común», l’alcalde socialista Narcís Serra anava de cara a barraca i aprofitava la presència de Juan Carlos per impulsar els seus plans per a la ciutat: «Yo os pido, señor, autorización para iniciar la competición que supone ofrecer la candidatura de Barcelona a los Juegos Olímpicos y os ruego vuestro alto patrocinio y apoyo en la empresa».
El projecte olímpic, paraigua del pla de Serra i Samaranch per transformar Barcelona en una ciutat moderna, necessitava el màxim suport de l’Estat i l’alcalde havia decidit aprofitar l’ocasió. «Os ruego queráis recibir nuestra gratitud a los tres Ejércitos de quienes sois jefe supremo por su abierta actitud de abrazo con la ciudad que estos días les acoge», exclamava un afalagador Serra. Més enllà del profund efecte simbòlic de rentar la cara, des de Catalunya, a un exèrcit i un monarca directament implicats en el recent intent de desestabilització del que aleshores es coneixia com a proceso político español de transición a la democracia, Barcelona oferia un llaminer atractiu per a la celebració: el mar. Ignacio Alfaro, president de la Junta de Jefes de Estado Mayor es mostrava «muy ilusionado» i destacava que Barcelona permetia incorporar una important novetat a la celebració: «un desfile naval ante S. M. el Rey para que conozca el adiestramiento de nuestra Armada». Així, com havia fet la regent Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, Juan Carlos i un jovenet príncep Felip van tenir ocasió, des de la coberta de l’Azor, de passar solemne revista a les naus de la Marina espanyola desplaçades fins a Barcelona.
La setmana d’en Narcís
Durant aquella setmana, que seria decisiva per al futur polític de l’antic militant del Front Obrer de Catalunya, Serra recollia els fruits del treball conjunt amb la Capitanía General catalana, amb qui havia coordinat l’organització dels diferents actes protocol·laris i el muntatge de diverses exposicions com ara «Cataluña y el Ejército», que es va poder veure al Saló del Tinell, o «Expedición de Carlos I a Túnez desde Barcelona», instal·lada a Pedralbes.
Però Serra no només s’havia posat una part de l’exèrcit a la butxaca, sinó que havia aprofitat per negociar amb el Port Autònom de Barcelona (PAB) la cessió temporal del Moll de la Fusta. Amb l’objectiu de convertir-lo en l’escenari de l’acte d’homenatge a la bandera, es va acordar suprimir temporalment la tanca que separava el recinte portuari del passeig Colom obrint, amb una intervenció mínima, la ciutat al mar.
En paraules del mateix Serra dirigides al monarca espanyol: «Barcelona, junto al recuerdo de los actos que estamos celebrando, conservará agradecida en su memoria este paso de gigante en el camino de su acercamiento al mar que constituye la conversión en paseo marítimo del muelle en que celebraremos el homenaje a la Bandera española. Este ventanal que Barcelona ve abierto hacia su mar Mediterráneo quedará como motivo permanente de evocación de estos días entre nosotros y de vuestra visita.»
A finals de l’any següent, Serra seria nomenat ministre de Defensa per Felipe González, un càrrec que ostentaria fins l’any 1991, quan es va convertir en vicepresident del Govern d’Espanya.
Les motivacions de l’autoritat portuària
Malgrat els vaticinis d’en Serra, poca gent s’ha dedicat a recordar aquells dies peculiars que la Ciutat Comtal va viure el maig de 1981, i les negociacions amb la direcció del Port Autònom seguirien, tenses i improductives, durant molt temps més. Oriol Bohigas, en aquell moment delegat de Serveis d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, les retratava així en un volum de les seves extenses memòries: «Recuerdo las largas reuniones en las oficinas del Puerto, en las que superábamos el tedio y la incomunicación gracias a la frecuente presencia de una botella de whisky que nuestro amigo extraía cautelosamente del fondo de un archivo de documentos portuarios. Durante un año vimos como, en cada reunión, las botellas se fueron vaciando con mayor rapidez, lo que guardaba proporción con la dialéctica de todos los presentes y la dificultad para llegar a conclusiones concretas.»
Finalment, fruit d’aquelles denses trobades i de les premisses marcades pel Pla de Costes de la Corporació Metropolitana de Barcelona, sorgiria l’acord per obrir al veïnat el Moll de la Fusta. Un espai que l’Ajuntament insistiria a presentar com el primer territori guanyat al port i que s’acabaria inaugurant l’any 1987. De fet, però, durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta i, sobretot, després de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica, les autoritats portuàries havien començat a veure amb bons ulls la possibilitat d’un canvi en els usos del Port Vell.
