Va succeir fa uns anys, a l’hipòdrom de Beirut. Vam preguntar-li al fill d’un mosso d’estable si de gran volia ser jockey. La figura del genet havia estat durant dècades la més fascinant del petit cosmos de les curses de cavalls. Ja no era així, el negoci de les apostes —legals i il·legals— havia acabat d’adulterar una afició tocada de mort. Amb poc més de deu anys, en Mohamad ens va mirar amb posat seriós i va etzibar-nos: «Esteu boges? És massa perillós ser jockey, la setmana passada en van llençar un del balcó perquè no s’havia deixat guanyar».
Les paraules d’en Mohamad, i sobretot la seva mirada òrfena, han ressonat sovint els darrers mesos, en què el Líban, un país aixecat com un castell de cartes entre miratges i il·lusions, ha entrat en una espiral de caiguda lliure. Cada cop més clarament, el territori es mostra com una versió a gran escala d’aquell hipòdrom decadent i on moltes curses estaven manegades.
El Líban és actualment una closca buida que navega sense rumb. Les dades, sempre fredes, mostren un panorama de devastació. Només per fer-nos-en una idea, apuntem-ne algunes. La pobresa s’ha doblat en tot just dos anys: d’afectar el 42 % de la població el 2019, ha passat al 82 % el 2021, segons un estudi recent la Comissió Econòmica i Social per a Àsia Occidental de l’ONU (ESCWA, per les seves sigles en anglès).
La moneda local ha perdut un 90 % del seu valor. La caiguda del PIB per càpita ha estat d’una magnitud tal que, apuntava el Banc Mundial, la situació s’assimila només a contextos de conflictes i guerres.
Finalment, UNICEF revela que un terç dels infants libanesos se salten habitualment àpats mentre que una de cada deu llars ha hagut d’enviar els i les menors a treballar, enmig d’un creixent abandonament escolar.
Però ¿com ha arribat fins aquí un país que les darreres dècades es vantava de ser un dels més pròspers i democràtics de la regió? Una possible resposta és que, en realitat, el Líban mai va ser ni pròsper ni —sobretot— democràtic. Tot es resumia en un joc de miralls, que es van anar esquerdant fins a trencar-se en mil bocins amb l’explosió al port de Beirut el 4 d’agost del 2020.
Aquell dia, a les 18.08 h, Beirut va viure una de les explosions no-nuclears més potents de la història. La ciutat va quedar plena de trossos de vidre, mentre, als barris propers al port, el panorama recordava al d’un nucli urbà en guerra: edificis reduïts a enderrocs, i persones arreu, que desorientades, sangonejaven, entre crits i confusió.
La causa de la deflagració van ser centenars de tones de nitrat d’amoni emmagatzemades de manera precària i imprudent en una nau industrial del port des de l’any 2014. La xifra exacta de morts es desconeix, però en són més de 210. Milers de persones van resultar ferides i desenes de milers van haver de deixar les seves llars.
Rellegim la frase anterior sobre les causes de l’explosió. No és prou exacta, reformulem-la: la causa real va ser la negligència dels responsables polítics i la corrupció rampant en el país. El president libanès, Michel Aoun, l’ex-primer ministre, Hassan Diab, i almenys tres exministres més —entre molts altres responsables polítics i militars— van tenir informes entre les mans que alertaven del risc que suposava per a la ciutat el material emmagatzemat. Així ho destapava un informe d’Human Rights Watch, que assenyalava: «les evidències suggereixen fermament que responsables governamentals van preveure la mort que podria provocar la presència del nitrat d’amoni al port i van acceptar tàcitament el risc que es donessin les morts». El nitrat s’utilitza habitualment com a fertilitzant agrícola, però també pot servir per a fabricar explosius. S’estima que de les 2.750 tones que van descarregar-se a l’hangar 12 del port de Beirut, els 23 i 24 d’octubre del 2014, només en quedaven uns centenars en el moment de l’explosió. Si no, estimen les veus expertes, la deflagració hagués arrasat tot Beirut.
Un carregament envoltat d’incògnites
El material va arribar a la ciutat a bord del Rhosus, un vaixell amb bandera moldava que, en teoria, havia de portar la càrrega fins a Moçambic. Però suposats problemes legals i financers de l’empresa armadora de la nau van obligar a abandonar el nitrat a Beirut. Sis anys després, unes obres de manteniment a l’hangar on estava emmagatzemat van provocar un incendi que va derivar en l’explosió.
Fins aquí la història oficial, però les incògnites són nombroses: qui va importar el nitrat i quin era el seu destí real? Amb quin objectiu? Potser Síria, llavors en plena guerra civil? On van anar a parar les més de 2.000 tones de nitrat mancants? I quin va ser el detonant final?
