Els últims esdeveniments a Palestina, amb la tercera derrota militar consecutiva d’Israel, la derrota diplomàtica a l’ONU, el biaix ultradretà de la política israeliana, que està mostrant sense maquillatges l’apartheid en constant construcció des del 1948, i l’auge de l’islamisme arran de les diferents revoltes als països àrabs, estan produint canvis importants en el tauler d’escacs del Màixriq (l’Orient Mitjà).
La tercera derrota israeliana
Una derrota militar, en un conflicte asimètric com el de l’actual Palestina, és quan un exèrcit no acompleix els seus objectius. Parlem de conflicte asimètric quan una de les parts té una capacitat assassina aclaparadorament superior. Des del 1973 els enfrontaments han deixat de ser entre Estats per convertir-se en enfrontaments asimètrics entre l’Estat d’Israel i diferents grups armats de resistència: l’Organització per l’Alliberament de Palestina al Líban dels anys setanta i vuitanta, Hesbol·là al Líban des dels vuitanta fins a l’actualitat, o les diferents organitzacions palestines a Cisjordània i Gaza durant l’última dècada.
En aquests conflictes asimètrics, els combats ideològics, mediàtics i organitzatius són més importants que els militars, com ja van mostrar les guerres del Vietnam o de la independència d’Algèria: malgrat les victòries militars dels exèrcits nord-americà i francès, al final, es van veure obligats a retirar-se i acceptar la impossibilitat de vèncer les ànsies d’independència i de llibertat dels pobles. En el cas del conflicte palestí trobem diversos episodis en aquest sentit: les victòries parcials israelianes del 1982, amb l’expulsió de l’OAP del Líban; el quasi desmantellament de la resistència palestina a Cisjordània entre el 2002 i el 2005; les derrotes israelianes parcials que suposaren la retirada del sud del Líban l’any 2000 i el fracàs de les operacions d’afebliment d’Hesbol·là l’estiu del 2006; i les dues ofensives contra Hamàs a Gaza, la del 2008-2009 i la de les últimes setmanes. L’Estat d’Israel no ha aconseguit el desmantellament total de la resistència, i fins i tot, les organitzacions han sortit reforçades a nivell ideològic, organitzatiu i militar.
En aquesta darrera ocasió, Hamàs ha guanyat en part la batalla mediàtica, a més de mostrar que amb els seus míssils pot arribar a Tel Aviv i Jerusalem.1 Malgrat que el seu líder militar hagi estat assassinat,2 l’acord de treva afavoreix Hamàs, impedeix els assassinats «selectius» i reobre parcialment el pas fronterer de Rafah.
La derrota diplomàtica
A aquesta derrota militar hem de sumar-hi la derrota diplomàtica a l’ONU. Israel, com a força colonial, ha jugat la carta del «divideix i venceràs» entre Fatah i Hamàs, però aquest cop les dues forces sembla que han vingut a complementar-se. Mentre Gaza, governada per Hamàs, era sotmesa al bloqueig econòmic i als bombardejos, Israel donava suport a Fatah, permetent l’entrada de l’ajuda econòmica internacional a Cisjordània, governada per un exfuncionari del Banc Mundial, Fayyad. A canvi, l’exèrcit israelià i la policia palestina col·laboraven amb els Estats Units i Israel, controlant les faccions opositores de la resistència palestina. Però mentrestant la colonització de Cisjordània no s’aturava; finalment, l’ampliació imparable d’assentaments ha portat el govern de Fatah a iniciar una estratègia diplomàtica per pressionar Israel, amb el suport de la majoria de l’Assemblea de l’ONU.
A més, la reorganització dels palestins en comitès populars contra el mur i contra la colonització incessant, amb l’adopció d’estratègies de resistència activa no-violenta i de BDS (Boicot, Desinversió, Sancions), amb creixent suport internacional, han obligat Abbas a canviar com a mínim el seu discurs i la seva actuació internacional, almenys de cara a la galeria, fins i tot incorporant les reclamacions del palestins del 48 i dels refugiats en els parlaments davant l’ONU; està per veure si continuarà defensant aquestes dues demandes.
