Primavera de 2021. Per fi tenim les claus del nou local de Reina Amàlia. S’inicien les assemblees per obrir el nou espai de l’Ateneu Enciclopèdic Popular tan aviat com sigui possible. Entre discussions sobre els torns de permanències, la cessió d’espais o una possible inauguració, el Manel Aisa va repetint: «Penseu que estem a la brecha de San Pablo!».
L’enclavament és una fita geogràfica i històrica de la Barcelona llibertària. El 19 de juliol de 1936, García Oliver hi va pronunciar per primer cop la popular expressió «¡Sí se puede!». En realitat, va dir: «¡Sí, se puede con el Ejército!», i de fet ho va repetir unes quantes vegades més durant aquella llarga jornada. És comprensible l’entusiasme si el que has aturat no és un desnonament, sinó un cop d’estat militar amb tropes als carrers de la teva ciutat.
L’encreuament del Parallel i la ronda de Sant Pau va ser el primer lloc on el poble en armes —en aquest cas gairebé sense cap suport de les institucions republicanes— va aturar l’avenç dels feixistes. A l’espai entre l’avinguda i El Molino, on s’havien atrinxerat els militars, s’hi van aixecar barricades i els enfrontaments es van perllongar durant hores per tots els voltants, des dels carrers fins als terrats. Un d’aquests llocs va ser la famosa bretxa: el tram final del carrer de Sant Pau, on s’eixampla, passada l’església del mateix nom, on es troba actualment l’Ateneu Enciclopèdic i on García Oliver pronuncià la famosa frase.
Que els llibertaris escollissin aquest punt per plantar cara no va ser casual. Entre la bretxa i el Paral·lel es trobaven alguns dels locals on habitualment es reunien per preparar les seves accions o, simplement, per debatre sobre aquell nou món que estaven construint.
Però la bretxa de Sant Pau havia vist unes quantes barricades ja abans d’aquell 19 de juliol. Aquest punt d’unió entre la ciutat vella i la nova havia estat escenari dels diversos enfrontaments entre el poble barceloní i les autoritats, com per exemple durant la Setmana Gloriosa de 1909. De fet el nom és molt anterior a l’episodi de 1936.
Però per què el nom de «bretxa»? Una bretxa seria una trinxera, no pas una barricada. O potser no descrivia l’espai físic i tenia un sentit més figurat, per l’expressió «estar en la brecha »? Consultant l’hemeroteca, sembla que la denominació era força comuna i no tenia, a primera vista, cap connotació combativa: hi trobem notícies de successos i fins i tot anuncis comercials que donaven com a adreça «la brecha de San Pablo» amb la numeració corresponent al propi carrer de Sant Pau.
L’any 2000, es va realitzar una excavació arqueològica just al davant del nou Ateneu, a l’altra banda del carrer de les Flors. El resultat va ser la troballa d’un tram de setze metres de l’antiga muralla de la ciutat, que va estar en peu des del segle XIV fins el 1854. La presència de la muralla era ben coneguda, però va ser molt rellevant poder-ne saber la ubicació exacta. I el que resulta més rellevant: en una muralla sí que hi pot haver una bretxa.
¿Quant de temps ens hem de remuntar per trobar notícies d’alguna cosa que s’assembli a una bretxa a la muralla en aquell indret? Com ja hem dit, la muralla que envoltava el Raval es va construir al segle XIV, durant el regne de Pere IV, i entre les portes que hi havia tenim la de Sant Pau, que lògicament es trobava al final del carrer del mateix nom, just al costat de l’església. La trobem referenciada en fonts contemporànies fins al segle XVI, però sembla que a partir del segle següent es va tancar en alguna de les modernitzacions de la muralla. En els primers plànols detallats que en tenim, del segle XVII, hi apareix una torre de Sant Pau, un baluard de Sant Pau i, fins i tot, un tram de muralla anomenat «mitja lluna de Sant Pau», però cap rastre d’un portal —quan altres com el de Sant Antoni sí que estan assenyalats explícitament com a portes—.
És justament en un d’aquests primers plànols detallats, sempre d’ús militar, on trobem un primer indici de la bretxa. El professor Lluís-Emili Bou sosté que aquesta és la bretxa que donarà nom a l’indret,1 i ens situa exactament a l’any 1705, durant la Guerra de Successió, en un dels setges que va patir la ciutat. En aquest cas, eren les forces aliades les que atacaven i les borbòniques les que defensaven la plaça, quan els primers van obrir una bretxa a l’alçada de Sant Pau que els segons es van apressar a reparar. Disposem de cròniques de la batalla i de plànols — mil vegades copiats, les descripcions d’aquest conflicte militar van esdevenir un èxit editorial— que parlen explícitament d’una bretxa — brecha, breche, breach—.
És possible que aquest esdeveniment bèl·lic es conservés durant tants segles en la memòria i la toponímia popular? Segons Enrich H. March,2 el portal sí que va seguir existint, però era molt més petit, poc més que una bretxa. És possible que es tractés d’un accés d’ús militar, ja què a aquesta alçada de la muralla s’iniciava un camí fortificat que pujava directe al Castell de Montjuïc.
Però, per altra banda, a la Guía-cicerone de Barcelona, en la versió «ampliado correjido y vindicado » de 1855, el seu autor, Antoni de Bofarull, ens explica que els obrers encarregats de desmantellar la muralla hi van trobar les restes d’una obra que podria semblar un portal, tot i que especula que també podria ser una sortida del clavegueram. No podem saber si es tracta del portal original, anterior a les reformes dels segles XVII i XVIII, però sí que evidencia que els contemporanis a l’enderroc de la muralla desconeixien l’existència d’una porta, gran o petita.
Així i tot, Bofarull sí que descriu una marca que «el vulgo dió en decir en tal punto la brecha principal que se hizo en la guerra de succesión». Es tracta d’una creu, sembla que originalment feta amb bales de canó, encalada en blanc posteriorment i que es va conservar fins l’enderroc de les muralles. Curiosament, descarta immediatament la possibilitat que la creu sigui un record de la Guerra de Successió, sinó que ho atribueix a un episodi de la batalla de Montjuïc de 1641, durant la Guerra dels Segadors.
El més sorprenent és que el motiu pel qual ho descarta és que el setge de 1714 es va produir a l’altra banda de la ciutat. Això només pot voler dir que el vulgo considerava, erròniament, que la bretxa, i el seu recordatori, pertanyia al setge i caiguda de Barcelona d’aquell any.
Recapitulant: Bofarull, un testimoni de mitjans del segle XIX, ens confirma que l’indret era conegut com «la bretxa» perquè a la muralla hi havia una creu que el poble considerava un recordatori del setge de 1714. Per altra banda, tenim la certesa que en aquell tram hi va haver una bretxa oberta el 1705. El que resulta difícil de saber és l’origen de la creu: 1641? 1705?
Malgrat les incerteses que resten obertes, sabem que aquest topònim popular ha sobreviscut tres segles en la memòria col·lectiva, sense comprendre ben bé quin és l’origen, però conservant un esperit de resistència i revolta que segueix viu, encara que sigui endormiscat.
Notes:
1 Vegeu bit.ly/3t9FUse.
2 Vegeu bit.ly/3F9P1Ma.