En els últims anys, el nombre de cooperatives ha augmentat i l’anomenada Economia Social i Solidària (ESS), hereva de tota una tradició cooperativista, s’ha expandit pel territori català. El seu objectiu és construir una alternativa econòmica al capitalisme transnacional, posar la vida i les persones al centre en lloc del capital, garantir unes condicions laborals dignes i, en definitiva, vetllar pel bé comú. Però el discurs i la realitat laboral dins algunes cooperatives són ben diferents, i afrontar el malestar i socialitzar-lo sovint és difícil i s’(auto)invisibilitza.
Cooperativisme amb pocs cooperativistes, una democràcia interna irreal, les persones al centre però sense temps per a les cures, autoexplotació laboral, intercooperació competitiva i una autogestió subvencionada són algunes de les «tensions ideològiques» que va detectar la psicòloga social i comunitària Georgina Rosell en preguntar-se per la pràctica quotidiana del cooperativisme a Barcelona al seu treball de final de màster (TFM), Cooperativisme. Llums, càmeres… i acció? Les tensions ideològiques en la pràctica del cooperativisme. (1) La seva recerca ha estat reconeguda pel programa Aracoop com un dels millors treballs universitaris sobre el tercer sector, l’economia social i les cooperatives, per contribuir a la millora de les seves dinàmiques i garantir el compliment dels principis ideològics.
«Les tensions que s’expressaven no eren sorprenents: es parlen en petites converses, en el dia a dia, fins i tot als mitjans de comunicació alternatius; però costa abordar-les com a pròpies», explica Rosell a Masala. «Són temes que generen malestar; el problema és que no hi ha els espais de reflexió per abordar-los.» Tot i això, comenta que «hi ha gent que diu que el malestar queda compensat, perquè en el fons hi ha un bon ambient de treball, la gent es coneix i hi ha aquest equilibri».
Masala ha volgut conèixer altres experiències dins el món cooperatiu barceloní per obrir el debat de com s’aborden aquests malestars. Totes les persones amb qui va parlar Rosell van ser anònimes —«facilitava que s’exposessin totes les preocupacions existents», argumenta—, i la majoria de persones amb qui ha parlat Masala també han demanat l’anonimat; en aquests casos, s’utilitzaran noms ficticis.
Les cures i la vida fora del centre
«Durant els mesos que vaig treballar-hi, no vaig tenir vida», exposa el Pau. «I a nivell de naturalesa empresarial, era una cooperativa per postureo. Certes persones estaven a tots els òrgans de decisió i només una minoria eren sòcies treballadores », continua. La Laia explica una cosa semblant: «Com a treballadora contractada, no acabava d’entendre on eren els espais decisoris de veritat, em sentia fora». Amb certa decepció, l’Anna expressa que «la meva experiència treballant en cooperatives no ha estat bona. Pensava que la manera de treballar seria diferent, però em vaig trobar amb què ens omplíem la boca de conceptes que no sabíem portar a la pràctica».
Totes elles comparteixen que aquests temes es poden parlar en espais de confiança, però que no es fan visibles obertament. «Una persona em va remarcar el tema de l’educació que hem rebut; potser la gent té por que la crítica constructiva no s’entengui», comenta Rosell. Aquesta psicòloga remarca que dins la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i la FESC —la fira de l’economia social— es promouen espais de reflexió interns a nivell macro. Però afegeix que «cada cooperativa té la seva particularitat, s’ha de reflexionar a nivell micro i, pel que van expressar les persones entrevistades al TFM, probablement no s’està fent per falta de temps, perquè la cooperativa ha de tirar endavant per sobre de tot».
Donar-ho tot pel projecte i, alhora, tenir en compte les necessitats individuals i col·lectives és una de les dificultats que generen més malestar. Una entitat que ha estat i és referent en economia feminista i treball de cures és Candela, que es dedica a l’educació, sensibilització i acompanyament per a la transformació social amb mirada feminista i interseccional. «Ser una cooperativa feminista passa pel fet que la vida emocional té un valor, no només la producció, i com estem també té a veure amb com treballem», defensa Sara Barrientos, sòcia de treball i una de les fundadores de Candela. Facilitacions de l’equip cada tres mesos, mediacions externes, horaris compatibles amb les necessitats de les persones, assemblees dinamitzades i repartiment de tasques de cura són alguns exemples de pràctiques que procuren dur a terme i que els funcionen.
