La revolta a Turquia. De la defensa d’un parc al qüestionament del poder. Entrevista a Ulus Atayurt

Masala (entrevista i traducció de l'anglès). Versió completa | 18/07/2013

TURKEY-POLITICS-UNREST

En quina situació esclata la revolta? Pots fer una panoràmica de la situació social a Turquia?

Turquia és definida des de fora com «un país democràtic amb població islàmica», però la realitat és prou diferent. Hi ha una gran diversitat de grups ètnico-culturals. Un 15% dels setanta-dos milions de persones que viuen a Turquia són alevins (definits pels sunnites com una secta de l’islam, cosa que ells mateixos neguen); un altre 15-20% són kurds, la meitat dels quals voten el partit kurd d’esquerres BDP. I una considerable part de la població és laica, encara que als seus carnets d’identitat hi posi «islam». A banda d’aquestes dades demogràfiques, en els últims deu anys el país ha passat per una mercantilització accelerada basada en la urbanització, la privatització i la financiarització. Uns cinc milions de persones han hagut d’emigrar a les ciutats a causa de les polítiques agrícoles, per no parlar dels milions de kurds forçats a deixar els seus pobles als anys noranta durant la guerra civil. La desigualtat d’ingressos és immensa. Segons el ministeri de polítiques socials i familiars, el 94,4% de les famílies tenen ingressos per sota del llindar de la pobresa. La gent viu endeutada a base de crèdits. L’economia del país és altament dependent del sector immobiliari (amb gairebé un milió d’habitatges buits a Istanbul), els megaprojectes, les inversions en infraestructures i el turisme. Turquia té molt poc capital fixat: només un 13% del diner està fixat al país. Molts economistes pensen que el final d’aquest model és a prop.

Quins han estat els precedents de la revolta que es desencadena a partir del 27 de maig?

Els dos mesos abans de la revolta representen més o menys els diferents aspectes antidemocràtics del govern capitalista conservador de l’AKP d’Erdoğan: 1- A començament de l’abril passat, una comissió parlamentària acaba el seu informe sobre la massacre de Roboski (al districte d’Uludere, fronterer amb l’Iraq). Amb una majoria de parlamentaris pertanyents a l’AKP, la comissió anuncia que ningú és responsable de la mort de trenta-cinc persones per part d’avions militars el desembre de 2011. La major part dels kurds assassinats tenien menys de divuit anys i portaven sucre i tabac dels seus familiars iraquians. 2- Des de l’any 2007 hi ha hagut grans manifestacions per tal d’aconseguir celebrar el Primer de Maig a la plaça Taksim, on durant trenta anys ha estat prohibit protestar-hi. L’1 de Maig de 1977, la mobilització més multitudinària de la història de Turquia, trenta-quatre persones van morir a causa dels dispars de les forces paramilitars. El 2010, gràcies a massives protestes, els treballadors aconsegueixen prendre el seu dret a celebrar el Primer de Maig a la plaça Taksim. Però enguany la manifestació a la plaça torna a ser prohibida, i bombardegen amb gas tot el dia. 3- Dos dies després, el 3 de maig de 2013, el govern anuncia la prohibició de qualsevol tipus de protesta o reunió als entorns de Taksim, el cor de la ciutat. 4- Vuit dies després, a causa de les polítiques de l’AKP contra Síria, la ciutat de Reyhanlı, a la província turca de Hatay, és bombardejada i moren cinquanta persones. L’AKP defensa ferotgement els elements sunnites en el si de l’oposició siriana. 5- Durant les tres primeres setmanes de maig, l’AKP força una prohibició general de l’alcohol (específicament en nom de la religió) que el 23 de maig dóna lloc a una llei molt restrictiva. 6- El 22 de maig a Ankara, la capital, hi ha anuncis als carrers dient que la gent hauria de comportar-se d’acord amb els codis morals (islàmics) de la societat. 7- Finalment, el 29 de maig (el dia de l’aniversari de la conquesta d’Istanbul pels otomans) el govern comença la construcció del tercer pont sobre el Bòsfor. Aquest pont no només destruiria els boscos que queden i la conca hidrogràfica de la metròpoli eliminant almenys dos milions d’arbres, sinó que a més ha estat batejat amb el nom d’un emperador otomà (Yavuz Sultan Selim) que és famós per haver massacrat els alevins. Així que bàsicament les polítiques capitalistes neoislàmiques de l’AKP han cabrejat tothom: kurds, treballadors, alevins, ecologistes, antimilitaristes, moviments socials, laics, joves…

Pots fer una crònica resumida dels fets més destacats des del 27 de maig?

