La indústria hotelera de la ciutat era, en aquella època, una indústria familiar i residual dins l’economia local. En el joc del Monopoly, els industrials i sobretot els constructors concentraven el poder urbà. De fet, l’any 1980 Barcelona va rebre només el 13,3 % del turisme arribat a Catalunya2 (avui, una de cada quatre places hoteleres es troba a la capital). Hi havia aleshores una vuitantena d’hotels i no aconseguien omplir-se. Un Gremi poc consolidat començava a pressionar l’administració municipal perquè la ciutat acollís més fires i congressos i es constituís una plataforma de promoció turística de la ciutat. L’alcalde Narcís Serra ja fabulava amb acollir uns Jocs Olímpics i, finalment, van convèncer el consistori. Era el 1981 i naixia el Patronat Municipal de Turisme de Barcelona, i, amb ell, la col·laboració publicoprivada en matèria de turisme. Si bé els hotelers hi tenien presència, la titularitat del nou ens era totalment municipal i la majoria dels seus membres eren regidors.
Un model fet a mida
L’anunci dels Jocs Olímpics ho va canviar tot. En només set anys (del 1983 al 1990), l’Ajuntament va passar de finançar el Patronat amb 31 milions de pessetes a posar-ne 219. Al Consell d’Administració del Patronat d’aquella època ja ressonaven cognoms que segueixen sent habituals en el tèrbol fangar de la col·laboració publicoprivada: Lacalle, Mascarell, Gaspart o Batlle, per exemple.
Començava l’explosió del turisme a Barcelona. Però als hotelers no els agradava ser mers espectadors i consultors de la gestió pública del turisme. Volien manar més. Volien decidir i enfocar la promoció turística cap als seus interessos. Després d’anys de converses a porta tancada, de pressions i reunions en reservats, l’any 1993 naixia el consorci Turisme de Barcelona, participat a parts iguals per l’Ajuntament i la Cambra de Comerç i on la Fundació Barcelona Promoció, que depèn de la mateixa Cambra, desfà l’empat a favor del sector privat. En un dinar a l’hotel Princesa Sofía amb el regidor de Turisme, Jordi Clos (llavors només una figura emergent entre el patronatge hoteler) va aconseguir un canvi ben il·lustratiu: la presidència del nou Consorci passava a ser designada per la Cambra de Comerç, quan fins aleshores la del vell Patronat corresponia a un regidor municipal.
Entre el Gremi d’Hotels i Turisme de Barcelona no hi ha una relació orgànica formal. Però no els cal. El Gremi té presència a la Cambra de Comerç, i la presidència sempre ha recaigut en algun empresari hoteler vinculat al Gremi, tot i no ser l’únic sector empresarial amb interessos en el turisme. El 2019, però, va tenir lloc un fet sorprenent: el Gremi d’Hotels va comprar per 75.000 euros anuals mantenir la presidència de Turisme de Barcelona,3 després que el nou president de la Cambra, Joan Canadell, afirmés la voluntat inèdita de presidir ell mateix l’òrgan consorciat malgrat no tenir cap vincle empresarial amb el sector turístic barceloní. Alarmat, el sector hoteler va treure la cartera per mantenir l’statu quo. Així seguiria decidint, per exemple, el destí del pressupost de l’ens, que en el cas de l’aportació de diners públics per part de l’Ajuntament ascendeix ja en els darrers anys a set milions d’euros anuals.
Nissagues hoteleres
De fet, el repàs dels noms al capdavant de Turisme de Barcelona i del Gremi d’Hotels és un continu d’homes rics propietaris d’hotels amb càrrecs simultanis en ambdós organismes. L’actual president del consell executiu del consorci és Eduard Torres, alhora vicepresident coordinador del Gremi. Ell va substituir en el càrrec l’inefable Joan Gaspart, que l’havia ocupat des de la seva creació i durant vint-i-sis anys, i que segueix formant part del consell executiu en ser el president de la Fundació Barcelona Promoció i que també continua al Comitè Executiu i la Junta Rectora del Gremi d’Hotels.
