Persones per diners. La cara oculta del sector social

19/01/2013

 

Feia temps que ho vèiem venir i per això ens vam començar a reunir. Primer unes quantes, després moltes més. Ens preocupava la precarització laboral que estàvem sostenint en el tercer sector, en el sector social. A més, teníem el govern dels millors, els millors en retallar, privatitzar i acabar amb el model de l’estat del benestar social. I ja des dels primers dies, les retallades ens van afectar, no només com a treballadores (amb rebaixes de sous, impagaments a les entitats socials que ens tenien contractades i que ens portava a treballar cobrant la meitat del sou, això qui tenia sort), sinó que començàvem a veure com afectava la qualitat del servei que podíem donar a les usuàries. Extraescolars que no podíem oferir, activitats que havíem de deixar de fer, pujada de la ràtio de nois i noies que havíem d’educar i un llarg etcètera. I mentre aguantàvem les difamacions dels consellers de la Generalitat, que deien que les retallades eren pel bé de l’eficiència, vèiem com es començaven a renegociar els convenis col·lectius, que si bé no eren una meravella, ens donaven una estabilitat i un reconeixement a la nostra feina. I la majoria d’entitats socials callaven. Era la palanca del canvi de model, del benestar social a l’estat de beneficència.

I quan ens vam començar a mobilitzar pels nostres drets i per la qualitat que podíem oferir a les usuàries, vèiem la complicitat entre la Generalitat i les grans entitats socials, que es fregaven les mans perquè se’ls obria la porta a precaritzar encara més els contractes que tenim com a treballadores. Van començar a aflorar contractes on se’ns contractava com a integradors i no com a educadors o titulacions superiors, o fins i tot com a voluntaris alliberats (que algú ens expliqui, si us plau, quina categoria laboral és aquesta). I les entitats socials, aquests grans monstres del monopoli del sector social, aquestes que s’autodenominen entitats sense ànim de lucre, somreien per dins. Pensaven i pensen: treballadora precaritzada, treballadora justament formada, ben disciplinada, poc queixosa. Això és el que volem? I encara més somreien les entitats religioses, com SoñarDespierto, dels Legionarios de Cristo, perquè per fi les seves activitats eren sol·licitades per les entitats socials perquè tenen cost zero. Cost zero econòmic, però ja sabem qui hi ha darrere i amb quins valors volen adoctrinar. Com també les entitats bancàries, sobretot La Caixa, que a través de la seva Obra Social obté beneficis amb grans muntatges publicitaris com la Mataró de TV3 del 2011 contra la pobresa. I ja ho sabem, sobren cadires, no en falten.

Estem a les portes de la privatització sui generis del sector social, aquest que sempre ha estat invisibilitzat però que és un pilar fonamental de l’estat del benestar social. Es constata que tot es precaritza menys els sous dels patronats de les fundacions o de les cúpules directives de les grans associacions. I quina publicitat més bona que es diguin entitats sense ànim de lucre, mentre els directius cobren sous mensuals astronòmics. I quina millor publicitat que tenir la complicitat dels ajuntaments i de la Generalitat, que els atorguen premis i distincions per la suposada gran feina que fan, com ha passat amb El Casal dels Infants per lAcció Social als Barris, entitat membre de l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recentment guardonada amb el premi Voluntariat 2012; mentre que, per la porta del darrere, denuncia el Conveni de l’Acció Social i acomiada els treballadors i treballadores que s’involucren en els comitès d’empresa per aturar tota aquesta deriva. Acomiadaments que s’han basat en motius i valoracions totalment subjectives, no demostrables i extralaborals, sense cap comunicació per part de cap responsable que el seu treball no fos satisfactori; i utilitzant fórmules i procediments totalment expeditius i abusius, com lacomiadament disciplinari. Aquest no només afecta la treballadora acomiadada, sinó que s’executa, també, per disciplinar a través de la por la resta de la plantilla; per una banda incomplint l’acord intern de l’entitat, i per l’altra, amb maneres de fer més pròpies de l’empresa privada amb ànim de lucre que d’una entitat social.

Però el cas del Casal dels Infants no és l’únic:

– La Fundació Mercè Fontanilles no té problemes amb amenaçar, sancionar o acomiadar fins i tot els representants dels treballadors/es.

APIP ha deixat de pagar el 40% de les nòmines, comunicant a les seves treballadores  que han de considerar-ho com un préstec a l’entitat.

Eveho utilitza les 30 hores de formació a què tenen dret els i les seves treballadors/es com a borsa d’hores de treball a ubicar discrecionalment per l’empresa.

Filles de Maria Auxiliadora, un cas particularment greu, sancionades per Inspecció de Treball amb una multa de 5000 euros per incomplir la Llei de prevenció de riscos laborals pel que fa a horaris i conciliació de la vida personal i laboral.

Fundació Reslis: aquesta entitat, que té beneficis, deu part de la nòmina de juliol a les seves treballadores i ja les va avisar a l’octubre (sense saber si la Generalitat pagaria el seu deute) que no cobrarien la paga extra de Nadal. També va informar que a partir del gener els treballadors cobrarien entre el dia 1 i el 15 de cada mes.

Des de DASC, col·lectiu que Defensa l’Acció Social i Comunitària, estem impulsant la Marea Taronja del Sector Social en Lluita; som i volem seguir sent node dels col·lectius del sector que lluitem per visualitzar que el sector social és de totes, com ho són la sanitat o l’ensenyament públics; alertem que l’estafa anomenada crisi no pot servir de pretext per substituir l’actual model d’acció social per un model limitat a la pura beneficència propi de l’Antic Règim; denunciem les pràctiques d’aquelles entitats socials amb mentalitat empresarial que acomiaden les treballadores perquè lluiten pels drets laborals i per la qualitat del servei cap a les usuàries.

Que no ens enganyin! Que aquí el que s’està canviant és el model i el paradigma, no són unes retallades circumstancials. Que no ens enganyin, com va voler fer el Molt Honorable Conseller de Benestar Social i Família (diguem-li Molt Honorable perquè després no ens denunciïn per intromissió a l’honor com a les companyes de Cafè amb Llet), en Josep Lluís Cleries, que es va atrevir a dir en l’últim congrés de la FEDAIA (Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i Adolescència), que la solució estava en la independència i que el que s’estava fent era temporal. No Sr. Cleries, més enllà del que cadascuna cregui sobre el procés d’autodeterminació, aquí del que es tracta és de la voluntat política de canviar el model: la voluntat de no voler invertir en qualitat laboral i en un dels drets fonamentals que té la població i la voluntat de tornar a les pràctiques de les entitats religioses d’abans i de treure’s de sobre una obligació que és de l’administració i de la societat.

Per tot això, des de DASC, volem denunciar i diem prou!

No als acomiadaments disciplinaris!

Parem la destrucció del sistema de benestar social!

DASC Defensem lAcció Social i Comunitària

 

Més informació:

Els treballadors socials denuncien el doble raser de les entitats del tercer sector en l’aplicació de les retallades

Defensem l’Acció Social i Comunitària

 

    -->