Tretze anys després que es destapés la trama corrupta que controlava la concessió de llicències al districte de Ciutat Vella, el cas arriba a judici marcat per un acord propiciat per l’Ajuntament, la Fiscalia i la Generalitat que, si no hi ha cap gir inesperat en el guió, permetrà a la majoria d’acusats evitar l’ingrés a la presó.
El 3 de març de 2022 va començar l’esperat judici sobre la concessió fraudulenta de llicències a pisos turístics al districte de Ciutat Vella entre els anys 2005 i 2009. Aquell dia, els 23 acusats, els seus advocats defensors, la Fiscalia Anticorrupció i les acusacions de l’Ajuntament de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya i de les treballadores públiques víctimes de les amenaces de la xarxa mafiosa omplien la gran sala de la Ciutat de la Justícia preparada per la celebració de macrojudicis. Una imatge que no es tornarà a repetir fins al final del procediment.
El procés, que s’allargarà fins al mes de juny i del que s’espera tenir sentència poques setmanes després, ha quedat condicionat, des de la seva primera sessió, per l’anunci d’un pacte de conformitat amb quinze dels acusats. Un pacte que suposa que una dotzena d’empresaris i gestors de pisos turístics, l’excap de Serveis Tècnics del Districte, l’enginyer que actuava com a intermediari i aconseguidor dins de la trama i la seva parella admetin els delictes de suborn, prevaricació, falsedat documental, infidelitat en la custòdia de documents i amenaces que se’ls imputaven. És a dir, l’acord confirma l’existència d’una xarxa que, a canvi de comissions, va legalitzar un grapat d’apartaments turístics que no reunien els requisits exigits per l’Ajuntament i, en contrapartida, els acusats resulten beneficiats per una rebaixa en les peticions de presó i, de retruc i com és habitual en aquests casos, excusats de l’assistència a la resta de sessions del judici oral.
Rebaixa de penes i ofertes d’indult
La rebaixa de penes que contempla l’acord és substancial, sobretot per l’enginyer Joaquín Quílez i per l’excap de Serveis Tècnics del Districte Heliodoro Lozano, que passen de peticions de vint i d’onze anys de presó, respectivament, a quatre i a dos anys i mig. En el cas dels empresaris que han admès el pagament de suborns, les noves penes demanades no van més enllà d’un any de presó. Tot plegat, fa preveure que —com que cap d’aquests acusats supera els dos anys de pena per cadascun dels delictes admesos— no hi haurà peticions d’ingrés a presó en les conclusions finals del judici.
Així les coses, la retirada de les imputacions que pesaven sobre tres arquitectes municipals i un altre propietari ha donat com a resultat que, a la resta de sessions, només quedin quatre persones assegudes al banc dels acusats. Una és l’excap dels Serveis Jurídics del Districte Elena Ariza —considerada un dels elements imprescindibles pel funcionament de la trama corrupta i que mantenia una relació sentimental amb Lozano— i els altres tres són funcionaris, aleshores interins, que han rebutjat un acord on se’ls oferia admetre les acusacions a canvi de la garantia d’obtenir, posteriorment, un indult.
Posar el llop a vigilar el corral
Per trobar l’origen de l’anomenat «Cas Llicències», cal que ens remuntem vint anys enrere i recordem un període de suposada bonança econòmica on el creixement del turisme i l’èxit del model Barcelona semblaven imparables i inqüestionables. Ciutat Vella, reformada urbanísticament a cop d’excavadora i talonari, concentrava el gruix dels hotels i dels apartaments turístics de la ciutat i veia desaparèixer a velocitat vertiginosa el comerç de proximitat tradicional. Com a resposta, el qüestionament d’un model depredador que amenaçava —i continua amenaçant— la pervivència del veïnat al districte s’estenia entre els moviments socials que exigien un canvi en les polítiques municipals.
L’intent de regularització dels pisos turístics, base dels fets ara jutjats a l’Audiència de Barcelona, era la primera resposta del govern del Districte a un nou «sector econòmic» que es movia al marge de la legalitat i que, des de principis de la dècada dels 2000, s’havia multiplicat a un ritme trepidant, generant nombrosos problemes de convivència i les consegüents protestes veïnals.
Fou en aquest context que la regidoria del Districte, aleshores encapçalada pel socialista Carles Martí, va decidir impulsar un Pla d’Usos que havia de servir per posar ordre a tant desgavell i va escollir, per redactar-lo, a Heliodoro Lozano. Un impuls a la carrera del funcionari que, cal suposar, no hagués estat possible sense el desconeixement per part dels responsables municipals que, en aquell temps, Lozano, la seva germana i el seu excunyat eren accionistes del polèmic prostíbul Bailèn 22 que l’any 2000 havia posat en marxa —sense les llicències necessàries— l’empresa Promociones Pendis.