Així i tot, el concepte de cures és quelcom que no tothom entén igual. «A mi personalment no em serveix de res fer una roda de sentiments. Potser el que necessito és temps i espai per a mi», diu la Maria. «Cadascú té la seva vida i decideix quin és el seu centre», afirma l’Anna. Com a exemple viscut, exposa que «la gent que té criatures, a les cinc les ha d’anar a buscar, i ningú ho discuteix. Però no és tant clar que jo, a les cinc, tingui una classe, cosa que forma part del meu espai d’oci. No sóc mare, però tinc família, amistats, aficions i hores mortes. Si decidia que marxava de cap de setmana, començava la pugna de “jo treballo més que tu”. Em sembla greu que jo hagués d’explicar què feia un dissabte. Es pecava de col·lectivitzar-ho tot, també la vida privada», lamenta.
Juan Ávila i Maira Mejía, ambdues d’origen colombià i sòcies de la cooperativa La Ciutat Invisible, comenten que han tingut el debat intern sobre quines són les seves diferents necessitats. Si una persona mai gaudirà dels permisos de maternitat o paternitat, per exemple, perquè la seva opció de vida no ho contempla, s’han posat sobre la taula altres prioritats. En el seu cas, haver d’agafar-se més dies per tal de visitar familiars que viuen a 10.000 km. A Candela, precisament, parlen de les vacances com a temps de vida. «Per a nosaltres, posar la vida al centre és això. Alguna vegada, des d’algun sector de l’ESS se’ns ha dit que les vacances són un invent burgès, però nosaltres parlem de temps de qualitat, per fer altres coses», explica Barrientos, tot i que matisa: «També és veritat que som una entitat educativa i seguim el ritme del curs escolar».
No totes les feines permeten aquest ritme. En aquest sentit, el Pau es pregunta si «la gent que curra 13 hores al dia no vol posar la vida al centre», i reflexiona: «Crec que estem creant alternatives per dir-nos a nosaltres mateixes lo bé que fem les coses. Falta crítica al sistema». Tampoc tothom es pot permetre donar-ho tot o fer certs sacrificis. L’Anna explica que «a la cooperativa on treballava se’ns va demanar, a mà alçada, si renunciàvem al sou pel projecte, posant en evidència qui tenia unes facilitats econòmiques i qui no». Per la seva banda, la Maria considera que «a vegades es juga amb el sentiment de culpa si no renuncies a coses en pro de la cooperativa».
Autoexplotació: la confusió entre vida, feina i militància
A partir de la seva recerca, la psicòloga social Georgina Rosell va extreure que «dins del discurs cooperativista se segueix dient que es tracta d’una reapropiació del treball, però en el fons t’estàs autoexplotant. Ningú t’hi està obligant, segurament, però potser estàs perdent de vista les condicions laborals dignes». Sobre aquesta «explotació de la llibertat» ha reflexionat molt el filòsof Byung-Chul Han, que afirma que «la llibertat del poder fer genera fins i tot més coaccions que el disciplinari haver de. L’haver de té un límit. El poder fer, al contrari, no en té cap». (2)
En la pràctica quotidiana, hi ha diversos factors que intervenen en aquesta dinàmica. Algunes de les entrevistades parlen d’una metodologia de treball pretesament diferent, però arrelada a les formes capitalistes. «Per culpa de les noves tecnologies, la presa de decisions s’allargava fins a la matinada —explica l’Anna—. Em trobava amb un volum de mails demencial, a més de rebre’n en cap de setmana.» La vida es barreja amb la feina, pensen moltes, i la feina amb la militància. Ávila, de La Ciutat Invisible, pensa que «el fet que es barregi el món dels moviments socials amb el cooperatiu és positiu; si no, no tenim temps. Qui té la vida solucionada a nivell econòmic i temps per dedicar-se a l’activisme té un privilegi». Respecte a això, Barrientos explica que «Candela va néixer amb una lògica molt militant i això implica molta gestió i haver de fer coses que no t’agraden». Remarca que «les contradiccions més grans han estat l’autoexplotació i les condicions laborals», en què «s’hi afegeix el fet de ser dones i la qüestió del sacrifici, de preocupar-te pels altres i no tant per tu mateixa».