Gaspart és probablement l’hoteler més conegut de la ciutat. Un model i un estil de personatge i d’empresari que, si bé sembla trobar-se en franca decadència, es resisteix a desaparèixer.4 El seu avi va fundar la cadena hotelera familiar que als anys vuitanta, i després de llançar els daus sobre el taulell de joc força vegades, regentava el 35 % de les places hoteleres de la ciutat. Només la negativa rotunda de la seva família va impedir que Gaspart net es presentés per Alianza Popular a la presidència de la Generalitat de Catalunya el 1984.5 Gaspart, conegut en el sector per una gestió més aviat millorable, va veure arxivada fa pocs mesos la seva imputació per frau, després d’amagar al príncep saudita propietari de l’hotel Rey Juan Carlos I un deute de quinze milions d’euros amb la Seguretat Social que havia contret mentre gestionava el negoci per encàrrec d’aquest.6 Conegut com a vicepresident del Barça i fidel escuder de Josep Lluís Núñez, va acabar succeint-lo en el càrrec en una etapa més aviat discreta del club blaugrana.
De fet, amb Núñez també compartien interessos en el sector hoteler. L’imperi que aquest, condemnat a presó per subornar inspectors d’Hisenda i no declarar 13,1 milions d’euros,7 va deixar als seus fills i la seva vídua, el converteix en un dels millors jugadors del joc de taula preferit dels especuladors. Amb unes propietats immobiliàries taxades en 1.300 milions d’euros (60 edificis, 500 locals comercials, 700 habitatges, 350 oficines, 50 naus industrials i 11.000 places d’aparcament a la ciutat),8 l’actual grup Núñez y Navarro posseeix fins a quinze hotels a Barcelona. L’any 2018 van extreure’n rendes per valor de quaranta-quatre milions d’euros. I, com no podia ser d’altra manera, Josep Maria Núñez y Navarro, un dels cent homes més rics de l’Estat espanyol, té plaça fixa a la direcció del Gremi d’Hotels.
El relleu de Gaspart l’any 2019 no va ser l’únic. Jordi Clos, el segon hoteler més conegut de la ciutat, també cedia la presidència del Gremi d’Hotels després de vint anys en el càrrec. L’any 1999, després de ser nomenat, apuntava maneres en una entrevista a tota plana a La Vanguardia, afirmant que el sector hoteler hauria de tenir preferència en la compra de solars públics a la ciutat.9 Només algú que es creu amb un gran poder es pot permetre les seves recurrents sortides de to, per exemple afirmant que el top manta era una epidèmia, que Barcelona semblava una ciutat de postguerra per la poca il·luminació o que era de beneits dir que a Barcelona sobraven turistes.10 L’ideòleg del model i la Marca Barcelona, quan Maragall li va encarregar el Primer Pla Estratègic de Turisme a principis dels noranta del segle passat, és propietari de la cadena Derby Hotels que regenta vint establiments a Barcelona i que, en conjunt, ostenta un patrimoni valorat en 670 milions d’euros.11 Persona propera a Jordi Pujol i al mateix rei emèrit fugat, com no podia ser d’altra manera, també és vicepresident de Turisme de Barcelona i ha format part de la Fira de Barcelona i la Cambra de Comerç.
Però, en menys de dos anys, Jordi Clos va recuperar de forma accidentada la presidència del Gremi. El seu substitut, provinent d’una família de constructors i també exdirectiu blaugrana, Jordi Mestre, va veure’s obligat a vendre la seva cadena hotelera, Selenta Group, a causa dels deutes provocats per la crisi pandèmica. El traspàs a un fons canadenc per 440 milions d’euros d’una cartera on figurava l’emblemàtic hotel Reina Sofía,12 convertia en poc decorosa la presidència del Gremi d’Hotels per part d’un empresari que ja no en tenia, d’hotels. Una situació similar va viure el mateix Clos quan, després de traslladar el 2015 el domicili social del seu grup a Madrid per obtenir beneficis fiscals,13 la seva continuïtat a la presidència del Gremi es va veure qüestionada, tot i que finalment va seguir en el càrrec.