El pla d’Heliodoro Lozano
Amb la preparació del Pla d’Usos, Lozano, que havia estat nomenat cap dels Serveis Tècnics de Ciutat Vella l’any 2001, es consolidava com un dels puntals del funcionament del Districte i demostrava comptar amb una gran confiança política per part de l’equip de govern. Un poder que es reflectia fins i tot en el seu despatx, el millor i més ben equipat de la casa.
Finalment, el 2 de juliol de 2005 es va publicar al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el nou Pla que, sobre el paper, tenia com a principals objectius «aturar l’assetjament immobiliari i regular l’activitat econòmica del districte mitjançant la regulació de la implantació de nous establiments». Com a principals mesures per aconseguir-ho, es prohibia la creació de nous negocis com els locutoris o les sales d’oci nocturn, es limitava la concessió de llicències a bars i restaurants i només en casos molt particulars es preveia la creació de nous hotels.
Respecte dels apartaments turístics, s’establia la norma que, en cas d’estar concentrats en un únic bloc, haurien de disposar d’un servei de consergeria i que, en cas de no ocupar la totalitat de la finca, quedaven obligats a acreditar la notificació de l’exercici de l’activitat a la comunitat de veïns.
D’altra banda, i després de diverses giragonses, es va prendre la decisió de limitar el nombre d’apartaments turístics de Ciutat Vella als prop de set-cents que ja constaven al Registre d’Empreses i Activitats Turístiques de la Generalitat a la data d’aprovació del Pla. La resta —uns 1.500 segons les estimacions que manegava el districte en aquell moment— passarien a ser declarats il·legals i es procediria a la seva clausura. Finalment, s’establia com a termini per a la presentació de les sollicituds de regularització el 31 de desembre de 2006.
Amb l’arribada de les primeres sol·licituds, però, van començar els problemes i les discussions entre els tècnics del Districte per aclarir com s’havien de tramitar. El fet és que la disposició transitòria que havia de regular el procediment no determinava amb claredat els tràmits ni la documentació necessària que havien d’aportar les interessades i, això, va generar tensions dins el Districte i demandes de clarificació sobre el procés a seguir.
Tal com va explicar en la seva compareixença al judici Mercè Massa, que va ser gerent del Districte de Ciutat Vella des del 2007 fins al 2015, «era insòlit que el Pla d’Usos contemplés mesures que ningú era capaç d’operativitzar fent-les efectives».
La versió de Quílez
Enmig d’aquest desconcert, el 2 de novembre de 2006, la patronal dels empresaris de pisos turístics de Barcelona Apartur feia arribar als seus associats un correu titulat «Reunión: Trámites para la obtención de la Licencia de Cambio de Uso de Ciutat Vella», que començava dient: «Os informamos [de] que por fin hemos cerrado un acuerdo con la empresa que se encargará de tramitar la obtención de la licencia de cambio de uso de aquellos asociados que estén interesados en ello. Asimismo, hemos conseguido (o al menos eso creemos!!) aclarar definitivamente con el distrito de Ciutat Vella casi todos los requisitos necesarios para completar el procedimiento (aunque por desgracia es posible que durante la tramitación puedan salir nuevas dudas). A los efectos de que el técnico con el que hemos cerrado el acuerdo, Sr. Joaquín Quílez, nos pueda presentar su propuesta hemos pensado que sería conveniente organizar una reunión con él».
La reunió, que es va produir el 9 de novembre d’aquell mateix any a l’hotel Diagonal Port, de la cadena Rafael Hoteles, va desembocar en l’encàrrec a Quílez de la tramitació de les sol·licituds de regularització de gairebé 500 pisos que eren propietat, o estaven sota gestió, de socis d’Apartur.
Menys de dos mesos després, Quílez —que comercialment es presentava com a responsable d’un gabinet d’enginyeria especialitzat en llicències d’establiments hotelers i residencials avalat per «la cantidad de licencias obtenidas con resolución favorable en el área metropolitana de Barcelona» durant dues dècades— ja havia presentat la totalitat de les sol·licituds encarregades al Districte de Ciutat Vella. El col·lapse del Departament de Llicències i Inspeccions del Districte estava servit.
Segons el testimoni del mateix Quílez —prestat davant la jutge d’instrucció del cas el 18 de gener del 2010— «a 31 de diciembre de 2006 ya habían entrado todos los expedientes administrativos en el Ayuntamiento. Se inició su tramitación pero quedaron paralizados». Temps més tard, va seguir relatant Quílez, va tenir coneixement que «se habían bajado en bloque todos los expedientes [de regularització de pisos turístics] a los servicios jurídicos y fue en ese momento cuando vio la predisposición del Ayuntamiento, es decir de Helio Lozano, a aceptar alguna cantidad para agilizarlo».