Aconseguir separar la feina de la militància és un repte —i també una opció que ha de ser legítima. Barrientos explica que entén que el seu projecte «té un potencial de transformació gegant i per això hi poses molta energia. Però és feina i ho diferenciem de la militància; i això no vol dir que el que fem no sigui polític.» L’Anna té una opinió semblant: «Les cooperatives són espais de feina, no de militància. Aquesta és la primera confusió». En aquest sentit, Rosell comenta que «les persones entrevistades havien tingut el debat intern sobre si estar en una cooperativa ja és militància. Aquesta idea portava al fet que havien deixat de participar en l’ateneu del barri, en el grup de consum o l’assemblea feminista». Sobre això, Barrientos manifesta que, malgrat que intenten resistir, els ha passat a totes: «Dedicar-te a la sostenibilitat d’una cooperativa t’exigeix un espai mental que no tens lliure per a altres coses».
Segons la Maria, la confusió feina-militància és perillosa perquè es barreja amb la vida personal. «La gent s’acaba identificant amb la seva feina. En el món capitalista, la vida queda diluïda, no ets ningú si no tens un curro que et defineixi. En el món cooperativista això es potencia», adverteix. I és que hi juga un gran paper la vinculació emocional amb el projecte. L’Anna, per exemple, confessa que s’autoexplotava perquè «el projecte valia la pena. Ser activista et fa més susceptible a l’autoexplotació; de fet, algunes cooperatives es nodreixen de militants», argumenta. El Xavi ho comparteix i considera que «amb els recursos que té ara el món cooperatiu, només pots aguantar si la cooperativa és petita o si està formada per gent que fa d’això la seva militància». En aquest sentit, l’Anna afegeix que «si t’autoexplotes per un sou mínim, és que ets d’una classe social que es pot permetre militar en lloc de treballar».
Actualment, aquesta dinàmica està en debat en el món cooperatiu, igual que el mateix terme autoexplotació, ja que «és veritat que hi ha uns límits que ens hem de marcar nosaltres mateixes, però crec que és molt diferent que quan treballes per compte d’altri», considera Ávila. El Xavi també posa en dubte que sempre es tracti d’autoexplotació: «Si tu vols dedicar tot el teu temps a la feina, ets lliure de fer-ho. El que no podem fer és parlar d’autoexplotació quan hi ha explotació de veritat. És molt postmodern», opina. El Pau, però, explica que hi ha casos en què «és un membre de la cooperativa qui exerceix l’explotació cap a un altre, però tots amics», i que on treballava «es feia broma sobre si hauríem de muntar una secció sindical per dir-nos a nosaltres mateixes què no estem fent bé en l’àmbit laboral. Com que ets el teu propi jefe, no hi ha mitjans per fiscalitzar-te».
En perspectiva, Barrientos comenta que «la feina es converteix en el centre de la teva vida quan el centre, per a mi, era viure». A Candela, amb el temps han canviat algunes dinàmiques i «les condicions laborals són justes, dins les nostres possibilitats ». En altres cooperatives, però, el malestar no aflora. La Laia explica que «la inestabilitat econòmica m’angoixava, però no ho podia comentar perquè era la normalitat de la cooperativa, semblava que tothom ho vivia súper bé». Des de La Ciutat Invisible, Juan Ávila defensa que «és una qüestió de responsabilitzar-nos de la nostra pròpia cura», mentre que Mejía planteja que es tracta «d’autogestionar-se el temps».
En relació amb la inestabilitat i la precarietat econòmica, però, ser jove o tenir temps també són factors que hi tenen a veure. A partir de la seva recerca, Rosell opina que és rellevant «que t’agafi en un moment de la teva vida en què pots donarho tot per un projecte». L’Anna evidencia que dins algunes cooperatives «hi ha una rotació cíclica de gent jove i això no és sostenible», expressa. «No es pot viure amb inestabilitat per sempre. Hi ha gent que no s’ho pot permetre», conclou la Laia.
No tothom pot ser cooperativista
Georgina Rosell es va trobar amb aquesta qüestió durant la seva recerca: «Està passant que les persones que poden resoldre les seves necessitats [mitjançant el cooperativisme] acostumen a ser les que tenen cert capital social, econòmic, cultural i de temps», explica.