El febrer de 1988, el PAB acordava la creació de la Gerència Urbanística Port 2000, un òrgan específic dedicat a supervisar el projecte. A l’acta d’aquella reunió s’hi recull: «Ahora, con el horizonte olímpico como premisa irreversible, agigantado por una toma de conciencia urbanística que se traduce en el reequipamiento y rehabilitación generalizados, mas la posibilidad ya tangible de superar la barrera del Llobregat, ha llegado el momento de pasar a la acción e integrar al Puerto en esta dinámica.»
Un any més tard, el gerent de Port 2000 Josep Maria Munteis exposava amb més claredat les motivacions de l’autoritat portuària i destacava entre els factors que van impulsar l’estudi de la remodelació del Port Vell «la baixa rendibilitat de l’espai objecte d’estudi, la seva inadequació als mètodes portuaris moderns i la impossibilitat de reestructurar-lo per ajustar-lo a les actuals necessitats, essencialment per manca de profunditat». Una memòria de Port 2000, publicada el 1995, sintetitzava així la finalitat del projecte de reforma: «revitalizar la rentabilidad del área denominada Port Vell y poner en servicio los terrenos calificados como sistema portuario a poniente del actual cauce del río Llobregat».
Cultura del simulacre
L’àrea objecte de la remodelació abastava una superfície de 54 hectàrees de titularitat pública gestionades pel Port Autònom de Barcelona i enclavades al districte de Ciutat Vella. Una zona tan propera al centre de la ciutat era un espai molt llaminer per als inversors i Port 2000 va apostar ben aviat per un model on, «deixant de banda que el PAB gestioni directament alguna actuació, per a tota la resta es preveu la concessió administrativa». Als projectes que diverses empreses es van afanyar a posar sobre la taula es preveia la construcció de centres comercials, edificis d’oficines, hotels, restaurants, bars musicals, sales de cinema i, fins i tot, d’un parc aquàtic.
A mesura que el projecte de reforma es concretava van començar a créixer les veus contràries a uns plantejaments que suposaven la destrucció del patrimoni portuari i la implantació d’un model allunyat de les necessitats del veïnat. En aquest sentit, el manifest de la plataforma Salvem el Port Vell resumia així els motius dels opositors: «Este proyecto que sería prototípico para una ciudad sin memoria, se fundamenta en la privatización del espacio, la rentabilidad monetaria, el consumo masificado y la cultura del simulacro». Malauradament, ni les mobilitzacions al carrer ni el recurs legal presentat per les entitats veïnals van poder impedir que el Pla Especial del Port Vell fos aprovat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona el maig de 1989.
Una marina pública que mai va existir
L’any 1989, quan Port 2000 parlava de «gestionar directament alguna actuació» es referia a la instal·lació al Port Vell d’una marina «moderna i capaç». El port esportiu es considerava aleshores «un element cabdal per a assolir els objectius de planejament en matèria de comunicacions, d’espais lliures i d’equipaments comunitaris». Més encara, la nova marina era «un equipament necessari per a reforçar l’activitat nàutico-esportiva a l’entorn urbà» i seria «construït i explotat per una empresa formada íntegrament amb capital del Port Autònom de Barcelona». El cost previst de la inversió s’establia en 1.000 milions de pessetes.
Malgrat aquests compromisos, l’agost de 1990 el PAB, mitjançant una resolució publicada al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, feia públic el seu propòsit de construir una nova marina al Port Vell «a través de una sociedad mixta» i manifestava el seu desig de «recibir proposiciones de las personas físicas y jurídicas que pudiesen estar interesadas en formar parte de dicha sociedad […] denominada Marina Port Vell S.A.»
Els inversors privats aterren al Port Vell
El 19 de març de 1991, Josep Munné, director del PAB, i Narciso de Mir, en representació de la companyia Marina Port Vell SA, signaven l’escriptura de concessió de la nova marina. De Mir, empresari de renom que va comptar molts anys amb la filla de Miquel Roca com a secretària personal, era el col·laborador més estret i soci de l’aleshores rutilant Javier de la Rosa, a qui havia conegut a principis de la dècada dels vuitanta a l’escola de negocis IESE.
Els negocis de De la Rosa al Port Vell van ser vehiculats a través de BAMSA, una de les societats de cartera de Grand Tibidabo, que va actuar com a promotora de Marina Port Vell i de l’empresa dedicada a la prestació de serveis per a embarcacions MB92 (Marina Barcelona 92).
