Reina Amàlia, memòria d’una presó oblidada

Fa tants anys que gairebé ja no queda ningú viu que la recordi. A la plaça de Folch i Torres tampoc hi queden les palmeres que permetien, a alguns, confabular sobre un passat oblidat: «Aquí hi penjaven les preses!», han dit algunes veïnes durant anys, tot assenyalant-les.

Text: Helena Roura (SomAtents) / Foto: Pérez de Rozas (Arxiu Fotogràfic de Barcelona) | 18/06/2018

La memòria de la presó de Reina Amàlia, més coneguda com a Presó Vella, ha anat passant de generació en generació a base d’especulacions, rumors i llegendes urbanes. Com la de les palmeres; com la de la Vampira del Raval; com la que assegurava que l’IES Milà i Fontanals estava situat on era el presidi. En realitat, molt poca gent que viu a l’antic districte Cinquè coneix la història d’aquest espai destinat a la reclusió i al càstig, però és gràcies a la poca gent que ha anat mantenint viva la llegenda que, avui, podem saber-ne més coses.

La presó

La presó de Reina Amàlia tenia els seus orígens en el convent de Sant Vicenç de Paül, construït el 1833 sobre el que anteriorment havien estat camps de conreu i horts. L’edifici va ser incendiat durant els episodis d’anticlericalisme popular arran de la desamortització de Mendizábal, el 1836. Sobre les restes s’hi va aixecar el penal per començar a acollir preses i presos l’any 1839.

Des d’aleshores fins al 1904, a Reina Amàlia s’hi recloïen tant homes com dones i criatures. La seva capacitat era, sobre el paper, de 287 persones. A la realitat, però, s’hi van arribar a amuntegar fins a 1.500 l’any 1847, i la mitjana dels primers anys era d’uns 880, segons es recull a La cárcel Modelo de Barcelona 1904-2004.

Les condicions de vida dins els seus murs eren extremes. A la ciutat no hi havia ni aigua corrent, ni electricitat, ni lavabos tal com els concebem ara, i dins la presó tot s’agreujava; les malalties es convertien en epidèmies. Les cròniques de l’època la descriuen amb mots com «local immund», «esgavellat», «insalubre».

L’edifici tenia tres pisos i un soterrani, corredors i cambres, algunes d’elles habitacions comunitàries («hoyo grande», en deien col·loquialment), però també cel·les preferencials per als qui s’ho podien pagar. En els seus 3.870 m2, disposava d’una cuina, una petita infermeria, una capella, un locutori i tres patis que ocupaven 1.880 m2 del total: el pati dels Corders (annex a la presó i on les persones preses treballaven fent cordes), el de la Gardunya (el més gran i on els homes mataven el temps) i el pati dels Micos (el més petit, destinat a les dones i els infants).

El dels Corders és el que té més històries. I és que, a finals del segle xix, hi tenien lloc execucions públiques al garrot vil. Una d’aquestes execucions va ser reproduïda ni més ni menys que pel pintor modernista Ramon Casas. El garrot vil (1894) mostra el pati dels Corders de la Presó Vella durant l’execució pública d’Aniceto Peinador, acusat de robatori i assassinat el 1892. A partir del 1897, però, les execucions es van dur a terme a porta tancada.

L’establiment era dirigit per una Junta de Presons fins que, a finals del segle xix, el departament de les dones va començar a ser gestionat per monges de l’orde de les Filles de la Caritat. La religió catòlica era el mitjà per aconseguir la submissió de les preses que, «per manca de fe», cometien delictes. La moralització era la base de la normativa i del dia a dia: el toc de campana, les oracions breus —Amén!— i el funcionament a base de càstigs. Així es justificava la misèria i la desigualtat social.

Presó de dones

Poc temps després de l’última execució pública, a Barcelona va inaugurar-se «la presó de presons», la presó ideal: la Model. El 1904 obria les portes aquest centre penitenciari que, fins fa quatre dies, recloïa conciutadans nostres al carrer d’Entença. Hi van anar a parar tots els homes de Reina Amàlia, que eren la majoria de presos (uns 600). I la Presó Vella, amb unes 100 dones, va quedar pràcticament buida.

Els que van seguir són possiblement els anys en què la Presó Vella va caure més en l’oblit. Les parets queien a trossos, els terres s’esberlaven, va haver-se de tancar una part de l’edifici i les preses malvivien en condicions absolutament insalubres.

Però quins eren els seus pecats? La majoria de les recluses havien estat detingudes per haver comès petits furts. Moltes dones que van migrar del camp a la ciutat acabaven treballant de minyones per a famílies benestants; en la major part dels casos, es tractava de petites sostraccions de menjar, joies, coberteria. Encara avui dia, segons dades de la Red de Organizaciones Sociales del Entorno Penitenciario (ROSEP) del 2015, un 60 % de les persones empresonades a l’Estat espanyol ho són per delictes de mitjana gravetat, com furts, robatoris o tràfic de drogues. Delictes comesos per sobreviure.

En segon lloc, hi havia la prostitució. En aquella època, era una feina legalitzada i les treballadores estaven obligades a tenir actualitzada una cartilla verda on s’especificava el seu estat de salut. Sense això, la seva activitat era il·legal i podien acabar a la presó. També hi acabaven allà per altres motius relacionats amb la seva condició de dones: per haver avortat —segons la moral de l’època, per «infanticidi»—, per haver abandonat la llar o haver comès adulteri —cosa que no era delicte en el cas dels homes—, delictes contra l’estat civil i contra l’honor de l’home. En definitiva, era penada qualsevol dona que incomplís els rols que li eren assignats. Dit així, no sembla que això ens quedi gaire lluny.