Des de l’àrea de suport cooperatiu de Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona amb seu a Can Batlló, precisament busquen trencar amb aquesta «endogàmia d’afinitat política o de complicitat de privilegi racial i de classe», segons explica Juan Ávila. A excepció de cooperatives creades recentment, com Diomcoop o Alencop, «quan es diu que el cooperativisme posa la vida i les persones al centre, ens estem referint a persones blanques, europees, amb estudis universitaris, amb renda econòmica i del temps», afirma Ávila. Des de l’associació MigrESS es va fer una recerca sobre la participació de persones migrades i racialitzades dins l’ESS, i aquesta «era anecdòtica —afirma Ávila—, i en molts casos es tenia com a objecte d’activitat el treball amb persones migrades i racialitzades, o sigui, eren l’objecte, l’usuari». Des de l’àrea de suport cooperatiu, posen l’accent en aquesta perspectiva antiracista: «Se’ns obre un debat que fins fa uns anys l’ESS no havia tingut», considera Ávila.
A partir d’aquesta mirada antiracista, alguns dels malestars agafen una altra perspectiva. Per exemple, sobre l’autoexplotació, Ávila remarca que «hi ha gent que no té dret a treballar, ni a cotitzar, ni a l’atur, a qui poden parar pel carrer i tancar en un CIE», i sobre posar les persones al centre, Maira Mejía argumenta que «els tempos de la gent migrant no són els mateixos», en referència als processos de regularització. «És interessant com incorporem les persones migrades a les nostres cooperatives», diu Ávila. Remarca que el cooperativisme és i ha estat un moviment molt important a Catalunya històricament, però «si és una eina de transformació social, aquesta també passa per reconèixer i lluitar pels drets de les persones que el sistema racista exclou», defensa. Dins de l’ESS compten amb aliades, «però això no vol dir que no ens trobem amb algunes reticències per part de gent que se sent qüestionada».
Sobre l’ESS i el cooperativisme, la psicòloga Georgina Rosell comenta que «hi ha un orgull cooperatiu, un sentiment de pertinença positiu, per les idees que es promouen i les relacions que es creen». L’Anna, però, considera que «és un espai de retroalimentació, un grupuscle que entre ell mateix s’ajuda i es reprodueix». L’endogàmia ja és un tema de debat per si sola en els espais de militància i moviments socials. En relació amb el cooperativisme, segons el Xavi, «s’entra en una dinàmica en què impulses un projecte amb gent pròxima, que rara vegada es revoltarà. Se li perdonaran a la cooperativa coses que no se li perdonarien a una SA o una SL, quan a vegades l’únic que les diferencia és la marca jurídica». En aquest sentit, explica com «on treballava va entrar gent assalariada, no tan pròxima, i reclamaven més explicacions».
Per la seva banda, Barrientos comenta que «és un repte treballar amb gent propera». En el seu cas, a Candela treballen amb la ciutadania en general, però en d’altres, com comenta el Pau, «només ens relacionem amb nosaltres mateixes. És lícit, però ens queixem d’un sistema que privatitza i nosaltres estem privatitzant les nostres pròpies vides, en un entorn petit i aïllat». En aquest sentit, l’Anna parla del pes de les xarxes socials i de com «es dóna per descomptat que els missatges de l’ESS i el cooperativisme arriben a tothom, però no. Més enllà dels convençuts, sovint el que arriba és que som uns progres». Sobre això, el Xavi conclou que «el problema és que la gran majoria de la classe treballadora no es pot permetre ser cooperativista».
La rèmora dels rols de poder i de gènere
A banda dels privilegis racials i de classe, sovint també s’obre el debat sobre els rols de poder dins les cooperatives, que a vegades poden ser molt subtils i donar-se per qüestió de personalitat, edat o gènere. Barrientos comenta que «la gent que venim de moviments llibertaris som molt sensibles al poder», però per l’experiència a Candela, «alhora necessitem figures de coordinació». Elles han viscut tot un procés per tal de «passar de les jerarquies informals que ja existien a donar-los valor i fer que els lideratges siguin canviants», explica. En aquest sentit, l’Anna opina que «totes no ho sabem fer tot, la grandesa és que hi pugui haver diferents graus d’expertesa».
Una «horitzontalitat jerarquitzada» és precisament una altra de les tensions observades per la psicòloga Georgina Rosell. La Laia, per exemple, comenta que «la mirada de les sòcies treballadores i la de les assalariades és molt diferent, es noten els rols de poder. Quan ets fundador, el projecte te’l creus molt més». Tot i que la idea de moltes cooperatives és incorporar les assalariades com a sòcies al cap d’un temps, «n’hi ha que no t’ho proposaran mai i d’altres que t’ho faran ser per obligació», afegeix la Laia. En aquest sentit, el Xavi lamenta que «en el fons s’acaba diluint la realitat: que les sòcies treballadores exerciran de Patronal sobre la majoria de persones assalariades», i explica que on treballava, a més, «la democràcia interna no era real i se’ns demanaven responsabilitats compartides per a decisions individuals».
