Ja en la dècada del 1920 i 1930, intel·lectuals i polítics van anomenar el nostre barri «barrio Chino», amb intenció denigradora i racista. Van parlar d’un barri malalt que s’havia d’higienitzar, equiparant pobresa i malaltia, intentant iniciar l’eugenèsia social, o l’eliminació dels pobres mitjançant la criminalització de la pobresa: engarjolant o multant les dones que havien de buscar-se la seva vida al carrer, prohibint les activitats que no promoguessin les seves empreses, deixant la gent al carrer i enderrocant cases per fer els seus palaus… Avui, vuitanta anys després, no han canviat d’idees: les multes a les noies i als pobres continuen, la privatització del carrer és més forta que mai, els desnonaments s’han accentuat, i la tele equipara en directe pobresa i malaltia a la famosa Marató de la Pobresa. Els que provoquen la pobresa fan programes per enriquir l’audiència d’una televisió que explota la misèria mental i la mala/falsa consciència. Els seus bancs ens van portar aquesta crisi i les seves retallades són les que ens empobreixen. Ens atraquen per salvar els atracadors i els seus amics, que sempre tindran sous impossibles per a nosaltres. La pobresa no és cap malaltia, només és la condició necessària per a l’existència de la seva riquesa: treure als altres per quedar-s’ho tot ells.