És difícil fer una cronologia sintètica d’uns esdeveniments que encara continuen. Avui mateix (16 de juliol), per exemple, trenta persones més han estat detingudes a casa seva, o ahir un dels assassins d’Ali İsmail Saymaz (una de les cinc persones mortes a mans de l’Estat durant les protestes) va ser posat en llibertat a pesar de totes les evidències.

– El 27 de maig les excavadores comencen a arrencar arbres il·legalment per tal de «fer un passeig peatonal» que el pla de reurbanització del parc Gezi no mencionava (els dies següents, els plans de construcció d’un centre comercial inspirat en unes antigues casernes militars són denegats pel jutjat). Dues dotzenes d’activistes (gairebé tots de la plataforma Taksim Solidarity) aturen les màquines i acampen al parc.

– El dia 28, les excavadores arriben amb la policia, que ataca els activistes amb gas lacrimogen (la famosa dona de vermell aguantant dempeus era allà). El parlamentari del partit pro kurd BDP, Sırrı Süreyya Önder, reclama els permisos i fa aturar les màquines.

– El 29, Erdoğan anuncia que «féu el que féu construirem les casernes otomanes com a centre comercial». La gent continua acampant.

– El 30, cap a les cinc de la matinada, la policia ataca els acampats i crema les tendes. Aquella nit milers de persones acudeixen al parc. Al voltant de dues mil persones acampen de nou.

– El 31, novament a les cinc de la matinada, la policia torna a atacar. Els enfrontaments continuaran fins al migdia. A les 10.00, la gent congregada pel parc és bombardejada amb gas lacrimogen. A les 13.00, mentre a la plaça hi havia una roda de premsa i la gent estava asseguda al terra, la policia ataca des de tot arreu.

– 31 de maig – 1 de juny: la batalla segueix durant vint-i-sis hores ininterrompudes (grups d’esquerres dels barris d’autoconstrucció, aficions futbolistes d’esquerres, moviments LGTB, ciutadans corrents…), i la gent inunda Taksim. La nit del 31 la plaça i la policia estan envoltades i barricades en totes direccions. A les 16.00 de l’1 de juny es retiren.

– De l’1 a l’11 de juny: l’Estat està totalment absent de la zona de Taksim. Centenars de partits polítics, associacions, moviments socials i ciutadans l’inunden. L’ajuda (menjar, medicaments i primers auxilis, tendes, cura dels animals, compreses, etc.) flueix cap a la plaça des de tot arreu. Durant aquests dies la revolta s’escampa per unes cinquanta ciutats del país.

– 11 de juny: la policia envaeix brutalment la plaça Taksim.

– 15 de juny: Erdoğan comença amb els seus mítings nacionalistes a Ankara i anuncia que l’endemà el farà a Istanbul. Aquella mateixa nit, tot i que s’havia anunciat que la policia no atacaria durant almenys vint-i-quatre hores, assalten amb violència massiva a les 20.00 mentre la plaça i el parc estaven pels de nens i gent gran.

Quina és la composició social i política de les protestes? Quin paper han tingut les organitzacions i moviments socials ja existents?

Hi ha una gran diversitat entre els que protesten. Els activistes dels primers dies es remunten als dies de Diren İstanbul / Resist Istanbul, que el 2009 van organitzar grans manifestacions contra una cimera del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Els mateixos grups també van estar implicats en la confluència de deu mil persones contra la demolició (per fer un centre comercial més) de la sala de cinema més antiga de Taksim, un edifici públic anomenat Emek Sinemasi (‘Cinema del Treball’). Però no només estan preocupats per Taksim i la transformació urbana. Aquests grups són molt afins a Taksim Solidarity, una plataforma de col·legis professionals, moviments socials, partits d’esquerres, associacions de barri i persones a títol individual, que s’enfronten obertament al Pla Taksim. Però la Revolta del parc Gezi ha estat un fenomen on no és fàcil de calcular qui és qui, sinó més aviat una revolta de tots els oprimits.

 Quines són les idees i símbols que més han ressonat? Quins són els desitjos, les demandes i les expectatives que atravessen la insurrecció popular?

