Reparteix cartes, opinions i bon humor. Fa 54 anys que viu en aquest món i intenta transformar-lo, per a bé. Ha fet d’actor en un parell de films, ha posat benzina, treballat al padró, és activista, ha fet revistes, ha estat objector de consciència, delegat sindical, director a l’Ateneu de 9Barris i carter, sobretot al Gòtic Sud. Però a ell li agrada definir-se com a «facilitador públic». I «maricón, yo no soy gay, porque los gais viven en el Eixample y tienen pasta». Parlem barrejant català i castellà. I així queda.
Si busques el seu nom a Google, et surten entrevistes amb ell a El Periódico, Carrer, TVE i Betevé. Si alguna cosa no és el Xavi és anònim. Tothom el coneix. És que són «54 años de no parar, de no ver la tele… estoy todo el día en la calle». Va néixer a Nou Barris i viu a la mateixa casa des de llavors. «Ma mare em deia que s’emanciparia ella abans.» Té un germà bessó univitel·lí. «De fet, vam néixer on ho fèiem tots en aquell moment, a la Residencia Francisco Franco, que després va ser l’Hospital de la Vall d’Hebron, però sempre he viscut a Nou Barris, que tampoc era Nou Barris, era Sant Andreu, perquè la separació va venir després amb la descentralització dels ajuntaments. Era un poco a las afueras…»
I ens endinsem en un remember when de carrers sense asfaltar i costellades de diumenge. «La plaça de Garrigó era un descampat. A les set de la tarda tothom baixava les cadires a la fresca, totes les veïnes, i ens passàvem allà hores jugant, fins a l’hora de sopar. Jo jugava tot el dia al carrer.» El Xavi rememora i et trasllada a la Barcelona del desarrollismo urbanístic —«construïen sense cervell»—, de les migracions a l’extraradi. «Al pis, tres criatures, els pares, l’abuela, el tío Paco… Al pare li deixaven la DKW a l’empresa on treballava i sortíem a la platja. I sèiem la meva mare, l’abuela, el meu pare, el meu germà gran, nosaltres dos i tota la part de darrere estava plena de quitxalla del barri. “¡Que viene la Guardia Civil!” i tots a terra [riu]. I tots cap a Vilassar a agafar musclos. Els meus pares també ens portaven a Montcada, a fer la costellada de domingueros, perquè estar tot l’estiu a Barcelona era horrorós.» En aquells dies de xafogor, en què els barris del cinturó es buidaven, el Xavi i la seva família es quedaven a casa. «A l’agost, nosaltres no teníem pueblo, perquè a la meva mare i a la iaia els feixistes les van fotre fora i els van tirar la casa a terra, i ja no van tornar més al poble, a Moneva (Aragó), fins l’any 1976.»
I, entre tapa i tapa, repassem la Transició. «Jo vaig començar a sortir quan em vaig apuntar al cau, que el vaig fer a Gràcia. Allà em catalanitzo. Perquè, imagina’t, el pare, quan arribàvem d’agafar musclos, ens deia, “coged el plato de Duralex y, venga, a darle a la sra. Palmira, a darle a la sra. Fina, a darle a la sra. Irene y le lleváis un platico a la catalana”. I allà vam començar el meu germà i jo a fer excursions, a tenir contacte amb altres realitats… els meus amics d’aquella època són de Les Corts. I combinàvem les nostres realitats, perquè quan començàvem a tenir quartos, venien a Nou Barris a fer tapes. I els portàvem a La Esquinica, que estava al carrer de Montsant, que era un bar superpetit, però tenien cinquanta taules a la baixadeta del carrer, y a nadie le importaba [riu]. Jo me’n recordo d’haver acumulat trenta-cinc plats de tapes entre set o vuit i acabar pagant set-centes pessetes per cap, allò era la glòria.»
Però si hem escollit el Xavi com a superheroi de Ciutat Vella és per la seva relació amb el barri. Durant un temps va treballar a la benzinera del Pati Blau que hi havia al carrer de Pelai, però «un altre lligam amb Ciutat Vella el faig quan vaig al Casal de la Pau i em nego a fer el servei militar, perquè, aquell any, jo en feia divuit i me n’anava a fer la mili a Zaragoza, y me tenían la cama hecha y todo, y les dije: “Pues que sepáis que no voy a ir”. I la meva mare: “¡Mi hijo se ha hecho testigo de Jehová!”. I la meva veïna li responia: “Pues se habrá hecho otra cosa, pero testigo de Jehová no creo” [riu]. Medio Mili KK trabajaba en Correos, porque no pagaban mal, y setenta mil pesetas de aquella época a un chaval de dieciocho años le parecían Hollywood: treballaves pel matí, o per la tarda, i et donaven totes les festes, tenies dies de “asuntos propios”, vacances… Et feien un contracte de sis mesos i després els altres sis mesos cobraves l’atur, aquello era una fiesta».