De fet, aquesta tampoc era la primera vegada que passava una cosa així. L’antecessor de Clos en el càrrec, Antonio Rubio, ja va haver de renunciar en una conjuntura semblant. Home proper a Gaspart, l’any 1999 dimitia pressionat per l’empresariat del sector, enmig d’una greu crisi financera i després de perdre el seu hotel a Castelldefels per impagament d’un crèdit contret amb el Deutsche Bank, i que finalment es quedaria el Grup Soteras.14
Un altre nom il·lustre del sector hoteler recentment caigut en desgràcia és el de Pau Guardans i Cambó. El net de Francesc Cambó segueix figurant com a membre de la Junta Rectora del Gremi d’Hotels, malgrat haver venut per 93 milions d’euros el seu hotel a un fons luxemburguès també l’estiu del 2021.15 El Grand Hotel Central, erigit a l’edifici que la família Cambó va construir l’any 1926 a la Via Laietana, era el símbol del Grup Único, del qual Guardans és únic propietari i el qual havia erigit amb un alt endeutament que la crisi de la Covid-19 ha fet insostenible. Condemnat l’any 2020 per haver acomiadat una cambrera de pis, després que aquesta s’afiliés a Las Kellys,16 Guardans també va protagonitzar una peculiar anada i vinguda en el seu domicili social. L’any 2015 havia traslladat el grup a Madrid, no està clar si per l’inici del procés sobiranista o pels avantatges fiscals. Però tres anys després rectificava, ja que acabava de ser nomenat president de Barcelona Global i de nou hauria estat poc edificant que el màxim responsable d’un lobby dedicat teòricament a promocionar la ciutat i atraure inversions tingués la seva empresa domiciliada a Madrid.17
Corporativisme i limitació de la competència
L’hoteler és, sens dubte, el sector econòmic que més s’ha enriquit gràcies al boom i la massificació turística de Barcelona. La seva influència, els seus vincles amb el poder i l’estreta col·laboració publicoprivada en la gestió del turisme edificada des dels anys vuitanta l’han posat sempre en un lloc privilegiat per explotar aquesta activitat extractiva que té profundes conseqüències urbanes, ambientals i socials per la ciutat i les seves veïnes. Com a entitat corporativa en defensa dels seus interessos patronals sectorials, i aprofitant aquest poder, el Gremi d’Hotels s’ha caracteritzat per intentar impedir l’entrada de la competència en el sector en molts moments, fos aquesta en forma de nous hotels o de nous estils d’allotjament turístic.
A finals de la dècada de 1980, un Pasqual Maragall obcecat en què no hi hauria suficient oferta hotelera pels Jocs Olímpics i que aquesta s’havia d’ampliar com fos, va idear un Pla d’Hotels, que bàsicament cedia sòl públic durant cinquanta anys per a la construcció i explotació d’allotjaments com l’hotel Plaza de la plaça d’Espanya o el Rey Juan Carlos I, construïts en terrenys destinats a equipaments. Curiosament, el moviment veïnal no va ser l’únic sector contrari a un pla que es va aprovar gràcies al vot favorable del PP. Els hotelers es van mostrar molt crítics amb aquesta proposta, perquè creien que generaria una oferta excessiva impossible de compensar amb una demanda encara moderada. Recentment, l’Ajuntament ha anunciat que pretén renovar la concessió del Rey Juan Carlos I per cinquanta anys més.18
L’any 2015, l’anunci de suspensió de llicències hoteleres del nou govern municipal va causar fins i tot un conflicte dins el Gremi. La resposta inicial d’aquest últim, no especialment bel·ligerant amb la mesura, va ser criticada per l’empresariat, que denunciava que al mateix president Jordi Clos ja li anava bé limitar l’entrada de nova competència en el sector dels hotels de luxe.