A Candela, actualment estan abordant aquestes qüestions i, per fer-ho, ho estan posant en comú amb altres entitats feministes, ja que els rols de poder i els lideratges tenen un component important de gènere. «La qüestió és donar reconeixement a totes les tasques, sobretot les invisibles, les més feminitzades —explica Barrientos—. És important quins rols tenen els homes a la cooperativa, perquè hi ha una facilitat per ocupar els llocs de menys treball reproductiu i més autoritat», afirma. En aquest sentit, opina que «dir que ets feminista quan la teva dedicació al feminisme és una mínima part, em sembla una etiqueta cap enfora. Hi ha entitats en què el feminisme està dins la filosofia però com un punt més, ni l’estructura ni les dinàmiques són diferents ». Des de La Ciutat Invisible, Ávila i Mejía recorden que queda molt per fer i que també s’ha de tenir en compte la situació de les dones migrades i racialitzades.
Quan l’autogestió esdevé subvencionada
A tot això, un tema polèmic en alguna de les converses és el finançament a través de subvencions públiques. Dels últims quatre anys, l’Ajuntament de Barcelona destaca «l’increment notable de creació de cooperatives» i el «desplegament de línies de subvencions». (3) Aquesta tendència ha estat debatuda dins la mateixa XES; a «La bombolla de l’ESS», xerrada que va tenir lloc a la FESC del 2018 —i la relatoria de la qual és pública—, diferents cooperativistes es preguntaven què passarà quan no es compti amb l’Administració.
«Al principi no volíem dependre dels diners públics —explica Barrientos sobre la seva cooperativa—. Amb el temps, ja no és una contradicció: considerem que s’han de gastar en projectes de transformació social, i són una part molt petita de Candela, no arriben al 20 per cent.» L’Anna també opina que «les subvencions tenen a veure amb el bé comú i em sembla bé que vagin a iniciatives que busquen un altre tipus d’economia». Per la seva experiència, però, la Marta explica que «on jo treballava es va dir que es tiraria de subvencions només al principi, per arrencar el projecte, però la realitat és que, un any després, se’n depèn per poder pagar a les treballadores».
A aquest debat s’hi afegeix la qüestió de l’externalització de serveis públics a cooperatives. En aquest sentit, és interessant l’article «La incompatibilitat entre la municipalització i el cooperativisme», publicat a la Directa, on Blai Martí i Jep Ramoneda, de Municipalitzem Barcelona, es plantegen «si el cooperativisme no corre el mateix risc de caure als paranys del capital i esdevenir una nova via de participació individualitzada i competitiva al mercat».
Una realitat paral·lela al capitalisme
Quan es parla de cooperativisme, correm el risc de confondre’l automàticament amb anticapitalisme. Els dispositius creats al voltant de l’ESS són, teòricament, una eina de transformació social, però això no significa pròpiament que combatin el sistema capitalista.
En aquest sentit, Juan Ávila, de La Ciutat Invisible, opina que «com més gent se sumi al cooperativisme, més terreny li guanyem al capitalisme, perquè partim de pràctiques anticapitalistes », però el Pau creu que «estem creant realitats paral·leles amb dinàmiques que acaben reproduint el sistema capitalista». Al final, reflexiona el Xavi, «arribes a la conclusió que el cooperativisme és un model alternatiu, legítim. Però és evident que no soluciona molts dels problemes del capitalisme per a la classe treballadora».
Barrientos pensa que «tot el que fem és participar d’alguna manera en el món capitalista, no hi ha un dins i un fora». En l’entorn en què vivim «els contextos on participem són competitius sí o sí —afirma Rosell—. A vegades aquesta competició es dona en cooperatives intentant ser algú dins un mercat capitalista. I aquí hi podria jugar un paper la intercooperació entre cooperatives», planteja. Es refereix a no entendre la intercooperació com un simple intercanvi de targetes o un comprar i vendre serveis entre nosaltres, sinó com la construcció d’un projecte comú que afavoreixi la lògica cooperativa. Des de Candela, Barrientos explica que a vegades competeixen amb «entitats germanes» per un mateix concurs, «però com que volem que hi hagi espai per a totes, ens hi podem presentar juntes». Si no, el que sol passar és que «tenir més punts probablement voldrà dir oferir un pressupost més baix, i més condicions d’autoexplotació laboral», argumenta Rosell.
