«El proyecto del hotel del Palau era muy importante para Barcelona. Era de interés general.» Són paraules de Ramon García-Bragado Acín durant el judici de l’hotel del Palau el març del 2014. Aquesta rotunda afirmació té rellevància venint d’algú que entre el 1988 i el 2011 va ocupar diversos càrrecs, entre ells el de gerent i regidor de l’àrea d’Urbanisme. Però la importància d’aquesta interpretació de l’interès general no rau únicament en l’opinió d’algú que va acumular poder i influència en un àmbit capital de la gestió de la ciutat, sinó que és un lloc comú inqüestionable per a la majoria de les elits polítiques de Barcelona.
Segons l’Informe d’oferta hotelera a Barcelona ciutat i l’Àrea Metropolitana, a finals del 2017 a la ciutat hi havia 420 hotels amb 72.686 places, i 41 projectes hotelers en marxa, nou d’ells a Ciutat Vella. Malgrat la moratòria del PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics) aprovada el 2015, durant el mandat de Barcelona en Comú i el període de vigència de la moratòria s’han obert onze nous hotels, tres d’ells a Ciutat Vella. L’actual Govern municipal ha optat per polítiques clarament restrictives, però, tot i així, l’expansió hotelera ha mantingut un important ritme de creixement. La mateixa diagnosi del PEUAT preveia a curt termini un total de 426 hotels amb més de 75.000 places. Aquests grans xifres, però, cal posar-les en el context d’una pràctica política.
Un eix fonamental de la planificació urbanística
La proliferació d’hotels està estretament relacionada amb l’aposta pel monocultiu turístic, de la qual la inversió hotelera és el gran símbol. Si bé el primer precedent històric es troba en el Pla d’Hotels aprovat al voltant dels Jocs Olímpics del 1992, va ser entre el 2000 i el 2015 quan l’hotelització va passar a ser un eix fonamental de la planificació urbanística. Per una banda, els hotels es van convertir en una eina d’intervenció i transformació tant urbanística com econòmica i social, com ho evidencien l’hotel Barceló, l’hotel Vela o l’avui fallida operació hotelera al sector Drassanes. I, per l’altra, hi va haver un enfocament polític clarament adreçat a l’expansió i l’enfortiment de la indústria hotelera, a Ciutat Vella particularment a través dels plans d’usos com a mecanisme de desregulació del mercat.
Tot això es concreta en dos estils d’actuació per part dels governs municipals del PSC i Convergència, amb un objectiu idèntic: facilitar el creixement hoteler. Entre l’any 2003 i el 2010 —el mandat d’Itziar González en Ciutat Vella seria un breu parèntesi temporal i territorial— s’obren 141 nous hotels a Barcelona, però més enllà d’aquest creixement brut, només a Ciutat Vella es realitzen set modificacions del planejament urbanístic que estableix què es pot i què no es pot fer, que propicien directament o indirectament projectes hotelers. D’aquestes operacions, dues avui no s’han dut a terme, però les altres cinc sí que són hotels en actiu. Per la seva banda, si comptem els que van esquivar la moratòria, el mandat de Trias va suposar l’obertura de 81 hotels —el 2011 la planta hotelera total era de 339 establiments—. Moltes d’aquestes llicències van coincidir amb l’aprovació del Pla d’Usos de Ciutat Vella, que va obrir espais sencers del territori —totes les zones perimetrals del districte, sense límit de distància ni quantitat— i va desregular els edificis patrimonials permetent-hi l’ús hoteler. En total, en divuit anys el nombre d’hotels ha augmentat un 118% (de 187 a 420).
Si la democràcia municipal ha de mesurar-se, entre altres indicadors, per qui i quins interessos determinen la mateixa pràctica institucional, podem afirmar que els hotelers i els seus beneficis s’han plantat en el centre de les polítiques municipals, confonent les necessitats de la ciutat amb les seves, com apunta la frase que obre aquest article: confonent l’hotelcràcia amb l’interès general.