Quan temps més tard s’aprovava el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), el Gremi es va mostrar molt més crític i, fins i tot, va presentar-hi un recurs contenciós-administratiu el 2018. Però el blanc de les seves crítiques sempre ha estat molt centrat en les limitacions per ampliar els hotels existents o inclús haver de reduir-ne places en fer-hi obres, i molt menys en les restriccions per obrir nous establiments en determinades zones de la ciutat. Aquelles famílies que volen barra lliure i la mínima regulació pública no fan tants escarafalls quan aquesta serveix per limitar legalment la competència. Recentment, Clos afirmava a Betevé que la nova formulació del PEUAT actualment en tràmit resultava satisfactòria, perquè desapareixen les limitacions i condicionants a l’hora de fer reformes i ampliacions als hotels, i que la possibilitat o no de construir-ne més era un «tema polític » en el qual no hi entraven.19
L’alineament del Gremi amb les mesures restrictives i reguladores s’ha tornat del tot abrandat amb l’expansió, els darrers anys, de les noves formes d’allotjament: els apartaments turístics i el lloguer turístic d’habitacions. Darrerament, s’han pogut fins i tot confondre els posicionaments del Gremi amb els del moviment veïnal i els col·lectius contraris a la massificació turística.20 Arguments com la convivència, el soroll o inclús la massificació han estat esgrimits per un Gremi molt bel·ligerant amb plataformes com Airbnb, en defensa d’un suposat «turisme de qualitat» que s’allotja als hotels.21 Des del 2019, organitzen un fòrum bianual amb altres patronals hoteleres de ciutats europees anomenat ReformBnB. L’any 2020, per exemple, defensaven convertir places d’apartaments turístics en places hoteleres per evitar les molèsties que causen els primers. Amb la polèmica sobre la futura regulació del subarrendament turístic d’habitacions (mal anomenat «llars compartides»), el Gremi s’ha posat de nou interessadament en el cantó de la limitació i la regulació.22 Pels altres, és clar. Turisme sí, però assegurant que siguem nosaltres els que fem pasta.
Defensar el negoci en temps de pandèmia
La pandèmia ha tingut un impacte evident en l’arribada de turistes a la nostra ciutat i, per tant, en el sector turístic i hoteler. Des dels primers mesos i davant l’aturada, els hotelers no van escatimar adjectius per definir la catàstrofe del sector, la davallada econòmica que venia i els seus efectes futurs. Com altres sectors econòmics, el Gremi va córrer a demanar ajudes econòmiques i exempcions d’impostos municipals. Emmirallant-se en el dúmping fiscal madrileny, demanaven a l’Ajuntament l’exoneració del 50 % de l’IBI, l’ajornament de l’altre 50 % i l’exoneració total de l’IAE (un impost percentual vinculat als beneficis) i altres taxes municipals com escombraries, guals, etc.23 Ni el Gremi de Restauració es va atrevir a tant.
L’impacte diferencial en l’economia barcelonina, producte de la gran dependència del turisme, semblava obrir oportunitats per mantenir un debat sincer sobre el model de ciutat durant el primer any de pandèmia. Des de l’Administració se sentien discursos autocrítics sobre la necessitat de canvis que diversifiquessin l’economia. El sector hoteler arrufava el nas esperant vacunes, passaports Covid i el retorn dels vols a un aeroport que potser ara es podria, fins i tot, ampliar. Els ERTO s’allargaven i malgrat l’alarmisme inicial d’un sector hoteler nostrat que amenaçava de desaparèixer en mans dels fons globals oportunistes, la realitat s’imposava: tot i els sonats casos puntuals, segons el mateix Gremi només quinze hotels han canviat de mans durant la pandèmia dels 425 que formen part de l’entitat. Ningú vol vendre, i encara menys malvendre, un bé que sap que tornarà a donar tanta rendibilitat econòmica.24
L’estiu del 2022 ja s’anuncia de rècord absolut en l’arribada de creueristes a la ciutat. I recentment, l’índex d’una coneguda plataforma d’anàlisi del comerç hoteler mundial situava Barcelona com una de les capitals europees amb major recuperació de reserves hoteleres des de l’estiu, superant-se ja les realitzades en el mateix període del 2019 abans de la pandèmia. 25 Mentrestant, un nou PEUAT més flexible i la regulació del lloguer turístic d’habitacions amenacen el fràgil equilibri regulatori i l’Ajuntament sembla haver tornat als discursos més triomfalistes de la dècada de 1990, incrementant les campanyes per atraure turisme i confiant en la recuperació amb escreix de la gallina dels ous d’or. Al taulell del Monopoly, els 736 hotels d’aquesta ciutat estan preparats per tornar a fer córrer els feixos de bitllets. De la capacitat del veïnat per alçar la veu contra el turisme extractiu dependrà, de nou, que aconseguim canviar les normes del joc i trenquem d’una vegada el taulell del Gremi.