En alguns casos, planteja el Pau, «cooperatives d’un mateix àmbit parteixen de les mateixes persones o són escissions d’un mateix projecte. Si hi ha hagut mal rotllos, cooperar després és molt difícil». En aquest sentit, el Xavi considera que «la intercooperació entre empreses que fan més o menys el mateix en una zona és impossible. Pots jugar net, però és competència». Sobre això, Barrientos defensa que «fer xarxa és molt bo per rebaixar els fantasmes».
La situació actual, doncs, es planteja com un bon moment per qüestionar-se totes aquestes tensions. La creació d’un ateneu cooperatiu com Coòpolis ha suposat una oportunitat per a moltes. Formacions sobre relacions laborals, resolució de dubtes i posar en valor l’opinió de les persones migrants són alguns dels objectius de l’àrea de suport cooperatiu. «Crec que els mateixos formadors s’estan formant, en aquesta fase d’assaig i error del cooperativisme», opina l’Anna. «Si posem el malestar sobre la taula, trobarem solucions», planteja la Laia.
En general, tant des de la XES com des de l’Ajuntament el balanç és positiu. Així ho expressava Ivan Miró, impulsor de la XES, a l’article «Democràcia econòmica local, balanç provisional», publicat a la Directa al febrer, i així ho comunicava l’Administració al balanç citat anteriorment, on remarcaven el repte de «pol·linitzar altres sectors econòmics i escalar». Des de Candela, Sara Barrientos també fa un balanç positiu, però afegeix que «créixer implica treballar més, amb més estrès i sense millorar les condicions laborals de ningú. No volem créixer més».
Notes:
(1) El TFM de Georgina Rosell pot consultar-se sencer a: bit.ly/2OHV81j, o resumit a: bit.ly/2HSCmUr.
(2) Byung-Chul Han: Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder, Herder, Barcelona, 2014.
(3) Segons el «Balanç de tres anys de política pública d’ESS a Barcelona», publicat al març del 2019.
«El Capital a veces no necesita patrón»
«Esta sociedad, que hoy venera el rendimiento, nos llama a la motivación exagerada y, en ciertas ocasiones, esta es más eficaz que la represión y el autoritarismo abierto. Un empresario de sí mismo se siente libre, y esta auto-coacción puede ser muy eficiente en algunos ámbitos laborales.
»[…] La autogestión no es una alternativa al capitalismo, es una alternancia en su interior. […] Lo más correcto es hablar de una autogestión de la explotación al servicio del Capital. O, en los proyectos contemporáneos, más concretamente de la autogestión de una parte del proceso de producción, ya que raramente todo el proceso depende completamente de proyectos autogestivos, cooperativos, etc.
»[…] Desde las reuniones de tupperware a cualquier concierto de algún subgénero del rock subyace una promesa: comunidad. Pero el Capital solo puede brindar falsificaciones, su método es tomar una necesidad humana real y ofrecer una falsificación de su satisfacción. Las cooperativas y los proyectos autogestivos […], funcionando como comunidades en el interior del Capital con sus propias características, falsifican no solo la noción abstracta de comunidad, sino la posibilidad de reproducir la vida en común entre los seres humanos, destruyendo la posibilidad de subvertir las relaciones dominantes de producción.
»[…] Caminando a través de una feria autogestiva y/o cooperativa […], aunque en algunos casos exista el deseo de crear un mundo supuestamente diferente al ya existente, los participantes solo se relacionan a través del intercambio. Cada uno de ellos se presenta como un productor o un consumidor. Se impone el lenguaje del dinero, […] cada vendedor es un publicitario de sí mismo […]. Y, peor aún, todo este evento mercantil es percibido como algo distinto, como moralmente superior a un supermercado o un shopping. […] Allí uno se encuentra subyugado por la comunidad del dinero como en cualquier parte, o incluso más que en otras que no se pretenden emancipadoras como estos pequeños mercados de objetos e ideología.»
Extractes de l’article publicat a Cuadernos de negación, n.º 12 («Crítica de la autogestión»), disponible a: bit.ly/2I2WH90.