Aquesta versió de Quílez sobre els fets —que, convenientment per a ell, limita les irregularitats al període 2008-2009— obviava, però, un dels components més cridaners del cas: les amenaces de mort a les persones del Districte que la xarxa corrupta considerava que entorpien els seus objectius, el sabotatge a la motocicleta de l’exarquitecta del Departament de Llicències i Inspeccions Lourdes Conesa i el robatori de material informàtic comès a casa de l’exregidora Itziar González.
Les alertadores de corrupció topen amb el mur del corporativisme
Al judici del Cas Llicències, González, que havia assumit el càrrec de regidora de Ciutat Vella el juny de 2007, i Conesa van coincidir en denunciar de manera rotunda la manca d’acompanyament i suport (jurídic, psicològic i personal) tant de l’Ajuntament com dels seus representants polítics.
El novembre de 2008, després de denunciar les irregularitats detectades i les amenaces rebudes, Conesa va patir un trasllat no voluntari als serveis centrals d’Urbanisme, el mateix destí on pocs mesos abans s’havia enviat a Heliodoro Lozano. «Un divendres, a l’hora de plegar, em van anunciar que dilluns m’incorporava a Glòries. No vaig ni poder parlar amb els meus companys. Jo no volia deixar la meva feina al Districte ni fer cas als que m’havien amenaçat.» Conesa va explicar també que el seu paper d’alertadora no només no havia estat valorat per l’Ajuntament, sinó que havia «dificultat» la seva carrera.
González, per la seva part, va dimitir del seu càrrec l’abril de 2010 després de l’aprovació del nou Pla d’Usos de Ciutat Vella que ella mateixa havia impulsat. Un cop aconseguida aquesta fita, la regidora va considerar «amb la meva família, i amb mi mateixa, que ja havia fet prou». Durant la seva declaració, i després de fer notar que les denúncies per amenaces les havia fet «anant soleta al Jutjat de Guàrdia», González va detallar que va patir una «solitud brutal» i que tenia la sensació que «jo m’havia posat en un embolic i que l’equip de govern pensava que si a mi em passaven aquelles coses que no li passaven a cap altre regidor era perquè jo m’ho buscava». Les alertadores, va reblar, «som vistes no com a peces necessàries, sinó com les peces defectuoses de l’Administració».
Gestos buits i unanimitats efímeres
El 20 d’octubre de 2010 —sis mesos més tard de la dimissió d’Itziar González i gairebé dos anys després del trasllat de Lourdes Conesa—, la Comissió de Presidència, Territori i Funció Pública de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat la creació d’una comissió d’investigació de les irregularitats comeses per funcionaris en la tramitació d’expedients d’activitat a Ciutat Vella. El text consensuat entre tots els partits era el mateix que, dues setmanes abans, ja s’havia pactat al Ple del Districte de Ciutat Vella.
Segons recollia la premsa en aquell moment: «La proposta de crear la comissió d’investigació ha sortit del Partit Popular i a ella s’han sumat tots els partits. Els que governen al consistori, PSC i ICV, i també els d’oposició, CiU i ERC, perquè entenen que pot ser un instrument per aclarir les responsabilitats administratives i polítiques de la trama, amb independència del que decideixi el jutge. El bipartit que governa la ciutat s’hi ha sumat en “llaures de la transparència” que, diuen, presideix aquest assumpte».
Poques setmanes més tard, quan la creació de la comissió depenia ja només de la decisió de l’alcalde Jordi Hereu, les desavinences entre els grups polítics sobre l’abast territorial i l’extensió del període temporal a investigar van enterrar la comissió al pou de les propostes aprovades, però no executades. Segons l’aleshores tinent d’alcalde Jordi William Carnes, el govern municipal no estava disposat a «jugar en un procés que no serveixi per a la transparència, en una comèdia, un espectacle politicomediàtic ».
Posar el cascavell al gat (o no)
Al llarg dels anys, Masala ha anat preguntant als successius regidors de Ciutat Vella si tenien intenció de promoure la comissió d’investigació sobre la corrupció que el PSC havia enterrat. Les respostes obtingudes han estat sempre molt semblants. «Des de Ciutat Vella no s’ha demanat que s’impulsi res», ens deia Mercè Homs (CiU) el 2012. «No, porque el caso está judicializado y tenemos la política general de dejar que se determine en el ámbito judicial», responia, l’any 2016, Gala Pin (BeC). «En aquest sentit, la política és la… és la política continuista, i acceptar tot el que pugui venir dels jutjats, però no hi ha la voluntat d’obrir cap comissió d’investigació», ens contestava Jordi Rabassa (BeC) a finals de 2021.
Una inacció política —conseqüència de la manca de voluntat, la incapacitat i/o la por a enfrontar-se amb el corporativisme dominant a la Casa Gran— que no ha permès posar més llum a un cas que, malgrat la veritat jurídica que quedarà establerta amb la sentència, encara està farcit d’ombres.