Entre els diversos camps de batalla en què podríem situar avui el que Chris Ealham anomenà «la lluita per Barcelona» —la ciutat comercial i desconflictivitzada que somnien les classes dirigents vs. la ciutat dissident i bellugadissa d’una part dels seus dirigits— s’hi troben les festes populars a peu de carrer .
La festa és un ritual de sociabilitat exacerbada on ballant, bevent, menjant, xerrant, besant-nos o qui sap, al cap i a la fi ens representem a nosaltres mateixos. Un dispositiu enèrgic i poderós—on literalment la societat es posa en joc— que des de finals dels anys setanta del segle passat s’ha mostrat com un territori propici per a copsar de quina manera ha anat desenvolupant-se el conflicte entre models polítics i socials antagònics.
Simplificant, podríem parlar de dos grans models de festa enfrontats que són també, en el fons, models de ciutat… i de vida. Un és dissenyat des de dalt, fruit del dirigisme institucional, el màrqueting urbà i els interessos privats. L’altre es construeix des de baix, fruit de la precarietat, la imaginació i la incansable voluntat d’alguns de canviar les coses.
Ja des del temps de La Transacció, en què per moments la recuperació dels espais públics per celebrar o reivindicar va generar un fort sentiment popular de llibertat, els successius règims dominants a la ciutat han anat configurant a Barcelona un impressionant aparell lúdico-festiu amb voluntat de dominació simbòlica i material. Un aparell alhora domesticador i espectacular amb objectius identitaris, publicitaris i autolegitimadors, en què la crida a la participació ciutadana ha acabat confonent-se, sobretot a partir dels anys noranta, amb la crida al consum de masses o a la pura contemplació del xou. La festa o, millor, la festivalització com a corol·lari d’una ciutat suposadament alegre d’ésser oberta en canal als capricis del capitalisme global. I també, com a reclam i valor distintiu d’una ciutat mediterràniament disneyficada.
Paral·lelament, de l’altra banda de la barricada, grups i organitzacions més o menys consolidades de l’òrbita anticapitalista s’anaven fent fortes en l’arena festiva. I, festivament, barri a barri, any rere any, han aconseguit anar esquerdant els vidres opressius de la ciutat aparador.
De fet, allò difícilment definible que hem convingut a anomenar «festes alternatives» són una de les seves victòries més sonades. En els darrers vint-i-cinc anys, aquestes festes populars autogestionades, primer celebrades al marge i en família, i actualment amb un seguiment aclaparador en barris com Gràcia o Sants, han permès activar mecanismes socials, polítics i econòmics de tota mena que potencien el treball quotidià de les lluites de base a bona part de la ciutat, i més enllà. Alhora, han esdevingut punts de trobada i altaveus per a totes aquelles idees, posicionaments o pràctiques reprimides, invisibilitzades o directament criminalitzades per plantar cara activament al diktat de la ciutat marca.
Promogudes a l’inici per sectors d’òrbita llibertària o de l’esquerra independentista, i després pel moviment d’okupació, les festes populars autogestionades han sabut créixer, sumar noves sensibilitats i resistir. Potser, pel que fa a la resistència, el punt d’inflexió va ser durant el bienni 2004-2005, quan l’ofensiva política, mediàtica i policial va amenaçar seriosament allò que s’havia construït al llarg d’anys de constància i convicció. Un seguit d’incidents aïllats a les festes de Gràcia —de fet una baralla entre la policia i uns quants borratxos— van suposar l’arrelament de l’espiral higienista que portaria ni més ni menys que a l’aprovació de l’Ordenança Cívica. De retruc, aquells episodis van ser utilitzats compulsivament durant dos estius com ariet per intentar deslegitimar i prohibir el conjunt de les celebracions populars autogestionades a la ciutat.
Aquella batalla es va guanyar i va acabar enfortint i alhora modificant el moviment festiu antagonista. A Gràcia, per exemple, trobem avui tres «festes alternatives » diferents, i a Sants s’ha passat de celebrar les festes en places mitjanes, a ubicar-se al macrorecinte del parc de l’Espanya Industrial.
L’èxit de les festes populars autogestionades barcelonines, malgrat tot, no està exempt d’ombres i amenaces. Especialment en una ciutat gestionada per una aliança público-privada que s’ha mostrat capaç de comercialitzar gairebé qualsevol cosa. I en un moment com l’actual, en què la indústria turística treu pit i reclama la transició d’una «ciutat museu», la del 92, a una «ciutat experiència» en què els atractius en venda ja no són només l’arquitectura, els centres culturals o la platja, sinó també els carrers, la seva «vitalitat humana» i la festa non-stop.
Tot i les notables diferències entre una i altra, a Gràcia i a Sants, les «festes alternatives» d’alternatives en tenen ben poc. Avui són l’oferta lúdica més important en el decurs de les respectives festes majors d’estiu. I la quantitat de públic que apleguen fa necessari resoldre els problemes logístics, organitzatius i també polítics que genera la massificació. El creixement exponencial té contrapartides. Pot abocar a la falta d’energies, l’esgotament i, fins i tot, una certa professionalització de l’organització. O al xoc entre celebrants que volen que la festa no acabi mai i els organitzadors que mostren un excés de zel en el compliment estricte d’unes normatives municipals cada cop més restrictives. O, fins i tot, pot passar que tot plegat s’estetitzi massa i que s’acabin minimitzant les dimensions reivindicatives de la festa.
El gran perill és, al cap i a la fi, que aquesta eina valuosíssima de lluita social i contrapoder que entre tots i totes s’ha anat consolidant, acabi esdevenint, sense voler-ho, un reclam més; una postal de la «Barcelona rebel» que també forma part de la promoció a escala global —en el seu vessant més hipòcrita i cínic— que avui es fa de la marca BCN.