Són les preguntes a què les famílies de les víctimes reclamen resposta. Amb el rostre enfonsat per la tristesa, però amb la tossuderia de qui té poc a perdre, l’Annie Vartivarian sosté el retrat de la seva filla Gaya, enmig d’una de les protestes setmanals davant el Palau de Justícia de Beirut.
Aquell dia d’agost, mare i filla acabaven de tornar a casa, quan el port de Beirut va esclatar. Van córrer en direccions diferents i mentre l’Annie amb prou feines es va fer unes rascades, la Gaya, de vint-i-nou anys, va rebre l’impacte de ple. Després d’un periple per hospitals danyats i saturats, la jove va morir d’una hemorràgia interna.
«Jo li vaig implorar que no retornés al Líban, que es quedés Europa. Però ella va decidir que volia quedar-se aquí…», rememora l’Annie de la seva filla, part d’una generació que va somniar en canviar el Líban. «Jo pensava que almenys alguns polítics es posarien del costat de les famílies. Però han fet pinya entre ells. He arribat a la conclusió que tots hi estan implicats: un va importar el producte, l’altre el va amagar, un altre es va posar diners a la butxaca per callar… tots van tenir part de responsabilitat en aquesta gran catàstrofe.»
Exigeix justícia i veritat. És important per a les famílies, sens dubte, però també pel futur del Líban, assegura.
Sorprenentment, en un país on la ciutadania tendeix a situar la magistratura dins el sac de la corrupció sistèmica, la investigació de l’explosió al port ha recaigut, per ara, en dos jutges que no han dubtat en dirigir el dit cap al poder polític. El primer, Fadi Sawan, va decidir encausar l’ex-primer ministre Diab, l’exministre de Finances, Ali Hassan Khalil, i dos exministres d’Obres Públiques, Yusuf Finyanus i Ghazi Zaiter, per negligència. Poc després, va ser retirat del cas amb pretextos inconsistents sobre la seva imparcialitat. Tanmateix, la jugada no va sortir bé a l’elit política. El substitut de Sawan, el jutge Tarek Bitar, ha anat més enllà, sumant als encausats del seu predecessor un altre exministre, el de l’Interior, Nohad Machnouk.
En conseqüència, mentre el suport ciutadà a Bitar no ha deixat de créixer, elevant-lo a la categoria d’heroi, des dels cercles dirigents s’ha iniciat una campanya de desprestigi, pressions legals i fins i tot d’amenaces contra el jutge per forçarlo a abandonar la instrucció. Una ofensiva orquestrada sobretot des de l’entorn del partit-milícia xiïta Hezbollah, qui acusa el jutge d’haver polititzat el cas i de provocar conflictivitat social.
L’escenificació d’aquesta suposada tensió va arribar el 14 d’octubre del 2021, quan una manifestació contra el jutge organitzada per Hezbollah i l’altra formació xiïta del país, Amal, va acabar en enfrontaments armats contra franctiradors presumptament afiliats al grup cristià Forces Libaneses. El bany de sang, que va durar hores i va deixar set morts, es va produir a Ain el-Remmaneh, una zona simbòlica, on s’inicià la guerra civil libanesa (1975-1990). La por de la població a un nou conflicte armat i el trauma de l’explosió es van fer de nou molt presents.
Com assenyalava aquell dia Halim Shebaya, de l’Associació Àrab de Llei Constitucional, el missatge de Hezbollah i Amal a la ciutadania era clar: «Si voleu pau, oblideu-vos de la justícia. Si voleu justícia, llavors no tindreu pau».
Posant llum sobre les raons de la preocupació de l’elit política per l’actuació de Bitar, l’analista Bachar El-Halabi explicava en un article del periodista libanès Kareem Chehayeb: «No es tracta només de posar fi a la impunitat que continua regnant al Líban, sinó que temen qualsevol mena de repercussió de canvi que pugui arribar a través del poder judicial». I és que «Bitar ha decidit anar tan lluny com sigui possible. […] La destitució de Sawan va deixar en xoc [la ciutadania] i [la seva causa] va obtenir un suport social que va transcendir les divisions sectàries ».
El desafiament és tan gran que activistes i organitzacions de defensa dels drets humans, temen que el jutge Bitar acabi patint atacs físics, en un país amb una llarga tradició d’assassinats polítics. «Les persones al poder són criminals de guerra. Després de la guerra civil, tots els seus crims van ser blanquejats. Van canviar els uniformes per trajes i van esdevenir representants del poble. No hi ha mecanismes per a perseguir aquests criminals», afirma la Lara Bitar, editora del mitjà independent d’investigació The Public Source.
