Nota prèvia: Des del Masala hem considerat necessari oferir als nostres lectors una part d’aquesta entrevista, publicada en paper al diari Ara el 15 de setembre passat, arran de l’edició revisada de l’exregidora Itziar González del llibre Barcelona pam a pam d’Alexandre Cirici. L’entrevista, accessible en la seva versió digital només per als usuaris premium d’aquest mitjà, considerem que és un document interessant per als veïns i veïnes de Ciutat Vella, perquè és la primera intervenció pública de l’exregidora després de la seva dimissió, on explica les raons de fons que la van portar a aquesta decisió. Per això hem volgut fer-la accessible a tothom. També oferim l’àudio de l’entrevista que li van fer a RAC1.
- Itziar González amb Jordi Hereu el dia de la seva dimissió
itziar-gonzalez-el-mon-a-rac1(Dimecres 19-09-12)
per Catalina Serra
Cirici parla en el llibre dels moviments veïnals dels 70 i ara hi inclou les lluites del 2000. Sorprèn.
Les reivindicacions veïnals dels 70 van motivar que l’Ajuntament creés un departament de patrimoni i un catàleg d’aquests monuments que han fet molt bona feina, però en molts casos no ha pogut amb les dinàmiques d’uns certs interessos més privatius del patrimoni. No sempre ha guanyat l’interès general, i ha calgut una mobilització ciutadana. I al llibre he volgut reconèixer les últimes lluites. Les associacions de veïns s’han transmutat en una altra cosa, hi ha una nova ciutadania que ja no vol participació, sinó acció. Ara el que cal és una reconversió industrial de la indústria clientelar de gran part dels actuals partits polítics.
Després del que va passar, ¿encara creu en la política?
No és que hi cregui, és que és un dret legítim i natural de tothom. Per mi, la definició de la política és reconèixer que el teu problema és també un problema que poden tenir altres i voler-lo solucionar amb els altres. La meva experiència de política institucional no va ser veritable política, perquè si una cosa la va definir va ser la soledat.
Quin balanç fa d’aquella etapa?
Em va tocar fer una feina molt desagradable, que és donar males notícies. Vaig explicar als meus companys que creia que calia redefinir els paràmetres d’intervenció a Ciutat Vella. Els deia que parlàvem d’immigració i en realitat el que jo veia era tràfic de persones. Per tant ens havíem de dotar, si volíem seguir governant la ciutat, de més ajudes legals i administratives per veure quina actitud teníem enfront del que jo anomeno l’economia criminal. ¿Com ens situàvem per garantir que tothom que estigui a Barcelona, a Ciutat Vella, no sigui esclau i sigui una persona lliure? ¿I què faríem davant d’una quantitat de plantes baixes comercials que ja no servien realment per al mercat, que eren operacions de blanqueig i de control territorial? ¿Què faríem amb el buidat d’aquest espai tan estratègic del petit comerç? ¿Davant l’ocupació del barri pel tràfic de drogues? ¿Què faríem amb això? I bé, vaig veure que no era a l’agenda. I considero que segueix sense ser-hi.
Va destapar, i encara està pendent de judici, la corrupció d’alguns funcionaris del districte, relacionada, entre altres coses, amb les llicències per als apartaments turístics, que va mirar de limitar, i el cas de l’hotel del Palau de la Música. ¿Això li va fer tirar la tovallola?
La meva decisió de dimitir era perquè volia fer visible la meva certesa de la incapacitat real d’exercir el poder que els ciutadans m’havien delegat. Descobrir corrupció no era una cosa per dimitir, era una cosa per posar fil a l’agulla. I que es descobriria una certa dinàmica clientelar entre algunes persones, empreses, institucions i el govern era evident. La política d’aquest país malauradament és altament clientelar. Va ser un gest simbòlic. I al final crec que els veïns ho van entendre i agrair.
Semblava que tenia el suport de l’alcalde però no el del partit.
Jo tenia un suport personal i humà de l’alcalde. Però això no era suficient. S’ha confós governar la ciutat amb gestionar-la, i en alguns casos fins i tot amb delegar el govern a uns poders econòmics externs. Sincerament, pensava que podria incidir-hi més.
Ha canviat alguna cosa?
Crec que està bàsicament tot igual.
Quins són els punts negres de la ciutat?
Hem fet molta feina en la recuperació del patrimoni, però hem oblidat el perquè. Cirici deixava molt clara la funció social i política de la rehabilitació i el coneixement del patrimoni, que és autoestima, identitat, i també buscar un cert equilibri entre el be comú i el bé privat. La tematització és un dels punts negres: la ciutat és patrimoni de tots. M’entristeix que només es pensi en una part de la societat, que és l’empresariat. Em sembla bé pensar-hi, però hi ha d’haver una tornada. L’empresariat ha de retornar a la ciutat el que la ciutat li ha ofert amb l’esforç de tots i aquí m’agradaria veure més responsabilitat social del gremi hoteler. I l’altre punt negre és l’ambigüitat, l’ambivalència del port. Em preocupa molt el que significa el projecte de la Marina de Luxe al Port Vell. És un espai delicat on no se sap ben bé què hi passa legalment.
Perilla el model?
Si no fem aquesta anàlisi més madura, sobre la realitat, mirant la veritat de cara, correm el risc que aquesta ciutat deixi de ser un referent de civitas. Em fa por que si abandonem les nostres inversions públiques, si no fem polítiques d’habitatge, si no donem veu als moviments socials i de veïns, si simplement parlem de la ciutat com a marca i afavorim inversions que enriqueixen només els que ja tenen més, si neguem una realitat de pobresa creixent a la ciutat, jo crec que ja no serem modèlics. I en aquest moment el país necessita que ho siguem més que mai. Vull entendre que a la manifestació de l’Onze de Setembre molt del que demanaven aquests homes i dones també era una ciutat, una capital de país, socialment justa. Crec que en aquesta reflexió sobre l’estat propi s’hi ha d’afegir que aquest estat sigui un bon estat. I per això s’ha de garantir la justícia social. Cirici ens ensenya que estimar el país és entendre que és el país de tots. Sense exclusions.