Conversa sobre els moviments socials als barris de Ciutat Vella

Masala conversa a quatre bandes amb: Albert Sancho - Associació de veïns i veïnes del Gòtic i Espai Social La Negreta. Iñaki García: El Lokal i assemblea de barri del Raval. Daniel Pardo: Associació de veïns i veïnes del Casc Antic i federació de gestió comunitària del Casal de Barri del Forat. Pepa Picas: Associació de veïns i veïnes de l’Òstia i Plataforma en Defensa de la Barceloneta.

Masala | 05/03/2014

Masala- Com ha canviat el barri en els darrers anys? Com valoreu les transformacions que heu vist a peu de barri?

Pepa: Quan vaig arribar a la Barceloneta fa vint anys era un barri assequible a nivell d’habitatge, d’espai públic i de tracte amb els veïns… El gran canvi va començar del vuitanta i pico al ‘92, amb les Olimpíades, quan van transformar la fisonomia del barri de cara al mercat turístic. Després, el 2006, es va anunciar el catastròfic pla dels ascensors, va ser aquí que vam començar com a Avv l’Òstia i Plataforma en Defensa de la Barceloneta, i el vam poder aturar. Després han vingut altres plans i mesures que vulneren el dret dels veïns a viure en un barri assequible. Tenim el Pla d’Abusos, l’Ordenança de Terrasses, el Port Vell de luxe. A més, es buiden pisos per posar-hi apartaments turístics. Tot això comporta un encariment de la vida i el veinat ha de marxar. Mica en mica ens fan fora.

Dani: Els principals problemes de fons diria que són el model de ciutat de sobreexplotació turística per una banda, i per l’altra la crisi, i es retroalimenten, perquè la crisi es fa servir d’excusa per a seguir potenciant la indústria turística, com si fos l’únic model possible.

Iñaki: Un canvi molt important en aquests darrers vint anys ha estat l’arribada massiva d’immigrants, que ara són més del 50% de la població. Jo penso que això d’alguna manera ha frenat els plans de gentrificació de l’Ajuntament. Però el més greu és que la transformació urbanística del barri ha suposat una expulsió de milers de veïns. L’associació de veïns només es va encarregar de protegir els pocs propietaris que hi havia, mentre la resta no va tenir cap dret. La gent cada cop ho passa pitjor, però alhora aprèn a resistir.

 

Juntament amb el Forat, potser és el barri més castigat per l’assetjament policial, oi?

Iñaki: L’actitud policial és de suposada protecció del turista i de criminalització del veí i la veïna, sempre ets sospitós d’alguna cosa. Ara, jo pensava que acabarien abans amb el Raval; hi ha sectors del barri que mantenen la seva identitat.

I el Gòtic, que potser és el barri que ha estat més gentrificat, turistitzat i parctematitzat, com l’has vist canviar?

Albert: Jo afegiria una mica més de dramatisme al panorama de Ciutat Vella, perquè en els últims vint anys els canvis han sigut profunds. Han tirat a terra el 25% de les cases del districte. La idea de vendre la ciutat és el que hi ha darrere les transformacions i els impactes urbanístics i socials dels últims vint anys. El barri Gòtic, és l’epicentre del buidament de veïns. És el barri que té més metre quadrat institucional. També és el barri on les botigues són més cares i on més ha canviat el tipus de comerç, i on més ha impactat la substitució d’habitatges per hotels i apartaments turístics. Tot això combinat fa que el teixit social i cultural pràcticament desaparegui, i això es reflecteix en els moviments socials.

 

En aquest context, quin paper han tingut els moviments socials dels barris de Ciutat Vella?

Pepa: Hi ha moviment social perquè hi ha un sentiment veïnal i un motor, perquè encara tenim ganes de lluitar, però costa molt que la gent s’involucri. Sempre que hem fet una crida hi ha hagut resposta, però és difícil mantenir un moviment recíproc. La Barceloneta és un barri de gent treballadora, i hi havia molta feina, però molts estaven comprats per uns poders fàctics que podien donar pisos, llocs de treball i avantatges. Ara tothom està igual de fotut. A més tenim el Port Vell de luxe i l’Hotel Vela, promoguts per l’Ajuntament amb la promesa que donaran feina, s’aprofiten de la misèria de la gent per engatussar-la, és una vergonya. Els principals fronts de lluita que tenim són la defensa de l’espai públic, l’habitatge i la pobresa. Cada cop hi ha més veïns que han d’acudir al banc d’aliments, és terrible: de 70 famílies el 2009 hem passat a més de 300.