Notes:
1 «Nuevo local del Gremio de Hoteles de Barcelona», La Vanguardia, 31 de juliol del 1977.
2 Aquest article deu gran part de la informació sobre l’evolució del sector hoteler a Barcelona als anys vuitanta i noranta del segle passat a l’excel·lent tesi doctoral de Saida Palau Rubio, «Barcelona, destinació turística. Promoció pública, turismes, imatges i ciutat (1888-2010)». Vegeu bit.ly/3r0dYo3
3 Aquest fou el preu acordat perquè el Gremi ocupés un seient de pagament a la Cambra que havia quedat desert i que Canadell necessitava; i a canvi, ell els cedia la presidència. «Canadell pacta con el Gremi d’Hotels y le deja presidir Turisme de Barcelona», cronicaglobal.elespanol.com, bit.ly/3qZcM4w
4 «Gaspart i Clos, el crepuscle dels faraons del turisme», emprenem.ara.cat, bit.ly/3tcjozg
5 «Joan Gaspart renuncia a ser candidato de AP a la Generalitat», elpais.com, bit.ly/3F9Sev4
6 «Archivada la causa contra Joan Gaspart, acusado de estafar a un príncipe saudí», metropoliabierta.com, bit.ly/3zHC5fb
7 «Josep Lluís Núñez: l’ascens com a empresari i la caiguda als jutjats», beteve.cat, bit.ly/3Gdp6nR
8 «Los poderes de Núñez y Navarro: sesenta edificios y 11.000 plazas de aparcamiento», metropoliabierta.com, bit.ly/34zWeIK
9 «El hotelero debería tener preferencia en la compra de los solares públicos», La Vanguardia, 20 de desembre de 1999.
10 «Qui digui que a Barcelona sobren turistes és un beneit», ara.cat, bit.ly/3n6vvd6
11 «Jordi Clos, el mecenes hoteler que va inventar la marca Barcelona», naciodigital.cat, bit.ly/3tbUkIo
12 «Brookfield compra la cadena hotelera Selenta, dueña del Sofía Barcelona, por 440 millones», lavanguardia.com, bit.ly/3HQ0ty0
13 «El president del Gremi d’Hotels de Barcelona trasllada la seu social de la seva cadena a Madrid», naciodigital.cat, bit.ly/3tcqTWW
14 «Dimite Antonio Rubio, presidente del Gremio de Hoteleros de Barcelona», elpais.com, bit.ly/3HUyjlL
15 «Pau Guardans vende por 93 millones el hotel Gran Central de Barcelona», cincodias.elpais.com, bit.ly/31GYTiL
16 «Las Kellys derrotan a Pau Guardans y su Hotel Grand Central», metropoliabierta.com, bit.ly/3zJSYpM
17 «Pau Guardans vuelve a llevar a Barcelona las sedes de su grupo hotelero», elconfidencial.com, bit.ly/33hq6Zy
18 Vegeu, per exemple, bit.ly/3rygvHS
19 Entrevista a Jordi Clos, president del Gremi d’Hotels de Barcelona, beteve.cat, bit.ly/3JP06FX
20 «Els apartaments turístics culpen el sector hoteler de voler evitar-ne la proliferació», beteve.cat, bit.ly/33jUy5y
21 «La falsa guerra del Gremio de Hoteles contra Airbnb», metropoliabierta.com, bit.ly/33hqtDq
22 «Hotelers i veïns no volen llars compartides a Barcelona», elpuntavui.cat, bit.ly/3Ff1fTA
23 «Los hoteles de Barcelona piden a Colau que les perdone la mitad del IBI», metropoliabierta.com, bit.ly/3HRNETM
24 Segons explica Ramon Aymerich al seu llibre La fàbrica de turistes (Grup 62, 2021), als anys del boom turístic dels noranta del segle passat, a Catalunya la inversió necessària per fundar un hotel es recuperava en només tres anys.
25 «Los hoteles de Barcelona ya tienen más reservas que antes de la pandemia», metropoliabierta.com, bit.ly/3GbgfTZ