Amb motiu del seu desè aniversari, parlem amb l’equip de l’Antic Teatre, un centre cultural i social del barri de Sant Pere que ofereix als creadors recursos per a la investigació i el desenvolupament de nous llenguatges escènics.
L’Antic Teatre – Espai de Creació és un projecte dedicat a fomentar la capacitat d’experimentació i creació dels artistes professionals disposats a trencar amb les tècniques clàssiques i la repetició acrítica de les metodologies de treball convencionals. Mitjançant la producció, exhibició, promoció i difusió d’espectacles, l’Antic Teatre permet als creadors fugir de les exigències i la pressió del mercat, impulsant així la innovació i el risc.
Des que, l’any 2003, va obrir les seves portes com a espai autogestionat, l’Antic Teatre no ha deixat de lluitar fins aconseguir convertir-se en un dels referents de l’escena independent actual. De fet, el seu teatre és l’únic de Barcelona que ofereix una programació regular (més de tres-cents dies l’any) basada únicament en la investigació. Cada any, l’Antic programa una cinquantena d’espectacles i més d’onze mil persones passen per la sala cada temporada.
Com definiríeu la programació de l’Antic Teatre?
Nosaltres apostem, decididament, pel risc. No es dóna suport o es programen artistes perquè se sap que agradaran al públic o perquè «funcionarà», sinó perquè es confia en ells i en el seu treball. Treballem per donar suport a creadors joves i emergents, a artistes independents experimentats no consolidats i, també, als que tenen una carrera extensa i reconeguda.
Què és el que us impulsa a tirar endavant la vostra feina?
Com a projecte, estem compromesos amb la recerca de nous llenguatges del cos i el moviment. Ens interessen especialment les noves dramatúrgies i les noves tecnologies i apostem pels nous desenvolupaments en la música, les arts visuals i la literatura. Dins la nostra programació, hi ha lloc per la performance, l’acció, el circ, el clown o el teatre d’objectes. A banda, també mantenim un compromís amb la realitat social, cultural i política del nostre entorn i, per això, impulsem la creació de projectes artístics amb la comunitat.
Per què us presenteu com un projecte «independent»?
L’Antic Teatre parteix de la defensa de la llibertat de creació. Pensem que l’art ha de ser crític, políticament incorrecte i conflictiu. I això, normalment, el poder mai ho recolza. Per nosaltres, defensar el concepte de projecte cultural independent és molt important, perquè «independència» significa que el projecte sorgeix d’una iniciativa ciutadana. En el nostre cas, de la necessitat pura i dura d’un col·lectiu d’artistes. Per tant, no es tracta d’una proposta del govern o del partit polític de torn. Volem mantenir la llibertat total en la tria de la programació i també en la construcció d’un projecte que està en constant canvi, com la vida mateixa, seguint l’actualitat cultural, política i social.
Quines són les vostres fonts de finançament?
Per nosaltres, com a mínim, la meitat del pressupost d’un projecte cultural ha de provenir dels seus propis ingressos. L’Antic Teatre es finança principalment amb els diners generats pel bar. Uns diners que invertim en el desenvolupament de les activitats culturals. També comptem amb els ingressos de taquilla i els patrocinis. A part d’això, tenim algunes ajudes públiques per concurrència però no tenim convenis amb l’Administració. Cada any hem de formalitzar una sol·licitud per les ajudes sense tenir cap mena de seguretat sobre si seran atorgades i, si és el cas, si les arribarem a cobrar algún dia…
Sovint heu defensat la necessitat de ser transparents amb els comptes del projecte…
Sí, és cert. Creiem que es una pràctica necessària. Per això, tota la informació sobre el nostre pressupost es pot consultar a la nostra pàgina web. Amb relació a això, contínuament exigim aquesta mateixa transparència per a tots els projectes públics i independents. Però, per ara, no hem aconseguit grans resultats.
Avui en dia ens hem acostumat a sentir parlar de la cultura com a indústria…
Nosaltres defensem el concepte de cultura com un dret social i no com una indústria, on cada ciutadà hauria de tenir una experiència viva de pràctica i d’accés lliure a l’art. Malgrat que amb els diners públics, que provenen dels nostres impostos, mantenim totes les institucions culturals públiques, quan volem visitar-les hem de pagar el cost de l’entrada. Per tant, paguem la cultura dues vegades. I qui no la pot pagar, no hi té accés, ni tampoc al coneixement i a la informació.
Què opineu de les polítiques culturals públiques?
Des de l’Antic Teatre, constatem que el suport actual de les administracions a la cultura és cada cop menor. La mateixa UE està totalment absorbida pel pensament neoliberal i l’accés a les ajudes és molt difícil per als creadors independents. Un bon exemple de política neoliberal en acció és la que va practicar Margaret Thatcher durant els anys vuitanta al Regne Unit, quan es va dedicar a desmuntar de forma intencionada els espais artístics comunitaris, per després comprar-ne les instal·lacions i fomentar l’art «a seques»: dansa, teatre, etc. No van quedar espais oberts. A partir de llavors, era necessari tenir «talent» i ser «acceptat» com artista. Els centres d’art es van convertir en centres d’exhibició. Amb la implementació de les polítiques de Thatcher per part del Consell de les Arts (Arts Council) només els «centres d’excel·lència» rebien finançament públic.
Thatcher també fou la mare de les avui famoses «fàbriques de creació»…
Sí, va ser sota el seu mandat que es va introduir la idea de ciutats europees creatives, amb les «fàbriques de creació» com a motors econòmics de la indústria cultural. Aquestes fàbriques segueixen el model de centre comercial, de tenir uns locals, o espais compartits, on els artistes han de pagar obligatòriament un lloguer o bé realitzar un producte comercial per a la indústria cultural. Dins d’aquest panorama, està clar que un artista que no produeix diners, no interessa.
Història d’una reforma
Des del 2005, l’Antic Teatre viu un període d’intensa lluita i negociacions polítiques per evitar el seu tancament. Al cap dels dos primers anys de la recuperació de l’edifici, Heliodoro Lozano, excap dels Serveis Tècnics de Ciutat Vella, més tard imputat com a principal responsable d’una trama corrupta de concessió de llicències de pisos turístics a canvi de suborns, va presentar un ordre on s’estipulava que l’Antic Teatre havia de tancar en un termini de vint-i-quatre hores. A partir d’aquell moment, es va haver de realitzar un projecte de reforma estructural de l’edifici per poder adaptar-lo a les normatives de seguretat i accessibilitat de l’Ajuntament. Les obres tenien un cost aproximat de 800.000 euros. L’Antic Teatre, després de dures negociacions polítiques, va aconseguir accedir als ajuts del Consorci de Rehabilitació de Teatres de Barcelona i de l’Institut de Cultura de Barcelona.
Aquest diners públics només cobrien una part del projecte, de manera que va caldre dedicar-hi bona part dels recursos propis provinents dels fons generats per l’Antic i d’un préstec que es va haver de demanar. La tardor del 2008 es van avançar per a la reforma tots els diners que es destinaven a l’activitat cultural. Això va suposar que l’equip de l’Antic Teatre estigués uns quants mesos sense cobrar els seus sous. Avui, vuit anys després de l’inici de les obres, es desenvolupen els darrers treballs de reforma, amb la construcció de noves grades i camerinos.
Tot i que el futur de l’Antic Teatre no deixa de ser incert, l’experiència dels darrers deu anys els fa estar convençuts que «el treball que realitzem dia a dia és necessari per a la comunitat artística i sobretot per a donar llum a una societat cada cop més enfosquida per la duresa i crueltat del sistema capitalista».
Més info:
http://anticteatre.com