La impunitat ve de lluny. L’acord de Taif va posar fi a quinze anys de conflicte civil, però també va consolidar un sistema de repartiment del poder basat en quotes confessionals. Aquesta distribució regeix els nomenaments de càrrecs a l’Administració, des dels més importants fins als més ínfims. Per exemple, el president ha de ser un cristià maronita; el primer ministre, un musulmà sunnita; i el president del Parlament, un musulmà xiïta. Un sistema pensat per evitar friccions intersectàries —n’hi ha divuit reconegudes per la Constitució—, però que genera un Estat disfuncional, ja que la seva maquinària està plena d’empleats públics, l’únic mèrit dels quals és la lleialtat a unes sigles polítiques, a un líder.
El sistema sorgit de Taif també va consolidar una tendència predadora de l’Estat: qualsevol servei, recurs o bé públic susceptible de generar benefici era saquejat per aquests líders, amb l’única norma que tots rebessin el seu tall del pastís. Així va ser com es va consolidar un Estat-carcassa, corcat des de dins pel clientelisme, la corrupció i el mal govern. I l’enfonsament del país, a finals del 2019, va posar encara més en evidència la buidor. L’emperador estava nu, completament.
Amb l’esperança als dits
L’octubre del 2019 ja feia uns mesos que l’economia libanesa trontollava. A l’àmbit de les finances, havien començat a disminuir les transferències dels libanesos i libaneses expatriades cap als bancs del país, famosos pel mite de la seva suposada solidesa i pels alts interessos que oferien. En paral·lel, s’havia incrementat l’enviament de diners del Líban cap a l’estranger. El dia 17 d’aquell mes, el Govern va intentar augmentar ingressos establint un impost sobre les trucades de WhatsApp. Va ser la gota que va fer vessar el got. Una munió espontània va sortir a manifestar-se a la capital, Beirut. I les protestes es van estendre ràpidament per tot el país, esperonades per les creixents desigualtats socials, la falta de feina i de futur per al jovent, i la manca d’una xarxa de protecció social que ajudés a capejar la tempesta.
Durant setmanes, centenars de milers de persones van ocupar els carrers de tot el país, exigint drets i la fi de la mala governança i la corrupció. Un moviment refrescant i creatiu que va aconseguir derrocar murs confessionals, de classe i ideològics. Fins i tot va provocar la dimissió del llavors primer ministre Saad Hariri. Tanmateix, no va ser suficient per fer caure un règim que —malgrat les disputes internes— va unir forces per resistir l’embat. Sense una alternativa potent ni un programa consensuat entre les diferents tendències opositores, els líders polítics només van haver d’esperar que el moviment perdés força. Va ser qüestió de mesos.
Per en Natheer Halwani, fotògraf i activista originari de Trípoli, el balanç és agredolç. La seva ciutat natal és una de les més pobres i conservadores del país, i l’explosió de les protestes allà va esdevenir un somni per a molts. «Una part de mi voldria celebrar les fites assolides amb orgull, però una altra part viu l’experiència com una humiliació. Perquè els problemes socials actuals són una magnificació dels que teníem abans.»
L’arribada de la pandèmia de la covid-19, que va portar al confinament del país, sens dubte va contribuir a la desmobilització. Però també s’hi van sumar raons internes. Les protestes van ser el marc perfecte per a una acció imprevista i salvatge per part del sector bancari: un corralito que va deixar a les libaneses sense els seus estalvis.
En poc temps, els bancs van impedir a uns libanesos en xoc accedir als seus comptes en dòlars —fins llavors moneda d’ús habitual als carrers del Líban—. I van limitar la quantitat que podien retirar en una lliura libanesa que perdia valor a un ritme esfereïdor. Va ser la resposta a la crisi, d’un sistema bancari que funcionava com una estafa piramidal. «Els bancs atreien els diners dels libanesos a l’estranger amb interessos de dos dígits i et pagaven la teva ració amb els diners d’una altra persona a la qual captaven amb interessos encara més alts», explica l’economista Dan Azzi, qui va encunyar el popular terme «lollars» per referir-se als dòlars atrapats al sistema bancari libanès. «Són com diners de Monopoly», explica. Part dels diners, van anar a finançar un Estat que pràcticament no produïa res i tot ho importava. Així, van permetre mantenir una il·lusió de benestar entre les libaneses, ja que els crèdits dels bancs servien per sostenir de manera artificial un canvi fix entre el dòlar i la lliura local, que facilitava l’accés a un consum altrament inviable. Quan la maquinària va aturar-se i l’estafa piramidal va fer-se evident, els bancs van negar-se a assumir la seva part de les pèrdues, traspassant la càrrega a la ciutadania, amb el beneplàcit del poder polític.