La caiguda de les màscares
La negativa a aturar la construcció d’assentaments a Cisjordània, les polítiques del govern d‘extrema dreta format pel Likud i per Israel Beitenu, la dretanització creixent de l’electorat israelià –segons les enquestes per a les properes eleccions del 22 de gener–, i les ofensives contra Gaza, tot plegat està portant Israel cap a un possible inici d’aïllament internacional, com a mínim a l’ONU. Després de la primavera àrab, Israel ja no es pot presentar com a únic baluard de la democràcia a l’Orient Mitjà; la màscara democràtica està acabant de caure en les pressions dels grups de colons i en els discursos d’uns mitjans de comunicació cada cop més controlats per multimilionaris ultrasionistes, com el famós Sheldon Adelson d’Eurovegas, propietari del diari gratuït Israel HaYom –el més llegit del país–, o com el també sionista i amic de Netanyahu, Ronald Lauder, president del Congrés Mundial Jueu, propietari de la multinacional de cosmètics amb el seu cognom i del Canal 10 de la televisió israeliana.
Així, a Europa només la República Txeca ha votat en contra del reconeixement de Palestina com a Estat observador a l’ONU. Fins i tot el Regne Unit, França i Espanya van fer el teatre de cridar a consultes els seus ambaixadors a Israel després de l’anunci de la construcció de l’assentament E-1, que deixaria Jerusalem oriental aïllada de la resta de Cisjordània, a més de trencar el territori de Cisjordània entre el sud (Al-Khalil-Betlem) i el nord (Ramal·lah-Nablus). Aquesta mesura és teatral mentre la Unió Europea no trenqui els acords econòmics amb Israel.
Però la campanya de BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) encapçalada per la societat civil palestina amb suport d’arreu de les societats civils del món3 comença a prendre volada i afectar Israel, on ja es comença a legislar contra qui donen suport a aquesta forma de lluita no-violenta.
El terratrèmol polític àrab
Les revoltes àrabs estan afectant el conflicte palestí. La situació està canviant per la caiguda d’unes dictadures que retòricament utilitzaven el conflicte per controlar la seva població, però que després col·laboraven amb Occident, directament com a l’Egipte de Mubàrak, o com a la Síria d’Assad, que permetia el trànsit d’armes iranianes cap a Hesbol·là, però no deixava que els palestins actuessin directament des de Síria, combregant així amb l’statu quo que el mantenia en el poder.
Els pobles àrabs sempre han estat molt més propers als palestins que els seus governants. L’inici de la democratització d’aquests països pot fer que l’anhel solidari dels pobles arribi amb força i debiliti l’hegemonia dels Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita. L’aliança entre els Germans Musulmans egipcis de Morsi i Hamàs –sorgida com a branca dels Germans Musulmans palestins– seria possible, així com el suport de Qatar. Una mostra d’aquest canvi és l’acord d’alto-el-foc en l’última ofensiva. Està per veure si les condicions es compliran. Des de la treva diversos camperols han estat assassinats, uns quants pescadors han estat detinguts i la repressió a Cisjordània ha augmentat, amb desenes de detencions i assassinats de manifestants.
Però, per la part àrab encara queda molt de camí. El règim saudita continua inamovible i col·laborant amb l’imperialisme. El règim sirià es defensa com un gat panxa enlaire, morint matant, i el portaavions Eisenhower està estacionat davant de la costa síria amb un cos de marines de l’OTAN a la frontera turca. Els avenços democràtics a Egipte i Tunísia s’han convertit en un estira-i-arronsa entre els islamistes, l’esquerra, els laics i les antigues forces del règim. Però el que és indubtable és que corren vents de canvi.
—————————-
1 http://blogs.elpais.com/cafe-steiner/2012/11/israel-gana-la-guerra-pero-pierde-la-paz.html
2 http://www.nytimes.com/2012/11/17/opinion/israels-shortsighted-assassination.html?_r=0
3 http://www.bdscatalunya.org/