Al lloc on avui hi ha Ciutat Meridiana, al Districte de Nou Barris, als anys seixanta s’hi va descartar la construcció d’un cementiri, perquè eren uns terrenys massa costeruts i humits. Aquell espai de la serra de Collserola es convertiria a partir de 1973 en un símbol de l’urbanisme especulatiu franquista. En un principi el barri era un polígon de blocs de pisos sense serveis urbans ni equipaments bàsics. El moviment veïnal va haver de lluitar per aconseguir les línies d’autobús, el Centre d’Atenció Primària i el metro. Una lluita que encara continua, però que ha quedat eclipsada per una nova situació d’emergència social: l’empobriment dràstic de la gent que hi viu.
Ciutat Meridiana és un barri de migrants des del seus inicis, però part de les segones i terceres generacions de la població originària ha anat marxant cap altres barris més ben comunicats i amb més recursos. Actualment hi viuen 11.000 persones, de les quals un 36% són nous migrants, vinguts a la dècada dels 2000, majoritàriament llatinoamericans, asiàtics i africans. Ells són els primers que han patit les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària. Aquestes famílies van comprar pisos per 200.000 o 300.000 euros; ara no en valen ni 30.000. En aquell temps les immobiliàries demanaven fins a set o vuit mesos d’entrada per als lloguers, de manera que resultava més fàcil signar una hipoteca, que es presentava com l’única opció . Es va anar consolidant una gran estafa: lloguers desorbitats, hipoteques de benvinguda, males pràctiques per saltar-se les lleis amb hipoteques creuades, falsificació de dades i sobretaxacions de pisos . Abans de l’esclat de la crisi, va arribar a haver-hi fins a onze immobiliàries; ara només en queda una.
Xarxes de suport mutu contra els desnonaments i la desnutrició
Els carrers de Perafita, Rasos de Peguera i Les Agudes són els que més desnonaments acumulen des del 2008, possiblement de tot l’Estat Espanyol. El barri s’autoanomena «Villadesahucio». En aquest context, l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, juntament amb la PAH i la Plataforma 500×20, dedicada a temes d’habitatge a Nou Barris, van començar a coordinar-se per aturar una allau de desnonaments, de vegades fins a tres en un mateix dia. Des del 2011 ja se n’han evitat una seixantena.
«A principis del 2012 a Ciutat Meridiana hi havia pendents 400 desnonaments, a més dels que ja s’havien executat fins aleshores. D’aquests, més de 200 ja s’han fet efectius a data d’avui, i 300 famílies ja han sigut desnonades del seu pis. Moltes no coneixen l’associació, van optar per escollir altres vies o per abandonar el pis al primer avís per por o desconeixement del que podien fer», ens expliquen en Fili Bravo i en Manuel Cubero, de l’associació de veïns.
L’entitat s’ha mantingut ferma en les seves demandes a l’Administració i als bancs responsables dels desnonaments —sobretot a Catalunya Caixa, que és responsable d’un 60% dels més de 300 casos registrats per l’associació— i han obtingut unes quantes victòries durant aquests dos anys de protestes i negociacions. Així, amb Catalunya Caixa hi ha un acord de fa mesos pel qual el banc es compromet a no efectuar cap dels desnonaments pendents al barri i a passar els pisos afectats a lloguer social, inclús per a famílies desnonades per altres bancs. A més, s’han aconseguit altres pisos de lloguer social per a famílies a través d’un mediador del Districte, figura que s’ha introduït gràcies a la pressió veïnal.
Però l’acord firmat el passat dia 10 de juny entre Catalunya Caixa i l’Ajuntament de Barcelona estableix un número de pisos de lloguer social per sota del que s’havia promès. Les famílies que han vist aquests pisos afirmen que estan en pèssimes condicions i sembla que no es poden llogar de cap manera al mercat immobiliari formal.
