Una retrospectiva presentada en el marc de la 23.ª edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona ha permès redescobrir els films de la cineasta Helena Lumbreras (Conca, 1935 – Barcelona, 1995), gràcies a la digitalització de l’únic negatiu original d’una de les seves produccions, A la vuelta del grito, i a la digitalització de les úniques còpies de distribució conservades de la resta dels seus films, tasques realitzades pel Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya, on està dipositada la seva obra, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. La seva filmografia, que ja s’havia projectat l’any 2005 en còpies de cel·luloide per iniciativa de la mateixa Mostra, està formada per un conjunt de films que constitueix un dels pocs exemples del cinema militant dels anys seixanta i setanta al nostre país. En aquesta nova ocasió, la recuperació de les excepcionals imatges captades per Lumbreras, en condicions de clandestinitat i amb una implicació absoluta amb les realitats que descriu, ens permet recuperar també la memòria d’un temps històric imprescindible per recompondre el nostre passat i per entendre el present. Oportuns i pertinents són aquests films creats com a instruments de denúncia i documents testimonials al servei de les classes populars, que capten, en directe, la magnitud de les mobilitzacions obreres, el vigor de les accions de denúncia i protesta, la nua realitat de les condicions de vida i el treball al camp. Són films que en el context de la crisi econòmica i social actual conviden a repensar com han estat les dinàmiques històriques sorgides a finals del franquisme i al principi de la Transició, els processos socials i polítics sobre els quals es va expandir el sistema capitalista al nostre país, alhora que es desarticulava la consciència de classe de la població treballadora i disminuïa la seva capacitat de mobilització.
Formada a l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas (IIEC) de Madrid i al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma, militant del Partit Comunista fins al 1971, el seu primer film, Spagna 68 (El hoy es malo pero el mañana es mío), un reportatge clandestí que reflecteix l’ambient social i polític a l’Espanya del 1968, és també el primer d’un conjunt de documentals, realitzats al costat de Mariano Lisa i produïts des del Colectivo de Cine de Clase, que recullen imatges insòlites i molt poc divulgades sobre la problemàtica de la població rural, especialment a Galícia i Andalusia (El campo para el hombre, 1973-1975), les lluites obreres a diverses fàbriques de Sevilla, Barcelona i Biscaia (A la vuelta del grito, 1977-1978), la mobilització obrera del Baix Llobregat a partir de la vaga dels treballadors i treballadores de Laforsa, la més llarga de Catalunya des del 1939 (O todos o ninguno, 1976), i un recorregut històric sobre el paper de la premsa escrita a Espanya sota la censura franquista, amb una incidència especial en la premsa clandestina i la seva lluita contra la dictadura (El cuarto poder, 1972).
El Colectivo de Cine de Clase es proposava «filmar els somnis de les persones que estaven lluitant per aconseguir millorar les condicions de vida de la classe obrera» i Lumbreras, que en va ser una de les fundadores, va manifestar el seu compromís polític amb la seva particular lluita fílmica, a manera de guerrillera, amb una pràctica en què les premisses estètiques i ètiques són indestriables i posen de manifest la confluència necessària de renovació ideològica i innovació formal cada vegada que, al llarg de la història, la creació cinematogràfica s’ha implicat en les realitats de les classes populars i s’ha compromès en la seva transformació. El treball documental d’aquesta cineasta és una mostra excel·lent d’aquesta militància fílmica i el seu valor testimonial un tresor col·lectiu, tant per a les generacions contemporànies als moments històrics que descriu com per a les generacions actuals, que hi poden trobar imatges necessàries per orientar-se en aquesta època ideològicament complexa.