Mentre escric aquestes línies, em sembla estar respirant un clima de certa tranquil·litat vers la situació de la pandèmia. Algunes reunions de feina tornen a ser presencials, entre amigues ens abracem una mica més… I podria llistar tota una sèrie d’altres petits senyals com aquests, que em fan pensar (o potser desitjar) que aquesta merda s’ha acabat d’una vegada.
He de dir que escriure aquestes línies ara, en aquest moment concret, m’està provant, ja que m’obliga d’alguna manera a posar cert ordre en els molts micro-pensaments que han travessat el meu cap des del febrer del 2020, quan els meus pares es van haver de tancar a casa per un estrany virus que estava matant a moltes persones. Visc lluny de la meva família d’origen, i l’angoixa pel tancament dels meus pares és una sensació que encara m’envaeix, de tant en tant. I, a més, treballo a l’àmbit de la salut comunitària. Em sembla important mencionar-ho perquè es pugui entendre des de quin prisma estic mirant, quan miro allò que ha sigut, i és, la gestió de la crisi social i sanitària.
Un cop l’estrany virus es detectà aquí a Catalunya també, el març del 2020, va començar la llarga etapa —que encara no s’ha tancat— del seguit de mesures de contenció del virus que se’ns van imposar a tothom.
Amb la implantació de les primeres, vaig començar, com moltes altres persones, a percebre la instauració de certes dinàmiques de control entre iguals.
Admeto que el petit policia que porto a dins —Augusto Boal, pare del Teatre de l’Oprimit, l’anomenava «el policía en la cabeza»— se’m va despertar, i admeto que a voltes he sentit que jo també em convertia en allò que anomenàvem els «policies dels balcons».
En aquest repàs de sensacions que faig mentre escric aquestes línies, surt el record de les imatges a la tele de pares i mares amb filles amb neurodiversitat (criatures que, de totes totes, necessitaven sortir al carrer) increpades per veïnes, mentre sortien de casa per donar un tomb amb les petites, durant l’estat d’alarma.
Aquestes imatges, i d’altres, m’han quedat gravades. En què ens havíem —ens hem— convertit?
Recordo també les gravacions dels pijos protestant en contra del confinament, des dels seus barris-fortaleses, i amb la convicció més o menys conscient que la gent com ells no acabarà mai en una UCI d’un hospital públic. Impunes, amb les seves mútues privades que ben poc necessitaran, perquè amb els mitjans que tenen es podran permetre feines còmodes i ben pagades, cases grans, de propietat, amb calefacció, etc. Potser per primera vegada a la seva vida, amb l’estat d’alarma, aquesta gent no podia fer el que li petava, i amb total impunitat, com sempre havia fet i com sempre farà si no hi posem remei.
Records a banda, després de dos anys, crec que ja li tenim la mida presa a les normes que les institucions han anat imposant. Ja sabem que aquestes no sempre han estat pensades únicament per protegir la salut de les persones, sobretot de les més vulnerables. Un cop més, ha estat el mercat que, com no pot ser d’una altra manera en una economia capitalista, ha dictat les seves lleis.
Fins fa cuatre dies seguiem amb criatures amb mascareta als patis de les escoles, i adults als bars sense mascareta. Com hem arribat fins aquí?
I mentre algunes, durant els mesos més durs, ens quedàvem a casa perquè no ens quedava una altra opció, amb Netflix, teletreball i manteta, altres no han parat ni un sol dia d’anar a currar i d’exposar-se, per tant, al risc de contagi: metgesses i infermeres, però també personal de neteja, empleades de supermercat i un altre llarg etcètera.
Més enllà de la crítica concreta a les mesures específiques imposades, em pregunto: com podem pretendre que en una cultura del «si vols, pots» (i si no has pogut és perquè no t’ho has cregut prou); en una cultura del coaching i la teràpia com a solució a tots els problemes; en una cultura de la medicalització extrema dels malestars de salut mental; en una cultura, en resum, on la individualitat guanya cada cop més terreny a la col·lectivitat, com podem pretendre, deia, que com a societat tinguem una mentalitat de cura col·lectiva, quan la cura encara està lluny d’estar reconeguda com a central per a la reproducció de la vida?
Com podem pretendre, quan ens convertim en policies dels balcons, que una societat reaccioni a un context de crisi sanitària amb pràctiques solidàries, del no-res, quan en tots els àmbits de la nostra vida (a vegades fins i tot en context de militància) se’ns diu que el JO està per sobre de tot?
I em dic ara a mi mateixa: de poc em servia, i de poc em serveix, la queixa estèril i la mirada de menyspreu cap al xaval amb la mascareta baixada, o cap a la senyora que ha sortit per quarta vegada en dues hores amb el gos. Més enllà dels moments en els quals el petit policia que porto a dins agafa terreny en el meu cor i en el meu cervell —encara avui després de tants mesos—, he de dir que em sento incòmoda i molesta davant les reaccions a la situació de crisi social i sanitària d’algunes persones suposadament sensibles a aquells contextos de patiment o opressió. Reaccions sovint situades únicament a la contra de normes o recomanacions, com ara la de posar-se la mascareta en determinades situacions o la de limitar les ocasions de socialització que puguin suposar un risc per a persones amb un sistema immune afeblit.
Em molesta i em dol, ho reconec.
