Com recorda el nostre manifest, després de més de trenta-set anys de la mort del dictador i més de trenta-quatre de l’aprovació de l’actual Constitució, l’espoli de l’Ateneu Enciclopèdic Popular encara no ha sigut ni mínimament reparat, malgrat les nombroses gestions realitzades. Tornem a la càrrega per denunciar l’incompliment del conveni que havia de dotar d’una seu digna l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el seu importantíssim fons documental, testimoni de la cultura i les lluites de la classe obrera d’aquest país.
Ja han passat més de deu anys des de la primera cita de la segona fornada de negociacions amb els polítics de l’administració barcelonina. Tot plegat ha estat ben rocambolesc. Amb en Xavier Sunyol ―que ja no recordo quin càrrec tenia aleshores―, vam tenir un parell de reunions i moltes bones paraules; era, i suposo que encara és, un socialista, i semblava que ens volia entendre, almenys semblava que sabia de què parlàvem: l’Ateneu Enciclopèdic, Layret, la vaga general de 1902, Joan Amades, Salvat Papasseit, la campanya per les escoles municipals, Manuel Ainaud de Lasarte, Salvador Seguí, el Primer Congrés d’Esperanto, el manifest contra el pistolerisme de la patronal del anys vint, Jaume Serra Hunter, P.J. Fàbregas, etc. Sens dubte és la història de la nostra estimada i maleïda ciutat de Barcelona, però també és la història convulsa del barri Xino ―el Distrito Quinto― i d’aquella ciutat que encara continua patint per la seva dignitat , trepitjada ara per la voràgine turística que tot ho tergiversa. En Sunyol semblava que ens comprenia, i era una cara amable de l’administració, però com sempre els estius frenen tota iniciativa que no hagi quedat resolta, i aquest cas no va ser una excepció. A la tornada de l’estiu, un bon dia de setembre em presento a La Virreina per mirar de continuar avançant. Però sorpresa, vet aquí que en Sunyol ja no treballava allà i ningú en aquella oficina en sabia res: «s’ha esfumat i s’ha emportat l’agenda»; ningú va saber dir tampoc qui el substituïa. De cop i volta a La Virreina passaven de mi i em vaig tornar invisible per als polítics i els funcionaris: no tenia res a fer, era un babau, un ignorat.
Després, ja acompanyat pel meu amic Adolf Castaños1, vam poder parlar amb en Carles Martí i els seus, i aquest ens va dir que si volíem anar al 22@, ell ens feia un edifici. Aquell dia el debat va ser força llarg: per una banda, la nostra reivindicació exacerbada de l’autogestió, i per l’altra, la conya permanent del regidor i els seus col•legues oferint de fer-nos un edifici i donar-nos una subvenció perquè tinguéssim parquet i porter.
Des d’aleshores sempre hem hagut d’explicar el perquè de la necessitat d’aquest local. No es tracta de la cessió d’un local, sinó que l’Ajuntament de Barcelona té el deure moral i social de compensar un greuge que es va produir el 1939 a la ciutat. És en definitiva una oportunitat de la ciutat de restablir la seva dignitat. Però com que els polítics parlen un altre llenguatge i només miren el rèdit electoral, se’ls fa difícil entendre un projecte com l’Ateneu Enciclopèdic. Un projecte des de i per a la gent a peu de carrer, aquells que ara mateix no troben feina, aquells que són enganyats per la banca, aquells que intenten pensar per si mateixos i prendre les seves pròpies decisions…
En tot aquest temps, ja hem conegut els últims cinc regidors de Ciutat Vella. Hem conegut un grapat de polítics i funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona, incloent els de La Virreina, i alguns de la Generalitat. Avui dia, sabem que dins la societat hi ha un egoisme exacerbat i que la gent rarament escolta, el debat gairebé sempre és monolític; però quan es tracta dels polítics això es multiplica per vint: després d’haver-hi estat xerrant una hora, pot molt ben ser que no hagin escoltat cap dels teus arguments. La conclusió a què acabo arribant sempre és que els polítics, que diuen voler arreglar les coses a través del diàleg, en l’últim que creuen és en el diàleg. Fins ara, només hi ha hagut un polític que ens ha sabut escoltar, en Jordi Portabella i els seus col•legues d’Esquerra Republicana, que són la gent que durant l’etapa de l’Itziar Gonzàlez com a regidora van portar al Ple del Districte la proposta que l’Ateneu Enciclopèdic tornés al Raval, o en aquest cas a Ciutat Vella. De tota manera, el fet que el Ple aprovés el retorn de l’Ateneu al centre de Barcelona no sembla que importi gens als polítics, i la signatura de l’alcalde d’un document de compromís amb l’Ateneu només ha servit fins ara per guanyar temps.
L’últim episodi ha estat la reunió que vam tenir el passat 19 de juny; tota la plana major de Ciutat Vella i de La Virreina volien que ens quedéssim un local del carrer de Sant Francesc que resulta que feia un temps ja havia estat atorgat a una altra entitat. Increïble! I el que ja trobo una prova fefaent d’incompetència és que ens demanin dades per ampliar una fitxa on es presenta l’Ateneu Enciclopèdic com una entitat nascuda el 1994 (es va fundar el 1902!) i que ens preguntin per què necessitem un local més gran, quan ells ja fa molts anys que tenen totes les dades a les actes del propi Ajuntament i del Districte. Increïble! En fi, només espero que algun dia la racionalitat torni a aquest món, i que aquells que s’ocupin de la gestió municipalista siguin gent participativa i noble.
1 A més, arribat un cert moment, la comissió pel retorn de l’Ateneu al Raval s’ha ampliat amb altres companys de l’Ateneu, com en Toni Castells i de tant en tant en Bernat Muniesa.