Durant el primer terç del segle xx, per la presó també hi va passar un altre subgrup: les preses polítiques, sobretot anarquistes. Mai van arribar a ser majoria a Reina Amàlia, però sí un bon nombre en períodes de revoltes i vagues, com la Setmana Tràgica, el 1909, quan Barcelona va començar a ser anomenada la Rosa de Foc.

Les preses

La Història, en majúscules, passa de puntetes per sobre de les històries de vida anònimes. El temps s’escola i qui podria explicar-nos-les fa anys que ja no hi és. És el cas de Concha Pérez, sens dubte un personatge rellevant per haver dedicat els seus 98 anys de vida a la lluita per l’assoliment dels valors llibertaris. Durant la Segona República, ella també va estar entre reixes a la presó de Reina Amàlia per haver participat en una vaga convocada per la CNT.

Malgrat que es puguin llegir llibres, consultar tesis, hemeroteques, arxius… segueix faltant el més important: el testimoni de les preses. Aquesta ha estat l’obsessió de la historiadora Elsa Plaza, que ha dedicat molts anys a recuperar la memòria de les dones i, en concret, d’Enriqueta Martí —estigmatitzada com la Vampira del Raval—, que va acabar els seus dies a la Presó Vella. Al llibre Desmontando el caso de la Vampira del Raval: Misoginia y clasismo en la Barcelona modernista, Plaza argumenta i mostra que va ser un cap de turc ideal per amagar realitats incòmodes que tenien lloc al Raval de l’època.

També van passar per Reina Amàlia la cabaretera Bella Dorita, per escàndol públic; l’actriu María Rosa Sagnier, per l’estrena d’una obra anticlerical al Teatre Apolo; l’anarquista Teresa Claramunt, per l’atemptat del 1896 al carrer Canvis Nous —abans de ser traslladada al castell de Montjuïc—; l’activista feminista Ángeles López de Ayala, per la publicació d’articles en contra de l’estament militar; l’anarquista Teresa Maymí, i tantes altres dones, com Adela Pelegero o Irene Rojas, anònimes fins que el seu nom es descobreix en algun document.

Enderrocament i oblit

La pressió popular per tancar la presó de Reina Amàlia ja feia anys que durava quan finalment, el 1936, els anarquistes la van començar a esfondrar a pic i pala. Va ser el dia de l’alçament militar a Barcelona, el 19 de juliol.

Els anarquistes de la CNT que defensaven la ciutat a les barricades del Paral·lel i la ronda de Sant Pau van rebentar les portes de la presó i, sota el comandament de Juan García Oliver, van alliberar les preses. Així ho explica ell mateix a les seves memòries, El eco de los pasos (1978). (Què va passar amb elles és una incògnita, però podria ser que algunes acabessin a la presó de les Corts, la substituta de la Presó Vella i lloc de repressió durant el franquisme.)

Misèria, repressió, condicions insalubres. Aquest és el record i el rastre que va deixar la presó de Reina Amàlia després de ser enderrocada totalment l’octubre del 1936.

Acció comunitària per recuperar la memòria

Recordo el dia en què Pere Cuadrado, «l’avi de totes les manifestacions» i veí de Barcelona, ens va explicar a diverses companyes del col·lectiu SomAtents que a la plaça de Folch i Torres hi havia hagut una presó de dones. Era la primavera del 2016 i alguna cosa es va remoure dins nostre.

Parlar de la presó de Reina Amàlia s’ha convertit en una necessitat i una responsabilitat compartida. Al llarg de gairebé dos anys, SomAtents ha publicat càpsules de vídeo, articles i cròniques; ha fet xerrades i tallers de divulgació al jovent del barri; itineraris històrics; i ha exposat al Casal de barri Folch i Torres, a l’IES Milà i Fontanals i a la biblioteca de Sant Pau-Santa Creu.

«Li van trobar no sé què a dins, uns bitxos, i se la van emportar», deia fa un any la Maria Casas, veïna i cronista del Raval. Es referia altra vegada a la palmera de la plaça de Folch i Torres. La palmera com a àncora del passat.

Avui, les palmeres ja no hi són i la plaça està renovada. Una placa vermella, inaugurada el passat 5 de maig, recorda què hi havia hagut en aquest indret. Les pistes de bàsquet i el parc infantil són encara el motor de la plaça, de la qual els joves del Raval són els veritables usuaris. Joves d’un barri format encara majoritàriament per famílies amb pocs recursos, persones migrants, treballadores sexuals, gent sense sostre. Un barri que ha concentrat dolor, patiment i marginalitat durant dos segles i que avui lluita per deixar de ser lloc d’explotació i tràfic de dones, de venda de drogues, desnonaments i especulació immobiliària.

Per això, l’acció comunitària és bàsica. Per recuperar la memòria, per rescatar històries i maneres de fer que permetin transformar la societat. Recuperar la memòria és important per no oblidar el conflicte, per problematitzar-lo. I per relacionar-nos amb el present, que és el lloc on vivim els que estem construint el món ara i les que som susceptibles de ser oblidades.

    -->