Els casos de famílies sense recursos que no poden pagar el lloguer i acaben ocupant o vivint en condicions precàries sense llum i ni aigua comencen a ser més nombrosos que els de desnonaments. L’associació de veïns també atén casos com aquests amb els seus advocats, i dóna suport a l’ocupació d’habitatges buits, alhora que mira d’aconseguir lloguers socials per als pisos ocupats.
L’associació també procura ajudar a superar el discurs oficial que culpabilitza les persones afectades i les fa responsables de la seva fràgil situació socioeconòmica, com si es tractés d’un fracàs personal, per a transformar-ho en empoderament, politització i lluita col·lectiva.
Una altra de les realitats a què s’enfronta el barri és la desnutrició dels infants i adolescents. Si fa pocs mesos els mitjans oficials alertaven que a Barcelona hi ha més de 2800 nens i nenes malnodrits, uns 900 viuen al districte de Nou Barris, i d’aquests uns 200 aproximadament viuen a Ciutat Meridiana. A més, el Banc dels Aliments i els menjadors escolars tanquen a l’estiu. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), l’Ajuntament i les parròquies que col•laboren amb el Banc dels Aliments estan assabentats de la situació, alertats per l’associació de veïns, i es preparen per assumir una part d’aquestes mancances en època estival. Tot i així l’associació té un banc d’aliments d’emergència propi.
Un altre exemple de solidaritat veïnal imprescindible és el bar de l’estació de tren, que ofereix dinar per a setanta persones un cop a la setmana. El cost d’aquest àpat és assumit pels treballadors de l’establiment.
Les organitzacions de base es veuen gestionant la pobresa allà on l’Administració no arriba —o no vol arribar. Els Serveis Socials, els CAP, l’Agència de l’Habitatge, o fins i tot els mateixos bancs que desnonen, han arribat a enviar famílies a l’associació de veïns, a 500×20 o a la PAH. Així doncs, l’Administració no es fa responsable de la situació de pobresa i negligeix la seva funció de redistribució dels recursos als més desafavorits. Mentrestant, el barri, com quan va néixer, ha de tornar a lluitar per drets fonamentals com l’habitatge i ha de suportar les retallades en ajudes socials, sanitat i educació. Altres bombolles podrien explotar.
L’estafa dels pisos de Regesa
El passat 15 de maig al barri de Torre Baró es van ocupar alguns dels 32 pisos de REGESA —empresa del Consell Comarcal del Barcelonès— que feia cinc anys que estaven buits. Són pisos que l’Ajuntament va comprar per 9 milions d’euros i que havien de llogar-se per 700 euros a estudiants i professors de la Universitat de Barcelona. Amb aquesta compra l’Ajuntament va salvar REGESA del seu dèficit de 2012, 10 milions d’euros, sense considerar que la constructora ACSA taxava els pisos a 5 milions. Aquests 9 milions d’euros, com denuncia l’associació de veïns, podrien haver solucionat gran part del problema d’habitatge que pateixen Ciutat Meridiana i Torre Baró. Però l’Ajuntament ha preferit rescatar una immobiliària amb diners públics. Pel que fa a la resta de pisos de REGESA, 140 seran destinats a un dubtós lloguer social de 300 euros: l’Ajuntament els llogarà per aquest preu, però pagarà a REGESA 400 euros més per cada pis durant els primers tres anys. Després no se sap si els pisos mantindran el mateix preu o si l’apujaran.
L’ocupació dels pisos ha donat lloc a negociacions entre l’Ajuntament, el Districte de Nou Barris i l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana: s’ha acordat que un 25%, en lloc d’un 20%, dels pisos de REGESA siguin destinats a lloguer social, i que passin de 27 a 35 els pisos per a emergències socials. Tot i que l’Ajuntament s’ha compromès a crear una taula de seguiment de cada cas, les condicions i preus de lloguer continuen sent encara inassequibles per a moltes famílies que no tenen ingressos mensuals superiors a 300 euros.