El parc Gezi és molt simbòlic tant per al govern com per als revoltats. 1- Istanbul és una ciutat lletja, amb el major número de centres comercials de tota Europa i gairebé sense parcs. 2- Almenys quaranta-set barris encara estan en perill de demolició en mans d’una ferotge economia immobiliària. Els grans projectes són el motor principal de l’extracció de rendes. El projecte d’urbanització del parc simbolitza aquest model econòmic insostenible i antibarrial. 3- El parc ara és un espai lliure, i volen posar-hi un centre comercial i habitatges de luxe. Així que els plans representen la immensa desigualtat que hi ha en la societat. 4- Amb milers de projectes de pantans i de mines de carbó i d’or, i amb la conseqüent ruïna de valuoses terres agrícoles, Turquia s’està enfonsant en una destrucció ecològica massiva. Els plans també representen això. 5- Estaven planejant construir el centre comercial recreant una caserna otomana. Això també representa els desitjos imperialistes neootomans. 6- Finalment, el parc és un espai laic, no apropiat per a un partit que diu obertament que cada dona hauria de tenir cinc fills.

Així doncs, encara que Taksim Solidarity va fer cinc demandes al govern, el parc va ser acollit per milions de persones per tot el que simbolitza. Dins del parc hi havia dotzenes d’organitzacions amb diferents agendes, incloent feministes, ecologistes, musulmans anticapitalistes, anarquistes, el moviment kurd, només per esmentar-ne alguns. Per tant, els dissidents vénen de molts bagatges diferents. Però el motor principal era la crida per una democràcia real.

 Quines han estat les pràctiques? Quines diferents formes de lluita s’han articulat? Com s’ha organitzat la gent a les places i més enllà?

La força de la insurgència ha estat molt gran. Després d’uns pocs dies, la gent ja no tenia por. Vam veure gent pujant damunt de cotxes de policia i parant tancs de la policia. Fins i tot es va intentar ocupar el despatx del primer ministre a Beşiktaş, cap a la banda de mar, dins d’un palau otomà. Hi havia molts focus de revolta: més de trenta barricades que eren habitades per la gent; el parc amb l’acampada i les assemblees; i tota la zona de Taksim, on la gent acudia a gaudir del plàcid ambient no-estatal. L’organització també va ser força bona. La vigilància, la neteja, l’atenció mèdica, el menjar gratuït i el dispositiu antiincendis van funcionar sense gairebé cap problema. Com a exemple, fins i tot hi havia una clínica veterinària al parc que tenia cura dels gossos, ocells i gats afectats pel gas. De seguida van sorgir al voltant de Taksim allotjaments gratuïts, espais okupats i horts.

 Quines han estat les reaccions del govern? Quin ha estat el nivell de repressió i com s’hi està fent front?

La reacció del govern ha estat absolutament antidemocràtica. No van poder calcular les dimensions de la revolta. 1- El primer ministre Erdoğan va dir que els activistes eren una colla de çapulcu (pillastres); llavors tot el país va començar a çapuling (pillastrejar), un neologisme que resignifica el terme com a «lluita pels drets democràtics». 2- Pitjor encara, el govern va mentir per tal de mobilitzar la gent conservadora contra els que protestaven. Per exemple, Erdoğan assegurava que els manifestants bevien alcohol a les mesquites, per molt que els imams ho desmentissin. Es van utilitzar moltes altres mentides per provocar. De resultes d’això, van començar a aparèixer feixistes amb ganivets i pals a les tranquil·les assemblees públiques i es van posar a atacar la gent.

3- El govern ha intentat etiquetar i menystenir el moviment: que si els nacionalistes, que si l’esquerra radical, els que no volen la pau, els que abusen de l’amor a la natura, els que pretenen fer un cop d’Estat, i finalment els lobbys financers mundials. Però no els ha funcionat. 4- Han exercit la violència física contra la gent amb tota la intenció: van atacar dos cops el parc després d’haver anunciat que no ho farien. 5- Ara estan fent servir les velles tàctiques: detenint persones i empresonant-les amb qualsevol pretext. Hi ha més de nou mil activistes polítics, periodistes, advocats, estudiants i fins i tot parlamentaris a la presó. Però ja no tenim por.

 Quin paper han jugat els grans mitjans de comunicació públics i privats? I els mitjans alternatius? I les xarxes socials?

