Es va inaugurar la ignomínia sobre el primer emplaçament obrer del sud d’Europa batejant amb l’injuriat nom de «barri Chino» l’avui desaparegut barri de les Drassanes. Des que el 1925 Paco Madrid establí l’onerosa comparació entre el Chinatown de Sant Francisco i el nostre barri portuari, i fins als nostres dies, la infàmia no ha cessat de colpejar el sempitern nucli de massa treballadora, miserabilitzada i irredempta de Barcelona.
Un espai sota control preventiu –que dirien avui– on, quan s’agitava, eren enviats successivament militars, pistolers de la patronal o policies corruptes per sotmetre’l i «pacificar-lo». Un territori d’imprevisibilitats, de multiplicitats humanes, d’organització autònoma, de lluitadores i també illot de llibertat –com el definiria Juan Goytisolo. L’ escenari silenciat del millor –i el pitjor– de la ciutat, allò que encara avui atreu literats o artistes buscant la vida a secas, pràcticament aniquilada a la resta del continent o conservada als barris misèria que al seu torn s’han convertit en parcs temàtics de la pobresa.
Aquest era també l’espai d’esbarjo de les bones famílies de Barcelona que tan bé va retratar en Josep Maria de Sagarra. Un lloc sota atenta vigilància, per tal que ningú més que aquestes elits extraguessin del territori suculents rèdits en forma de lloguers insofribles, extorsions, narcotràfic, o com a espai d’excepció per dur a terme els abusos que els vinguessin de gust, com revenges personals o assassinats d’importants dirigents obrers.
La Vanguardia, diari propietat d’una d’aquestes bones famílies, ha recollit el pitjor de la literatura demonitzant sobre el Raval i l’ha posat al dia per a servir els interessos de la nova economia global –que són exactament els mateixos que els de l’oligarquia local de la qual són portaveus. Amb un llenguatge que pretén situar-se entre la sociologia i un suposat periodisme compromès, els seus autors serveixen el gran capital financer, immobiliari i terciari, per redimir i exorcitzar la zona.
El darrer cop baix ha estat la publicació d’un succedani de reportatge amb l’impossible títol de «Un gueto al costat de la Filmoteca». Una ullada a Robador mostra que és el barri de Barcelona on hi ha menys homogeneïtat. Sembla que quan es parla del Raval des dels mitjans institucionals es pot dir el que es vulgui, excepte que allà hi viu molta gent molt normal. Els arguments deshumanitzadors de sempre per fer el de sempre, assetjar, expulsar i, si cal, empresonar la gent treballadora i miserabilitzada que encara hi sobreviu.