“El Oasis” o el protagonisme fugaç d’una població desplaçada de la selva colombiana als barris d’invasió de Bogotà

aL / Il·lustració: Enano | 18/01/2013

Il·lustració / Elenanogris

Il·lustració / Elenanogris

Bogotà, com tantes de Llatinoamèrica, és dues ciutats en una, amb una gran segregació urbana, reflex d’una profunda polarització social entre rics i pobres. Per una banda, hi ha el districte financer i els barris del centre, més o menys populars i més o menys turístics; i, per l’altra, una multitud de barris escampats per la seva descomunal geografia, i també els barris d’invasió, que popularment i per extensió genèrica del cas brasiler anomenem faveles. És aquí on el contrast és més gran respecte de la resta de la ciutat. Ciudad Bolívar és la Localidad 19, la zona d’invasió més gran de Bogotà, una autèntica ciutat d’autoconstrucció amb uns 800.000 habitants. És una àrea ben visible des d’altres parts de Bogotà gràcies a la seva altura i distingible per la seva fisonomia i el color vermellós de les totxanes, que accentuen la seva alteritat.

Les primeres construccions daten dels anys cinquanta del segle passat, quan s’implantaren els primers chircales, factories semifeudals de fabricació de totxos ubicades en latifundis urbans perifèrics, els treballadors de les quals s’instal·laven amb les seves famílies a les finques a canvi de la seva feina. Constituïda majoritàriament per població desplaçada del conflicte intern colombià en les seves successives fases, Ciudad Bolívar té origen en uns primers assentaments a les zones baixes. Aquelles famílies eren víctimes del terrible període conegut com La Violencia, que deixà entre 200 i 300.000 morts i dos milions de desplaçats, una cinquena part de la població del país d’aleshores. Originada el 1948 amb l’assassinat de Jorge Eliécer Gaitán, heterodox candidat liberal de gran suport popular destinat a guanyar la presidència de la república, La Violencia es pot considerar com la primera fase d’un conflicte que sembla no tenir fi i que arriba fins als nostres dies.

Amb el temps, la zona baixa de Ciudad Bolívar ha anat millorant, però els nous desplaçats s’han anat instal·lant a les zones més altes, més precàries i incòmodes. De fet, com acostuma a passar amb aquest tipus d’assentaments arreu del món, a part de concentrar la pobresa i la marginalitat derivades de les desigualtats estructurals del capitalisme, Ciudad Bolívar està situada en els pitjors terrenys, sobre una falla geològica, la qual cosa ocasiona regulars esllavissades i la consegüent destrucció de cases. Però les millores en els assentaments més veterans i la seva legalització, com també acostuma a passar, no deriven de les bones intencions de l’ajuntament sinó de la lluita i les reivindicacions dels veïns i veïnes, que en determinats moments històrics fins i tot han comptat amb la intervenció de les guerrilles, com ho testimonia el bateig d’un dels barris amb el nom de Domingo Laín, el capellà espanyol de l’ELN (Ejército de Liberación Nacional). Perquè a les esmentades condicions de desigualtat estructural, a Colòmbia cal afegir-hi l’especificitat del conflicte intern, que sembla reproduir-se eternament, sovint en base a la defensa violenta dels interessos multinacionals i dels dels seus beneficiaris nacionals, causa freqüent de desplaçaments cap a la ciutat i per tant d’engrossiment del volum d’emigrats.

Ciudad Bolívar consta de molts barris, alguns dels quals ja formen part del municipi veí de Soacha, ciutat que concentra actualment les invasions més recents i problemàtiques. Un d’aquests assentaments és «El Oasis», amb pronunciats i –depenent de l’estació– enfangats o polsegosos pendents, que els autobusos públics recorren amb sorprenent agilitat i freqüència. De població negra afrodescendent desplaçada del Chocó i de Tumaco, al Pacífic, El Oasis va rebre fa uns quants mesos la càlida visita d’Antonio Girón Serrano, documentalista madrileny instal·lat des de fa dos anys a Colòmbia.

Enamorat de la gent, la cultura i la música afrocolombianes, l’Antonio volia conèixer els barris populars de Bogotà on viuen els seus desplaçats. Això el va dur a El Oasis, on va rodar un bonic documental que retrata la seva quotidianitat i particularment els anhels de nenes i nens per tenir un lloc on jugar, ballar, trobar-se. Aquest és l’argument del curtmetratge documental que, amb petites dramatitzacions, ens mostra la lluita per aconseguir un parc de jocs. Com diu el llibret il·lustrat del documental: «Però potser, per sobre de qualsevol altra cosa, El Oasis és una petita gran aventura cinematogràfica que ens parla del poder de la gent petita quan decideix fer les coses amb les seves pròpies mans».

El 7 de juliol del 2012 l’Antonio va tornar a El Oasis per fer la presentació del documental als seus protagonistes. L’acompanyàvem un grup d’amics i amigues i l’equip d’un programa de Canal Capital, la televisió local de l’Ajuntament de Bogotà. L’escenari era un dels pocs solars que té la mainada per jugar i córrer; el context, una jornada de jocs i activitats que culminava a la tarda amb la projecció de la pel·lícula. El resultat fou una entranyable estona de vida al barri, immortalitzada per Canal Capital com abans ho havia fet l’Antonio, un instant de gran contrast en què la duresa de les condicions materials quedava sufocada per l’estímul d’un protagonisme poc habitual. El dia abans havia caigut una granada explosiva i els carrers estaven infestats de policies, però aquell dia no guanyava la violència, sinó l’alegria del reconeixement, entre la pantalla improvisada on es projectava el film i les càmeres de la televisió municipal de Bogotà, en un espai guanyat per la quitxalla, construït amb la seva pròpia il·lusió. Ni la pluja podia apaivagar les rialles, els comentaris jocosos i la brillantor als ulls de nens, nenes i mares. La vida del barri ens mostrava la seva millor cara, l’esplendor d’un moment joiós dels herois ignorats d’una de les mil dures però belles històries de Colòmbia.

Un documentalista madrileny a Colòmbia

Antonio Girón Serrano va començar la seva trajectòria cinematogràfica amb el Laboratorio 3, ocupando el vacío, documental sobre la tercera edició d’aquest emblemàtic centre social okupat de Madrid. Temps després culminava La voz a ti debida, una aventura professional més arriscada sobre les fosses comunes i la recuperació de la memòria històrica a Espanya. El Oasis ha estat nominat recentment en la secció de millor curtmetratge als premis Macondo de l’Academia Colombiana de Artes y Ciencias Cinematográficas. A Colòmbia també ha fet diverses incursions audiovisuals en la música afrocolombiana i ha realitzat En medio del Magdalena medio, un al·legat dins la campanya internacional per l’alliberament del defensor dels drets humans David Ravelo Crespo (davidravelolibre.org). Actualment treballa en un llibre i un documental sobre la lluita contra la impunitat i pels drets humans de l’històric Colectivo de Abogadas y Abogados José Alvear Restrepo (Cajar), que esperem veure estrenat a l’Estat espanyol aquesta primavera.

    -->