Una bola de neu
L’empobriment sobtat de la població va veure’s agreujat per la ràpida descomposició de l’Estat que, sense els diners de la diàspora, va deixar de pagar factures. La devaluació de la moneda va accelerar- se mentre la inflació es disparava. A més, la importació de béns bàsics subvencionats va reduir-se. Per exemple, el petroli. Imprescindible aquest per a la producció de l’electricitat, el país va anar quedant-se progressivament a les fosques. Mentrestant, augmentaven les cues a les gasolineres, on la tensió sovint es disparava en forma d’enfrontaments, a vegades fins i tot a trets. I així va arribar la segona explosió. El 15 d’agost, l’exèrcit va requisar un camió de gasolina —subvencionada— que el seu propietari volia destinar al mercat negre. Els militars van començar a repartir el combustible entre els residents de la zona —una de les més miserables del país— quan el tanc va explotar, matant a una trentena de persones. Plovia, de nou, sobre mullat.
La situació des de llavors no ha deixat d’empitjorar, malgrat que el Líban va aconseguir conformar un nou govern al setembre, després de tretze mesos d’executiu en funcions. Tanmateix, l’encapçala Najib Mikati, una de les majors fortunes al Líban i l’Orient Mitjà, qui va ser acusat d’enriquiment il·lícit el 2019. Per moltes, tot un símbol d’aquesta classe política corrupta i incompetent. Lluny d’aturar la sagnia econòmica i social, la va accentuar amb decisions precipitades, com la retirada de subsidis a medicaments. Un aixecament de les ajudes que el relator especial en Pobresa Extrema i Drets Humans de Nacions Unides, Olivier de Schutter, qualificava d’«inoportú i irresponsable» i que deixa als peus dels lleons moltes ciutadanes que pateixen malalties cròniques. A més, afegia que «els augments de preus multiplicats per cinc o per sis provocaran encara més pressió sobre el sistema sanitari, ja paralitzat» i molt afectat per la devaluació de la lliura i la manca de combustible. Per exemple, de la nit al dia, un medicament per la hipertensió, l’Amlor, passava de poder adquirir-se per 15.000 lliures a costar-ne 132.000. Mentrestant, les ajudes promeses per tal d’establir un coixí social que esmorteís la caiguda seguien sense arribar.
Les pròximes eleccions legislatives seran a la primavera del 2022. Malgrat la ruptura emocional i orgànica entre moltes ciutadanes i els seus líders, les greus necessitats de la població faciliten la perpetuació del clientelisme electoral. A més, com apunta la Lara Bitar, els comicis «no poden conduir a cap canvi, ja que estan planificats de manera que perjudiquin les llistes alternatives». Per ara, hi ha hagut victòries esperançadores en col·legis professionals i unions estudiantils, però el canvi, si arriba, encara trigarà, i requereix una maduració dels moviments de resistència, que els permeti superar discrepàncies i divisions, alerten veterans activistes. Tanmateix, el temps els juga en contra, ja que cada cop són més les veus crítiques que opten per abandonar el Líban.
I és que en un país a les fosques on res està garantit, on l’escassetat i el mercat negre conviuen diàriament amb les cues per comprar el pa i el gas, moltes han optat per fer les maletes i unir-se a un èxode massiu que amenaça el capital humà libanès. La sagnia és especialment alarmant en el sector sanitari, majoritàriament privatitzat i molt tocat per la crisi econòmica.
La Lara Bitar tem, a més, que les eleccions generin una «il·lusió de democràcia que faci acceptable la reintegració del Líban dins les institucions financeres internacionals». Una taula de salvació per a l’elit dirigent actual. «La comunitat internacional ha mirat cap a una altra banda davant la corrupció i el mal ús de fons públics al Líban. L’únic que els interessa és que hi hagi estabilitat, per por a rebre una nova onada de refugiats a Europa. » I tanmateix, assegura, «el règim, tal com el coneixem, està tocat de mort. És qüestió de temps».
Però quant durarà l’agonia? Com aquell hipòdrom que havia viscut temps esplendorosos i que llanguia, entre somnis de grandesa, cada cop més buit, el Líban s’enfronta a la crisi humanitària negant-ne l’existència. Com si es tractés d’una broma macabra, el Ministeri de Turisme presentava una campanya per atraure visitants que portava per eslògan «T’estimo en la teva bogeria». Potser sí, segurament no. Un signe, sens dubte, de l’enorme distància entre una elit que aspira a un retorn als vells bons temps, i una ciutadania que sap que no hi tornaran, i que està en permanent lluita per la supervivència. La famosa capacitat de resiliència de les libaneses ha trobat el seu límit. I el patiment resulta ja massa insuportable. Seguir estimant el Líban? Sí, però no per la bogeria imposada pels líders, sinó des de la nostàlgia que una es pot permetre quan ha posat distància física amb el dolor. Quan una recupera el confort de sentir-se, de nou, segura i protegida a la llar pròpia.