Per a molta gent, els serveis socials segueixen sent la darrera xarxa de protecció per fer front a situacions de pobresa i d’exclusió social. Aquesta imatge està ancorada en les funcions d’assistència a les «llars pobres» i a les persones en situacions de privació material que se’ls va atribuir a finals del segle xix a les zones industrials i durant bona part del segle xx arreu d’Europa.
Als països europeus que van gaudir d’un estat del benestar complet, els serveis socials tenien la missió d’atendre aquelles persones que patien les conseqüències de la pobresa malgrat la intensitat dels mecanismes de protecció social. Els serveis socials es desenvolupen en un context de fort creixement econòmic, taxes d’atur insignificants i polítiques socials generoses, i en un moment en què a Europa es veia amb optimisme la capacitat d’erradicar la pobresa a través de polítiques públiques. Optimisme que va desapareixent a partir dels anys 80.
La crisi que s’inicia l’any 2008 accelera el desmantellament de les polítiques de benestar, impacta durament sobre la població amb menys recursos econòmics i tensa uns serveis socials que ja patien certs problemes estructurals que havien quedat aparcats gràcies a la bonança econòmica des dels primers anys del segle xxi. El principal d’aquests problemes és la falta de definició de funcions. La llei de serveis socials catalana del 2007 estableix que els seus objectius són garantir les necessitats bàsiques de la ciutadania, posar atenció en el manteniment de la seva autonomia personal i promoure el desenvolupament de les seves capacitats personals.
La llei es refereix als serveis socials com un dels sistemes de l’estat del benestar com la Seguretat Social, el de Sanitat, el d’Ensenyament, les polítiques d’ocupació o les polítiques d’habitatge. Però mentre les polítiques públiques desenvolupades per les administracions en aquests àmbits tenen límits d’actuació més o menys determinants, plantejar que la missió dels serveis socials és garantir les necessitats bàsiques és situar-los en un pla de responsables subsidiaris de la fallida de la resta de sistemes de protecció i de benestar social.
En aquest sentit, mentre veus expertes d’arreu d’Europa apunten que les nostres societats necessiten uns serveis socials que vetllin per les xarxes de relació i de cura, que s’ocupin de donar suport a les persones en moments crítics de la seva vida a través de l’acompanyament i de proporcionar eines per mantenir l’autonomia, l’extensió de la precarietat i de les dificultats de les llars per obtenir recursos econòmics i per conservar l’habitatge els han convertit en dispensadors d’unes ajudes d’emergència que sempre seran insuficients. Ajudes que prenen forma de petites transferències monetàries, d’aliments i productes higiènics, o d’allotjament temporal i d’emergència, i que estan condicionades al compliment d’un pla de treball individual orientat a recuperar l’autonomia com més aviat millor.
Però si les famílies no tenen ingressos suficients és per la precarietat laboral o l’atur i per un sistema de protecció social que només és eficaç per protegir a qui prèviament ha cotitzat a la Seguretat Social amb certa estabilitat. Si les famílies perden l’habitatge o es veuen obligades a abandonar casa seva és per la voracitat del mercat immobiliari, per un marc regulador que les deixa desprotegides i per unes polítiques públiques que no han arribat a crear un parc d’habitatge social per cobrir les necessitats de la gent. Si les famílies no poden tenir cura dels seus membres o no poden cobrir adequadament la seva alimentació és perquè destinen la major part dels seus ingressos a pagar el lloguer o la hipoteca, perquè els seus recursos econòmics són inestables i insuficients i perquè hem normalitzat l’explotació laboral i immobiliària.