Manifestos fílmics feministes II

Text: Mostra Internacional de Films de Dones | 12/05/2017

Els dies 10, 11 i 12 de novembre es celebrà la segona edició d’aquest programa proposta, produït conjuntament per la Mostra Internacional de Films de Dones i el CCCB, que té com a objectiu oferir un recorregut singular a partir d’un conjunt d’obres audiovisuals que interactuen amb la «conversa» iniciada l’any passat respecte al paper fundacional que, en l’àmbit del debat de les idees dels feminismes, suposà la irrupció de produccions fílmiques significades políticament.

La idea del programa ha estat proposada com un exercici de reconstrucció genealògica que busca vivificar la tradició del feminisme i repescar, per a la memòria i el coneixement contemporani, unes produccions audiovisuals que generalment queden en els fons dels armaris de la història de les revoltes, amb la subsegüent i inacceptable invisibilitat.

La gran proliferació d’obres que, en totes direccions i en tots els àmbits de la creació, va generar l’anomenada «segona onada del feminisme» —que feliçment encara no ha deixat de créixer, expandir-se, discutir-se i problematitzar-se— suposa avui un actiu estètic, creatiu i teòric del tot necessari per vivificar l’activisme cultural d’aquest altre moment forçadament anomenat «postfeminisme» en què alguns ens volen fer creure que estem.

Els materials escollits per aquesta segona edició van ser, en el moment de la seva producció i primera difusió, disrupcions explícites en el terreny dels models de feminitat estandarditzats per la indústria i, en molts casos, s’han convertit en icones o referents: exemples d’una pràctica fílmica crítica, pròpia de la representació audiovisual feminista.

El caràcter de manifest que la intenció de la programació els atribueix es troba en la dimensió performativa que s’observa en aquestes obres, que trencaven explícitament amb un continu d’invisibilitats, explicitant allò que fa de l’aparició de l’experiència no patriarcal, no androcèntrica, una fractura discursiva que funda nous escenaris, inaugura un nou règim del visible i permet convidar a pensar l’experiència femenina des d’altres llocs.

Sortir del camí dels grans models narratius i obrir-se a una pràctica sense les baranes que donaven confort a partir de l’esquema clàssic de plantejament-nus-desenllaç obliga a córrer grans riscos de desafecció per part del públic, que sovint se superen gràcies al treball d’arxius, filmoteques, centres d’art i programacions independents.

Films com Home Movie (Jan Oxenberg, EUA, 1972), Syntagma (Valie Export, Àustria, 1983), Thriller (Sally Potter, Anglaterra, 1979), Daughter Rite (Michelle Citron, EUA, 1979), Encuentro entre dos reinas (Cecilia Barriga, Espanya, 1991), The Watermelon Woman (Cheryl Dunye, EUA, 1996), Peaceful Warrior (Tabita Rezaire, Sud-àfrica, 2016) i, finalment, la producció especial realitzada per a aquesta edició per Marga Almirall, Estimada (vida) diària, recorren totes les capes dels gèneres amb una evident radicalitat formal, tensada a partir dels continguts i pressupòsits que mobilitzen. Aquest compromís, que es troba en el germen i la intenció de tots els films presentats, conviu amb el context feminista que els ha inspirat de manera interrelacional, retroalimentant-se mútuament.

Uns films que cerquen retrobar la llavor d’un cinema, o més precisament d’una expressió audiovisual, en molts casos quasi precinematogràfica, que busca també en les fonts del grau zero de l’escriptura i la gramàtica fílmica desobeir els mandats d’unes narratives que s’entenen com a manifestament obsoletes per a les exigències del nou estatut de visibilitat que els feminismes i la seva pràctica exigeixen.

Els materials que s’han programat coincideixen també a modificar les pràctiques de recepció convencionals mobilitzant espectadores i espectadors cap a una posició activa fora de l’acomodada convenció de la narrativa clàssica. Mentre visionem Syntagma, Thriller, Home Movie, Daughter Rite... resulta inevitable repensar la nostra posició i el nostre pacte espectatorial, la nostra relació amb les imatges. Són altres les claus que ens convoquen.

Amb el seu Encuentro entre dos reinas, Cecilia Barriga explicita aquesta operació de distanciament a partir d’un treball de canvi de sentit de les figures femenines representades per les grans actrius clàssiques, subvertint la naturalització del muntatge clàssic i proposant una fantasia lèsbica irònica i desconcertant. Sally Potter, amb la seva hieràtica, teatralitzada i cinematogràfica peça Thriller, repensa el sentit de la violència contra les dones, juntament amb el menyspreu de classe, contravenint els codis de les trames del thriller posades en joc a partir del ritme i la planificació, els temps congelats i el so extradiegètic. Tant els treballs de Jan Oxenberg com els de Michelle Citron tiben el fil familiar i fan sortir de les boniques imatges de nenes i nens corrents els monstres de l’alienació, l’heterosexualitat imposada i els abusos. Manipulen, inventen o confinen el miracle de la representació de la «família feliç» als prestatges de la impostura.

Els treballs recents de Tabita Rezaire i Marga Almirall també posen en joc i s’encaren a l’espill de la convenció més contemporània, confegint unes produccions en diàleg crític amb les estètiques, cultures i formats de l’univers digital, tot assumint la seva dissidència des d’un reconeixement de pertinença cultural generacional però excèntrica.

Història d’unes estratègies que busquen produir expressions visuals capaces de fer saltar pels aires l’estètica de l’statu quo, tal com va ressaltar en la seva conferència la crítica, programadora i professora Elena Oroz. La conferència que va impartir, «A vegades has d’inventar la teva pròpia història», títol extret d’un dels diàlegs del film de Cheryl Dune Watermelon Woman, vindicà la necessària reinvenció cinematogràfica per tal de construir els llocs que hi podem trobar les dones. Reinvenció que els films del programa articularen de diferent forma i que representen també la reacció que hi va haver, i hi ha, per part dels feminismes fílmics a les aparents ruptures de les avantguardes consolidades dels anys seixanta i setanta del segle xx. Avantguardes que, si bé representen ruptures evidents en el terreny formal, poques vegades s’atrevien (i s’atreveixen…) a posar en entredit l’axioma androcèntric, tot mantenint una posició de menyspreu i cosificació de la feminitat i de negació de la diversitat sexual i, en definitiva, de qualsevol experiència de llibertat femenina no patriarcal.

Aquesta edició dels Manifestos fílmics feministes II ha volgut remoure els fonaments també al confort historiogràfic sobre el qual descansen massa sovint apriorismes dels activismes contemporanis.