Diu el relat oficial (i ho repetia fa pocs mesos l’alcalde Trias durant la commemoració del vintè aniversari de Barcelona’92) que les Olimpíades van ser l’eina fonamental per propiciar «el gran canvi econòmic, social i cultural» que va viure Barcelona
a finals del segle XX. Les paraules de Xavier Trias reconeixent la tasca de Juan Antonio Samaranch i d’altres «persones destacades de la societat civil barcelonina com Leopoldo Rodés, Pere Duran Farell o Carles Ferrer Salat» permeten recordar que
la Barcelona olímpica va ser, abans que una exitosa campanya de marquèting la convertís en un «somni col·lectiu», una stratègia empresarial concebuda als més selectes despatxos de la ciutat. Els mateixos que durant dècades, i en directa connivència amb el
franquisme, havien mantingut i fet créixer les seves fortunes familiars es van conxorxar, des de principis dels anys vuitanta, per bastir la maquinària que havia de servir per transformar Barcelona en «una ciutat moderna».
Avui, i davant l’olímpic esclat del model de ciutat que van parir els nostres més il·lustres prohoms, el govern Trias segueix confiant en els mateixos personatges i en els seus hereus (sanguinis o espirituals). Trenta anys després (i tot i que avui la lletra sigui en anglès), a la Casa Gran segueix ressonant la mateixa melodia: Barcelona serà business friendly o no serà.