Dani: El paper dels moviments socials ha estat el que ha de ser: denúncia, vigilància dels òrgans de govern, campanyes per aturar coses inacceptables. De vegades s’aconsegueixen victòries, com amb el pla dels ascensors o el cas de l’hotel del Palau de la Música, però sovint són fortuïtes: amb el Palau, si no arriba a destapar-se la corrupció del Millet, haurien posat l’hotel. En aquest sentit és frustrant la sensació de no comptar ni gens ni mica per a l’Ajuntament. El Forat és un bon exemple de lluita aconseguida, és un patrimoni de la gent.

Iñaki: Al Raval l’associació de veïns no ha ajudat en absolut, ha jugat un paper de suport a l’Ajuntament, molts dels canvis s’expliquen per això. A més el Raval és irrepresentable…, la resistència sempre ha estat més difusa, amb petits col·lectius i en moments concrets, que estan presents i que mai saps com s’articularan, però surten. Un espai que ha ajudat molt en les lluites dels barris del centre han estat els okupes. Ara la campanya Justícia per Juan Andrés ha tret una realitat en què ens hem vist tots, però no som entitats, sinó gent.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

Masala: Però també hi havia la Coordinadora contra l’especulació del Raval…

Iñaki: Clar, però són grupets petits. Es va fer front a l’enderroc de l’illa Robadors…, és clar que hi ha lluites i resistències,  espais que han ajudat molt al barri com la Coordinadora o El Lokal, però no pots parlar com a moviment social. Sí que són espais que articulen al barri, que mouen coses en certs moments. També han estat molt importants els moviments de ciutat, per exemple les mobilitzacions contra l’Ordenança del Civisme, recordo que la manifestació pel Raval va ser impressionant; o quan hi va haver els tancaments a les esglésies de migrants. Eren moviments a nivell de Barcelona, però nosaltres ho vam viure a nivell de barri.

Albert: A nivell de moviment veïnal tenim dues línies claríssimes. Per una banda, dues associacions que representen el moviment veïnal resignat, clientelar i compinxat amb el PSC: l’associació del Pep Garcia al Raval i la de la Barceloneta. I per altra banda, l’associació del Casc Antic, que és l’única que ha resistit amb una posició crítica, i les noves: la del Gòtic, que pràcticament va desaparèixer i s’ha refundat, i L’Òstia, que ha aparegut com a nova alternativa. També hi ha hagut espais de més o menys duració, vinculats en molts casos a plantejaments més llibertaris, com l’Ateneu del Xino… Des de finals dels noranta i al llarg del dos-mil, hi ha hagut dos grans nuclis de resistència vinculats als plans de reforma urbanística: la Rambla del Raval i el Forat de la Vergonya. El Forat va ser molt important, allà s’hi van posar els okupes, l’associació de veïns, Arquitectes sense Fronteres i altres entitats professionals de nou tall. I a més d’aquestes dos nuclis, tenim el tancament de migrants a les esglésies el 2001 i la Normativa Cívica el 2005-2006, com dos moments de temàtiques molt vinculades al territori però que són de ciutat. Potser és en aquests últims anys, fruit del 15-M, quan realment hem fet un salt als barris, ja no som pocs, i hi ha molta riquesa de col·lectius.

Dani: Això crec que està molt relacionat amb el 15M i amb el fet que ara tots estem pitjor. Hi ha un empitjorament de la situació i alhora una presa de consciència, una receptivitat més gran, com ha estat el cas de la solidaritat amb Juan Andrés. La resposta ha estat impressionant, al Raval es va aixecar tothom a dir el que havia passat de veritat.

Iñaki: Jo sumaria una cosa que pesa molt: la memòria històrica. L’altre dia parlàvem que la vaga de lloguers del 1931 va començar a La Barceloneta, o que si el Raval sempre ha estat un barri d’immigració, un niu de rebels i llibertaris… És una memòria de lluites que al barri jo la sento. En el cas del Juan Andrés, de seguida ens ha portat a dir, “és que al barri sempre n’hi ha hagut repressió!”.

Albert: Han plantejat un model Barcelona, però no poden aplicar-lo. Potser només hi ha un lloc on hi ha hagut una substitució gairebé completa del veinat i de botigues: El Born. Però amb el Raval, la Barceloneta, el Gòtic, el Casc Antic, no han pogut. La vida social és incontrolable, se’ls va escapant contínuament de les mans.

