Cristina Fernàndez Bessa, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans
La darrera modificació de la llei d’estrangeria de 2009 establia que en el termini de sis mesos s’havia d’aprovar un reglament sobre el funcionament i règim interior dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE). Després de gairebé dos anys d’inactivitat, finalment, a començaments del mes de juny passat el Ministeri de l’Interior va fer públic un avantprojecte de reglament que en principi s’hauria d’aprovar d’aquí a poc temps. Aquest avantprojecte no apareix sol, sinó que va acompanyat de tota una campanya política i mediàtica de rentat d’imatge de la institució, i no arriba de sobte, sinó que sorgeix en un determinat context. Apareix després de la mort de Samba Martine al CIE de Madrid el desembre de 2011 i d’Idrissa Dialo al de Barcelona el gener de 2012, presumiblement per manca d’atenció mèdica. Arran d’aquests fets es va portar una mica de llum sobre la realitat dels CIE i es van fer sentir les denúncies de la societat civil. Concretament, a la ciutat de Barcelona, més de 150 entitats, col·lectius, sindicats, oenagés i alguns partits polítics van signar un manifest demanant que s’aclarissin les causes de la mort de l’Idrissa i exigint el tancament del CIE. La nova i incipient campanya pel tancament del centre de Barcelona va prendre volada a partir de llavors.
Per la seva banda, els mitjans de comunicació convencionals van visibilitzar la situació dels CIE i van dedicar programes, notícies i portades que mostraven les condicions de vida dels centres, la seva estructura carcerària i les vulneracions de drets. En certa manera es va donar ressò a les veus que des de fa anys s’oposen i denuncien els CIE. El diari El Periódico va fer un gran seguiment del tema, va prendre partit denunciant els llimbs legals en què es troben els centres, i fins i tot va engegar una campanya de recollida de signatures per demanar al ministre de l’Interior l’aprovació del nou reglament. Diversos partits polítics s’hi van sumar i van reclamar a l’executiu que complís amb el seu mandat legal i regulés d’una vegada el règim intern dels CIE. El Govern es va sentir interpel·lat, va admetre «carències i insuficiències» als centres i es va comprometre a treballar-hi.
El reglament promès havia d’estar aprovat el mes d’abril, abans de l’estiu, i estem al setembre i encara no existeix. Tot i això sí que s’ha desplegat una campanya per netejar la denigrada imatge dels CIE. En aquest sentit, van començar a aparèixer diverses notícies anunciant que el nou reglament suposarà un canvi de model en la gestió dels centres, que seran les oenagés les que s’encarregaran de les tasques assistencials, que es prioritzarà l’ingrés d’estrangers amb antecedents penals i que canviaran de nom. De CIE passaran a dir-se CECE: Centre d’Estança Controlada d’Estrangers.
El dia 30 d’abril, el secretari d’Estat de Seguretat, Ignacio de Ulloa, va realitzar una visita al centre de la Zona Franca acompanyat per periodistes. Per primera vegada, la premsa té accés a l’interior d’un CIE de l’Estat espanyol, però no està autoritzada a parlar amb cap intern. L’11 de juny la visita és al CIE d’Aluche de Madrid i hi participen el ministre de l’Interior i una comissió parlamentària. En aquesta visita el ministre va presentar l’anomenat «Anteproyecto de Real Decreto por el que se aprueba el reglamento de funcionamiento y régimen interior de los Centros de Estancia Controlada de Extranjeros (CECE)». El mateix dia Interior decreta el tancament del CIE de Màlaga per la mala situació de la seva infraestructura. Es tracta d’una boníssima notícia que cal celebrar i una victòria de les companyes que fa anys que denuncien aquest centre, però cal contextualitzar-ho en l’actual campanya de l’Estat espanyol, segurament més preocupat per la mala imatge internacional d’aquest CIE en concret, que per les condicions en què es troben les persones migrants.
Per la seva banda, el contingut de l’avantprojecte de reglament és decepcionant: es centra en el desenvolupament de mesures de seguretat i control policial i comporta una pèrdua de l’oportunitat de garantir adequadament els drets de les persones privades de llibertat. Els grans canvis anunciats es queden en els eufemismes i en realitat suposen la continuïtat del model actual. Aquesta continuïtat és tan literal que la majoria d’articles del «nou» reglament són una transcripció del contingut de l’Ordre Ministerial de 1999 i del Reial Decret 2393/04, encara vigents per regular els CIE tot i la seva il·legalitat.
L’articulat del «nou» reglament no incorpora les recomanacions del Defensor del Poble ni els acords dels jutjats de control, per tant suposa més que un pas enrere. Limita la figura i possibilitats d’actuació dels jutges de control, no garanteix adequadament el dret a la salut, permet l’ús de mitjans de contenció amb els internats sense especificar quins, obre la possibilitat a registres integrals a interns i visitants i, en definitiva, fixa uns estàndards inferiors als dels centres penitenciaris. Els CIE continuen sent gestionats i dirigits per la policia. La promesa de l’entrada d’oenagés al centre, d’una banda, consisteix simplement en una forma d’externalitzar serveis semblant a la que existeix actualment; i, d’altra banda, es restringeixen les possibilitats que aquestes puguin accedir al CIE per visitar les persones internades i fiscalitzar la institució. L’única finalitat del canvi de nom és rebaixar la càrrega negativa associada als CIE, sense que això signifiqui cap canvi de model.
En un altre pla, el reglament dels centres també és una qüestió polèmica per als moviments socials i col·lectius que denuncien la seva existència i les seves condicions. Un CIE és una presó per a immigrants sobre la qual es reprodueix l’etern debat entre el garantisme i l’abolicionisme penal. Des d’alguns sectors s’oposen al reglament dels CIE entenent que la seva aprovació podria legalitzar i legitimar la seva existència. Si rebutgem la Llei d’estrangeria, està clar que no hi ha lloc per a cap reglament. Però des d’una visió més pragmàtica, des de la perspectiva dels drets humans, l’existència d’una normativa que limiti la discrecionalitat del policia de torn i garanteixi drets és una eina útil per a la resistència i la defensa de les persones. Per tant, un reglament dels CIE en abstracte no és dolent. L’existència d’un millor o pitjor reglament no legitima la seva existència, que continuarà sent injusta, violenta i discriminatòria, i per això cal exigir el seu tancament.
El problema és el contingut del projecte de reglament actual. Davant d’aquest, la campanya «Que el Derecho no se detenga a la puerta de los CIE» rebutja el text actual i aposta per incidir per aconseguir un millor reglament.