I em torno a preguntar: de veritat només existeixen dos camins? El de seguir les normes al peu de la lletra, sense qüestionar-ne el sentit i la validesa, i el de no respectar-les, en nom d’un suposat dret a la teva «vida normal»? I, a més a més, què és una «vida normal»? Reformulo: qui es pot permetre anar a la contra d’aquesta manera tan acrítica?
És aquí on m’agradaria proposar la vigència del concepte de «privilegi d’estar sana». La pandèmia ens ha fet parar a pensar en la posició que ocupem en aquell contínuum on totes ens situem entre un determinat estat de salut i un determinat estat de malaltia (sigui quina sigui la patologia). L’edat que tenim, l’estat del nostre sistema immune, la feina que fem o l’estat de l’habitatge on vivim, entre d’altres, són elements que sempre han influït en la nostra salut, però que en context de pandèmia encara s’han fet i es fan més evidents.
Al principi de la pandèmia, fins i tot en ambients i contextos suposadament sensibles a l’opressió i el sofriment de l’altre (ja sigui per qüestions de classe, gènere, racialització…), ens hem sorprès escoltant: «Total, el coronavirus només afecta la gent gran». Només. Uns quants mesos després, no entenc com algunes persones hem arribat a pensar o pronunciar una frase tan dura i quedar-nos tan fresques.
Serà que cap de nosaltres és immune (mai millor dit) al pensament productivista segons el qual quan ja passes els seixanta/setanta/edat de jubilació —si és que has pogut cotitzar en algun moment de la teva vida—, ja no serveixes per a res? I, per tant, si t’estàs morint quinze/vint/vint-icinc/ trenta anys abans del que se suposa que és la teva esperança de vida, doncs mira, és «llei de vida»?
No sé com no hem estat capaces de petar-nos el confinament per anar a les residències i als hospitals a fer sentir ni que fos la nostra veu i el nostre escalf a les persones que s’estaven morint, soles, aïllades, desesperades.
I a banda de les persones grans, per què no hem trobat maneres de donar suport, entre altres, a les persones immunodeprimides, la vida de les quals ja era una presó abans d’aquesta situació? La pandèmia ha empitjorat encara més la seva qualitat de vida, i les ha condemnat a un estat de solitud i angoixa que influeix encara avui en el seu ja precari estat de salut.
I sí, sé que no som superheroïnes, i sé també que en aquest context no tot va ser negatiu. Les xarxes de suport als barris ja existents han sabut reinventar-se i fer front a la nova situació de crisi sanitària, i de xarxes de suport n’han nascut fins i tot de noves.
Així i tot, em segueix rondant pel cap que una tercera via en context de crisi social i sanitària havia d’haver estat possible, haurà de ser possible. I penso que aquesta tercera via hauria pogut ser i pot ser encara genuïnament i orgullosament llibertària. Crec que la construcció d’aquesta tercera via hauria de passar per incorporar la revisió del privilegi d’estar sana en les nostres pràctiques polítiques diàries.
Concretament, se m’acut anar una mica més enllà de preguntar abans d’abraçar, i —vaja!, una altra vegada— acceptar un «no» per resposta i no jutjar la companya que ha dit aquest «no». Se m’acut anar una mica més enllà de pujar maldestrament la nostra mascareta si algú a l’assemblea la porta posada i la resta no. Se m’acut anar una mica més enllà d’organitzar les nostres activitats a l’aire lliure.
Penso a secundar de veritat les lluites per una sanitat pública universal, gratuïta i de qualitat, i les lluites per unes pensions dignes, i no només perquè un dia totes ens farem velles o emmalaltirem, sinó perquè de veritat ens importen les companyes més grans o amb malalties. Si és cert que les estimem, que aquest amor esdevingui polític.
Se m’acut anar a cridar, davant les residències per a gent gran, que no es pot fer negoci amb la vulnerabilitat, i fer-los saber a aquestes persones que han viscut l’horror (les que queden, perquè moltes han mort, rodejades de massa silenci) que no estan soles, i no només perquè potser un dia ens tocarà entrar en una residència així, o perquè tenim una àvia o una mare allà tancades, sinó perquè ens importen aquestes persones, ens importen de debò, perquè a les llibertàries ens importa tota persona oprimida.
Perquè en definitiva, els binomis joventut/vellesa, salut/ malaltia no se situen únicament en la casualitat, en la llei de vida o en l’atzar, sinó que són uns eixos més d’aquells que generen privilegi i opressió, i com a tals els haurem de considerar.
Proposo començar a fer el mateix exercici que fem amb els eixos de privilegi i opressió que potser tenim més presents, com ara el de gènere. I com tot exercici, ens equivocarem, perquè som humanes. Però crec que val la pena intentar-ho. Penso, d’altra banda, en repensar tot allò que organitzem, i com ho organitzem, perquè els nostres espais siguin el màxim d’accessibles, en el sentit més ampli de la paraula «accessibilitat».
He començat escrivint aquestes línies a partir de l’experiència i el meu sentiment personal per provar de posar en pràctica la famosa idea que «el que és personal és polític». I sí, crec que ara em veig amb cor d’afirmar el següent: a partir d’aquest moment, que l’experiència de la pandèmia no ens converteixi en policies de balcó ni en rebels acrítiques que posen el jo per sobre de tot. Que la tercera via sigui llibertària i impliqui començar, d’una vegada per totes, a polititzar, des de baix, a l’esquerra i en horitzontal, el malestar en la salut.