El manifest que presenta aquest dilluns la plataforma «+MACBA +Cultura», amb dues-centes signatures de representants de diferents disciplines de la indústria cultural, conté en si mateix tot el que ha volgut negar la direcció del museu des que va començar el conflicte entre el MACBA i el CAP del Raval Nord en relació a l’espai de la capella de la Misericòrdia. En la mesura que el manifest planteja una posició innegociable, en la qual el MACBA no renuncia a res i ofereix una solució rebutjada ja tres vegades pels serveis tècnics del CatSalut, tria un terreny clar: l’enfrontament d’una elit contra un bé comú, la incompatibilitat entre les necessitats del museu i l’exercici efectiu dels drets sanitaris, i la desvinculació de les seves necessitats i les de la gent del Raval.
Aquestes dues-centes persones escollides, selectes, mediàtica i simbòlicament poderoses, haurien de desequilibrar la balança i impugnar les ja més de sis-mil cinc-centes signatures que exigeixen que el ple municipal decideixi la recuperació dels terrenys de la capella de la Misericòrdia per construir un CAP que cobreixi una atenció sanitària digna per als vint-mil habitants del Raval nord. Aquests dos centenars de noms, que són el 3% respecte el total de signatures sensenom en suport al CAP, són una mostra oberta de prepotència, de voler mostrar quines veus tenen la força i quines han de perdre’s en el silenci, el mateix desequilibri que ajorna des de fa tretze anys la urgència sanitària d’aquest barri i que converteix en innegociables els desitjos de creixement del castell blanc.
El MACBA, com el Gremi de Restauració, segurament podria aconseguir uns quants milers de signatures gràcies a les seves bones relacions amb els poders mediàtics i polítics, però fins i tot amb aquests suports hauria de fer l’esforç de convèncer a molta gent que la seva col·lecció permanent és més important que la salut de tot un barri; que els dictàmens tècnics del CatSalut conspiren, per alguna estranya raó, contra el museu; i, sobretot, que aquest macroequipament cultural no té unes altres alternatives viables. En lloc d’intentar defensar allò indefensable, la via escollida és un camí més senzill: utilitzar el capital simbòlic d’uns quants noms coneguts per influir als i les regidores que han de prendre aquesta decisió. Un moviment general però amb un objectiu en particular: marcar i pressionar el líder del grup municipal del PSC, Jaume Collboni, que té en la seva estreta relació amb el sector cultural una de les seves bases electorals. En definitiva, l’estratègia és aconseguir un acord entre elits culturals i polítiques per mantenir el conveni que atorga al MACBA els terrenys de la Misericòrdia, amb la conseqüència inevitable de forçar l’incompliment, una vegada més, dels acords signats el 2008 entre Ajuntament i Generalitat per a la construcció de l’equipament sanitari.
Aquesta estratègia és fruït d’una derrota. Encara que aquest manifest és una mostra de múscul per part del MACBA, evidencia la seva incapacitat d’acumular més suports dels que ja tenia al principi de tot. Mentre la campanya del CAP ha anat acumulant forces i ressò i carregant-se de raons, el museu està al mateix lloc, amb els mateixos —i sí, poderosos— suports, i ha anat perdent en el terreny dels arguments i la raó.
Una vegada perdut el relat, després que ningú hagi trobat una altra ubicació adient per al CAP i que la postura del CatSalut sobre l’idoneïtat de l’ampliació de l’edifici actual sigui clara, el MACBA opta per fer de lobby mitjançant un enroc gremial. El taxatiu nom de la plataforma, «+MACBA +Cultura», i el mateix perfil dels signants no es pot traduir d’una altra manera que com l’articulació per part del museu d’un «enfrontament entre cultura i salut» que ell mateix va voler negar des del principi. Malgrat mantenir el discurs que «hi ha una solució inclusiva que, sense les presses electorals, permetria el desenvolupament dels dos projectes», aquest moviment és clar: identificar cultura i MACBA com la mateixa cosa, posar els seus interessos per sobre de qualsevol interès general, i situar el CAP com un problema i no com un dret.
Aquesta posició també converteix en afirmativa una altra negació més, ja que delimita molt clarament una línia de separació entre el castell blanc i el Raval i la seva gent. La suposada voluntat del museu, expressada per la seva direcció, de ser un valor per al barri i de mantenir una relació positiva amb el seu entorn, si ja era dubtosa, avui perd tota credibilitat després que la seva última aposta hagi estat l’immobilisme i el tancament en si mateix davant d’una necessitat urgent i estructural per a la població del Raval.
El MACBA, clarament, ja no pot ser el museu de les vint-mil usuàries del CAP, ni de les 6.500 persones de tot Barcelona signants en defensa d’un equipament digne; ja només pot ser el museu d’aquests dos-cents noms, el museu del 3%. La confirmació que aquesta no és una confrontació entre cultura i salut, sinó entre una part de les elits i els drets socials i sanitaris d’una majoria.