A part d’això, De Mir i De la Rosa eren socis del hòlding Quail i del patronat de la fundació del mateix nom. Aquesta darrera entitat, que comptava amb un fons dotacional de 400 milions de pessetes, seria buidada per De la Rosa el desembre d’aquell mateix any 1991, només un mes després de la seva creació.
Els dos homes de negocis també formaven part de la direcció del Grupo Torras, que, l’any 1993, els va denunciar per haver-se enriquit de manera fraudulenta i haver causat greus perjudicis al grup empresarial, que acabaria descapitalitzat i fent suspensió de pagaments. Vint-i-cinc anys després, un altre dels acusats pel Grupo Torras, l’exvicepresident del Grup KIO Fouad Khaled Jaffar, després d’evitar l’ingrés a presó gràcies a un pacte amb la Fiscalia, va reconèixer «de manera libre y consciente» els fets imputats i els delictes d’apropiació indeguda i falsificació documental.
———————————————————————————————————————————–
Barcelona i el mar
Barcelona, una ciutat que no pot seguir vivint d’esquena al mar és el títol d’un opuscle editat el 1965 per publicitar el Pla de la Ribera. Aquest projecte urbanístic, ideat per l’enginyer i empresari Pere Duran Farell, pretenia convertir la façana marítima de Barcelona en un complex residencial de luxe que s’emmirallava en la glamurosa Copacabana carioca. Sobre el plànol, un seguit d’enormes illes de cases, presidides cadascuna per sis torres d’habitatges de 25 plantes, s’estenien des de la Barceloneta fins al riu Besòs.
Duran Farell, l’home de confiança del Banco Urquijo a Catalunya, presidia els consells d’administració de La Maquinista Terrestre y Marítima i de Catalana de Gas y Electricidad, dues companyies que ocupaven bona part dels terrenys situats a tocar de la platja de la Barceloneta.
La possibilitat de convertir el sòl industrial en residencial suposava un sucós negoci que, ben aviat, va engrescar la resta d’empreses instal·lades al litoral barceloní. Així, l’any 1966 es constituïa La Ribera SA, que —a banda de la Maquinista, Catalana de Gas i diverses entitats bancàries— agrupava Motor Ibérica, Foret, Crédito y Docks, Hijos de E. F. Escofet i Material y Construcciones SA. El primer esbós del pla, que comptava també amb el suport de la RENFE i la Diputació Provincial de Barcelona, va ser aprovat per l’Ajuntament de Porcioles l’any 1968.
Entre els protagonistes d’aquell projecte, redactat per l’arquitecte Antonio Bonet, hi havia un advocat i un economista contractats per Duran Farell com a assessors de La Ribera SA: Miquel Roca i Narcís Serra. Poc temps abans, Roca i Serra, juntament amb el seu company de militància al Front Obrer de Catalunya Jaume Solé, havien obert un gabinet d’estudis que participaria en projectes com ara la creació de la Corporació Metropolitana de Barcelona, un ens supramunicipal ideat per Porcioles.
A més de les feines conjuntes amb Roca i Solé, Serra treballava també a la Cambra de Comerç de Barcelona, on Andreu Ribera i Rovira, el president de l’entitat, l’havia nomenat director de la secció d’Estadística. Ribera, considerat l’home del ministre franquista López Rodó a Catalunya, va ser regidor porciolista, president del Banc Industrial de Catalunya i vicepresident de Banca Catalana (un càrrec que li suposaria ser imputat en el marc de la famosa querella contra l’entitat l’any 1984). A banda de Ribera, Serra i els seus socis van comptaramb altres padrins importants com Narcís de Carreras (oncle de Serra, secretari personal de Cambó i amic íntim del capità general franquista Muñoz Grandes), Lluís Carulla (propietari de l’antiga Gallina Blanca) o el ja citat Pere Duran Farell.
Malgrat que l’oposició veïnal i les diferències entre els socis de La Ribera SA acabarien aturant el seu desenvolupament, el projecte de Duran Farell es va incorporar parcialment al Pla Comarcal de 1971 i la seva empremta arribaria fins els plans parcials que van donar lloc a la construcció de la Vila Olímpica i de Diagonal Mar.
El Pla de la Ribera va ser, en paraules de l’arquitecte Solà-Morales, el primer projecte que preveia una «gran inversió capitalista en reforma urbana» i, alhora, l’assaig d’un model de col·laboració público-privada que acabaria esdevenint l’essència de la marca Barcelona.