Després va venir la tasca com a delegat sindical de la CGT a Sabadell, «em vaig menjar de tot: acomiadaments, expedients disciplinaris, però, justament per una moguda d’aquestes, em van acabar enviant a Barcelona».
I arriben les Olimpíades. El 1992-1993 es crea la revista quinzenal Cruïlla, que després es va dir Illacrua, «el mateix a l’inrevés, perquè l’Església ens va enviar un paper dient que aquell nom era d’ells». I allà hi era ell. «Illacrua va ser important, perquè era un moment de desierto. El moviment per la insubmissió ja no hi era, i fins que van aparèixer els zapatistes… Sortíem de les Olimpíades del 92. Estaba todo el pescao vendido. Era un momento de gloria ciudadana, ens ho vam menjar tot… el tema del voluntariat i tal… Jo, des de llavors, es que no soy voluntario de nada, soy activista, ¡no voluntario! La voluntad, para las monjas carmelitas, con todo mi respeto…»
Y de aquellos barros, estos lodos. «L’habitatge públic, en aquesta ciutat, s’ha construït com a efecte col·lateral de pelotazos urbanístics com aquell, mai s’ha considerat un dret. Hi havia un regidor socialista a l’ajuntament del districte que va plegar de regidor i se’n va anar a Sogeur, l’empresa que gestionava les obres, i quan aquest home ja s’havia retirat de tot, fora de la política i fora de tot, t’ho reconeixia! Son unos capullos. Siempre pasa lo mismo. Veinte años después, siempre tenemos razón.»
I és que, afirma, «l’Administració és absolutament classista ». «A lo mejor no me hago amigos, pero a aquestes alçades, un s’ha de sincerar. Els Comuns i les CUP poden tenir molt bona voluntat (i jo a vegades hi confio i tot), però el desastre aquest que és l’Administració no canvia. Gerents i tal… i tota aquesta construcció empresarial de l’Administració segueix allà… la frase de “el interventor no lo ve…” o “no lo ve el equipo jurídico”, o a lo mejor el equipo jurídico sí, pero el interventor no, o a lo mejor el secretario… y te paralizan las cosas. És un desastre mani qui mani. A més, està tot mercantilitzat.»
I recorda que el llenguatge és bàsic per definir les lluites. «Fem-nos el favor de no dir mai més “espai públic”, que és un concepte de gestió. Parlem de “carrer i places”. Recuperem això de dir les coses pel seu nom. Que això els inquieta. Por ejemplo, cuando te dicen que no hay “recursos pel lleure”, els hi has de dir: “Ah, el que m’estàs dient és que no hi haurà pasta perquè els xavals puguin anar al cau, no? O sea, que se van a tener que quedar en su puta casa y tú los vas a dejar sin vacaciones, ¿no?”. (No fa falta que sigui en castellà, que la mala leche en català també es bona.)»
«Yo quiero ser activista de las cosas, jo vull pensar, decidir, construir i portar-ho a terme.» I li demanem què és això de ser «facilitador públic». «Jo soc funcionari, però no treballo per l’Estat, jo treballo pel veïnat. Hem de fer aquest canvi cultural. Soc un facilitador públic que pregunta: “Com a veïna, què necessites?”. I si jo, que soc treballador públic, puc donar-te un cop de mà, doncs ho faré. Evidentment, tinc unes limitacions legals d’actuació, però obro la meva ment i escolto a la gent. Després de divuit anys repartint cartes al Gòtic Sud, la relació ja és una altra… Hi ha penya en aquest barri a qui veig més que a la meva família… »
Però fer aquest canvi cultural és complex. «Tenim davant un xoc cultural contra algo que és molt religiós; i quan dic “religiós” no parlo només de l’Església… Per exemple, el que s’ha utilitzat com a eina durant la pandèmia és la culpa, esa sensación de obstrucción del juicio está al orden del día… sobretot per part de televisions privades… es racionalitza molt poc, es pensa molt poc, moltes vegades som molt poc creatius.»
«Hem de tornar a la sàtira, a la mala leche, a la reivindicació que toca els ous. Soc admirador de molta gent que està treballant en col·lectius LGTBI, que estan en aquesta onada queer —Las bajas pasiones, com a grup de música—, que tenen aquest discurs de machacadas precarias, divertidas, de “queremos vivir y no renunciamos a nada”… que és molt transversal. Hem de tornar a divertir-nos, recuperant la sàtira i la creativitat per anar a la contra.»
«Hem de ser més gent i limitar la dimensió dels nostres projectes a allò que puguem fer. Y compartir mucho y querernos mucho y currar mucho. Estamos en un contexto que para nada es el nuestro i estem obrint escletxes que van pa’trás, pa’lante… y algo quedará. Esa es otra de las cosas que aprendes con los años, que queremos cambiar cosas que superarán nuestra existencia en este mundo y que no dejaremos arregladas, pero ¿y lo bien que nos lo pasamos?».