Dani: Estic d’acord, però crec que quan treuen un pla, hi ha un abans i un després. No arriben on apuntaven, però van fent. La qüestió és: ¿quantes hòsties li pots fotre al Raval abans que es mori? Durant anys hem sentit que se’l carregarien el MACBA, la Rambla del Raval, la Filmoteca… i sempre resisteix. Les prostitutes de Sant Ramon són un símbol molt clar: la quantitat de normatives que els han anat imposant, però allà segueixen, amb unes mobilitzacions d’allò més impressionants.

Iñaki: Un altre tema central, que jo recordo perquè ho vaig viure i que no té nom, és La Rambla. La vida a Barcelona dels setanta i vuitanta l’ha marcat la Rambla. En canvi ara, no hi ha cosa més hortera…, és com un terreny perdut.

Albert: Fa un parell d’anys vam fer una ruta per explicar les transformacions de la Rambla des de diferents punts de vista: el turisme, els hotels i l’habitatge; la memòria històrica; el civisme, la prostitució i la venda ambulant… La Rambla és el paradigma de totes les transformacions socials que ha patit el districte.

Pepa: Estan fent del model Barcelona una merda de model. Tot això és malèvol, potser no hi tants canvis radicals, però mica en mica ens la van fotent, van fent els projectes a llarg termini, com el projecte del Port Vell, ens anem mobilitzant i posem peixets per tot arreu, però ¿com ho fem per parar-ho?

 

Tornant a la qüestió de les formes d’organització: Què ha passat amb les assemblees de barri, espais de col·lectius o comunitaris?

Iñaki: En el cas del Raval, hi ha comunitats; per exemple, els immigrants funcionen per comunitats; les prostitutes no són un moviment social, però fan pinya… Vull dir que els moments van incidint; ara elles es diuen prostitutes indignades, i van fent  assemblees, xarxa de suport mutu perquè no es pot oblidar que són veïnes, són comunitat. I després jo crec que cadascú utilitza els instruments que té a l’abast i que li van bé. Sempre ha sigut així, la gent utilitza el sindicat, el grup d’afinitat, l’associació, la cooperativa, el que faci falta.

 

Però hi ha el problema de la continuïtat, de la importància d’uns referents, d’un lloc on la gent sap que pot anar, que no apareix i desapareix…

Dani: Crec que les associacions de territori, de veïns i veïnes, han de seguir existint si no són com la del Raval, és clar. Però les associacions de veïns fan una tasca de base molt important i allà on no n’hi ha de bones, es busquen altres formes d’organitzar-se. Jo crec que el model cap on caldria anar és una mena de constel·lació de grups, entitats i associacions que s’anessin articulant entre si, segons els interessos, fins i tot puntuals.

Iñaki: És que és tanta la necessitat que no arribem a tot; si fóssim una mica més forts al Districte tremolarien, també són febles.

Pepa: Els veïns tenen confiança en l’associació perquè han vist que mai no ens hem casat amb ningú, mentre que l’altra associació era la corretja de transmissió del PSC al barri. Som una associació de veïns com podríem haver estat un grup d’indignats i fotuts del barri. La Plataforma en Defensa de la Barceloneta va sorgir quan van venir  okupes i vam tenir molta sort que a l’associació entrés tota aquesta gent. Qualsevol entitat o moviment veïnal que surti per lluitar contra injustícies o mesures abusives de l’administració, està bé, li diguis com li diguis. Això sí, mentre sigui autònom, això es primordial.

 

Respecte el que dieu dels partits, últimament l’escenari és una mica diferent. Em refereixo a candidatures com les CUP i el Procés Constituent…, com ho veieu?

Dani: Jo ho veig amb desconfiança, sigui el partit que sigui, a banda que m’agradi més o menys. També hi ha maneres i maneres de fer, i en general crec que per parlar no passa res, però casar-s’hi, mai.

Albert: Justament aquí a La Negreta els tenim presents, tenim el nucli CUP de Ciutat Vella i també l’assemblea del Procés Constituent de Ciutat Vella. Penso que responen a una necessitat que hi ha als moviments socials de tenir una alternativa electoral; i això per mi és perfectament compatible amb l’autonomia, amb marcar una distància dels ciutadans respecte unes formes de fer política que són les que representen els partits tradicionals.

Iñaki: Allà cadascú amb l’opció que triï, i que se la curri. L’important és que generi confiança i en aquest barri no és fàcil. Quan El Lokal vam començar al Raval fa vint-i-sis anys et miraven com si fossis un no-sé-què; després de vint anys formes part del barri, però després de dos no. Generar confiança amb gent que està molt fotuda, poca broma, és una qüestió d’anys i de dia a dia. Jo el que demano als que vulguin fer una opció electoral és que no ens distreguin de la prioritat d’organitzar-nos a nivell de base.