Amb la certesa que Masala és tan necessària com sempre, tornem a les catacumbes, a aclucar els ulls un instant. Qui sap quan els tornarem a obrir per a inundar els barris novament amb lletres, fotografies i il·lustracions dissidents.
Vam pensar que havíem d’escriure aquest text de comiat de bon rotllo. Però l’escriurem enfadades, perquè és com estem. I no entre nosaltres, que ens estimem moltíssim. Estem enfadades amb les circumstàncies que no ens permeten continuar acaronant-nos amb aquestes pàgines.
Direu que el món abans era igual de capitalista i patriarcal, igual de merdós que ara, i aguantàvem. És cert. Però no podem negar l’evidència que la pandèmia ha portat a les nostres vides un xic més de precarització i problemes. Un poc més d’ansietat i desmesura.
Volíem fer una festa pels vint anys de la revista i la quarta o la sisena onada, ja no ho sabem, ens va impedir ni tan sols pensar-la. L’hivern passat va ser dur. No vam aconseguir treure el número del desembre de 2021, que s’ha transformat en aquestes fulles primaverals que tens ara entre les mans.
Acostumades com estem a parlar dels problemes dels barris, de la ciutat, del món, ens hem adonat que no us expliquem mai els nostres, que són, en definitiva, els que ens han fet prendre aquesta dolorosa decisió.
Problema és que hagis de fer paperassa ingent per justificar la mínima subvenció que has aconseguit pel teu projecte comunitari. Problema és que les companyes de feina hagin de pillar la baixa perquè estan burned out i hagis d’assumir jornades de feina maratonianes. Problema és viure d’organitzar esdeveniments públics, quan els esdeveniments públics són anatema. Problema és tenir dues feines, perquè amb una no et dona per pagar el lloguer i les despeses. Problema és intentar solucionar la teva inestabilitat residencial a la ciutat canviant de casa, buscant companyes de pis, militant a cooperatives d’habitatge, trencant-te el cap per mancomunar els estalvis —ha, ha, si els tens!—. Problema és que notis un mal intens al pit i una metgessa paternalista et digui «nena, ja saps que és l’ansietat?» i t’encolomi un diazepam, quan el que tens és costocondritis post-Covid. Problema és que la mare es passi mesos ingressada a l’hospital i el protocol pandèmic t’impedeixi veure-la (salut, Perot, hem pensat molt en vosaltres). Amb aquestes coses al cap, és difícil estar centrada, trobar hores per reunir-se i treballar en la revista, quan el que necessites és parlar de la teva vida i buscar algú que t’abraci.
Masala va néixer com un projecte centrat a Ciutat Vella. Doncs bé, la vida ha fet que de les sis persones del nucli dur que ha estat bastint Masala els últims anys, només en quedin dues vivint i treballant al districte. Això ens ha desconnectat de la realitat dels seus barris, que ens estimem amb bogeria, però que ja no transitem diàriament. D’aquestes sis persones, només n’hi ha una que tingui menys de quaranta anys, la resta pentinem canes i calvícies, amb orgull, però cada cop amb menys rauxa. Ens encantaria poder haver sumat al projecte penya més jove però, excepte en un meravellós cas, no ho hem sabut fer bé.
I, last but not least, tot i la constància de les anunciants i amigues de Masala que han donat suport econòmic i anímic a la revista durant tots aquests anys (i són sis i mig des que vam canviar de format), l’augment exponencial del preu del paper ens fa pensar que és més prudent aturar-nos ara que continuar tirant endavant amb un projecte que, a mitjà termini, podria acabar sumint-nos en deutes inassumibles.
No poder fer Masala ens deixa coixes. No la podem fer com ens agradaria, amb el mimo que es mereix, que us mereixeu qui hi col·laboreu, qui us hi anuncieu, qui la llegiu. Estem enfadades perquè aquesta, que és una de les nostres maneres de lluitar, ha deixat de ser sostenible per nosaltres.
Però, tot i que no som superheroïnes, sí que ens sabem reincidents. Per això afirmem que el que s’acaba aquí no és Masala, és només aquesta etapa de Masala. I tot i la nostra ràbia i tristesa, no ens veureu rabiüdes i tristes. Perquè tornarem a divertir-nos fent coses com Masala. I qui sap si una nova Masala tornarà a sorgir de les cendres, com l’au Fènix o l’entranyable saga de pelis de zombis que ha estat sempre. En mans de totes queda aquesta possibilitat. Gràcies a totes per llegir-nos i mimar-nos durant aquests anys. Masala os ama.
Salut i a cuidar-se!