Els grans mitjans han mostrat la seva veritable cara. Durant els quatre primers dies, van guardar silenci absolut, retransmetent documentals (com el dels famosos pingüins, per això a la plaça teníem fins i tot estàtues de pingüins amb màscares de gas) i programes de cuina. De fet, els grans mitjans estaven sota el control de l’AKP des de feia temps, i totes les veus crítiques havien perdut la seva feina. Durant la revolta, la gent va fer grans concentracions davant les oficines centrals dels anomenats «mitjans liberals», com NTV-CNBCE, CNN-TURK i HABERTURK. Per no parlar dels mitjans que directament donen suport al govern. Però la revolta ens ha mostrat que no els necessitem! N’hi ha hagut prou amb els mitjans socials per difondre les notícies entre els activistes. Com diem en turc: «no pots tapar el sol amb fang».

 Quines implicacions ha tingut per a la revolta a Turquia la situació de guerra a Síria? I el referent de la revolució egípcia?

L’AKP, com sempre, està actuant molt pragmàticament a Síria. Es referien a Assad i el seu règim com a «germans». Però després de les revoltes àrabs han vist que estaven perdent la seva pretensió de ser un actor important a l’Orient Mitjà, i sobretot que podien perillar els seus potencials mercats; de manera que han volgut interferir en el territori sirià. En segon lloc, com tots els nacionalistes, l’AKP tem el fet que Rojava (el Kurdistan sirià) s’està convertint pràcticament en una àrea autònoma. I en tercer lloc, com que somien obtenir beneficis esdevenint el centre energètic de transport del gas i el petroli asiàtics cap a Europa, no els interessa que Síria sigui una alternativa. Per això estan proveint d’armes i diners els grups sunnites i els grups afiliats a Al Qaeda.

Respecte a l’Egipte, l’AKP ha fracassat en el seu intent de ser «un model democràtic en un país amb majoria islamista» per als Germans Musulmans. Han ignorat les demandes democràtiques de trenta milions de persones a Egipte bolcades al carrer i només s’han centrat en el cop d’Estat de l’exèrcit. Fins i tot asseguren que la revolta del parc Gezi va ser preparada per «forces internacionals» per tal de fer un cop d’Estat similar a Turquia.

Més en general, la política exterior de l’AKP està col·lapsant completament. A Palestina, únicament donen suport a Hamàs, dividint el moviment. A Síria esperaven que Assad se n’aniria al cap d’un parell de setmanes. Amb l’Iran les relacions són tenses, a causa de la nova estació de radar de l’OTAN instal·lada a Turquia i del suport de l’Iran a Síria. Al Kurdistan iraquià, una regió autònoma kurda, els Estats Units no volen que l’AKP prengui el control del gas i el petroli. Després de la revolta de Gezi, la Unió Europea està criticant explícitament els aspectes antidemocràtics del govern turc. Amb Israel, malgrat que les relacions econòmiques i militars van bé, hi ha unes limitacions degudes a les polèmiques d’Erdoğan. «El model» i les ànsies d’un revival otomà basat en relacions islàmiques és ara un somni d’allò més inverosímil.

Podries valorar què és el que s’està guanyant i què està en joc? Perspectives i ànims per als dies que vénen?

En primer lloc, simplement hem guanyat el parc. Erdoğan havia amenaçat que no només demoliria el parc sinó també el centre cultural adjacent, l’AKM. Finalment ha hagut de retractar-se per primera vegada en els últims deu anys. En segon lloc, els seus somnis de convertir-se en president (canviant la constitució per un sistema presidencial que posaria tots els poders a les seves mans) s’estan esvaint. Per altra banda, als ulls del món, en tres setmanes l’AKP ha passat de ser un partit demòcrata conservador a ser un partit islàmic amb tendències despòtiques. Sobretot, «la majoria dels turcs», que ignoraven el nivell de violència al Kurdistan dels últims trenta anys, han simpatitzat amb els kurds per primera vegada. Hi ha hagut manifestacions conjuntes que eren gairebé inimaginables abans de Gezi. I finalment, les demandes de les assemblees (ara ja n’hi ha centenars pels parcs d’arreu del país) i la llista de coses a fer perquè la democràcia sigui real estan posant l’AKP contra les cordes.

Unes paraules per acabar des de la vivència d’aquests dies excepcionals?

En aquells onze dies a Taksim, sense l’Estat, tothom era germà i germana de tothom. Podies sentir-ho en els ulls de la gent. Com si haguéssim despertat d’un malson i trobéssim la nostra veritable família esmorzant al voltant de la taula. Ara tenim una de les històries reals de la història del país, que mereixeran ser explicades a les futures generacions de companys. Sabem que quan hem experimentat la llibertat, ja no podem deixar de buscar-la.