Cada dia fan dues hores extres, el «jefe» no vol pagar-les, no escolta a les dues joves de 23 i 27 anys quan diuen que no volen fer deu hores extres setmanals… Una visita al sindicat, un assessorament i passen a l’acció. Una gravació i una trobada entre empresari i treballadores acompanyades d’una persona membre del sindicat són suficients per solucionar el conflicte. Fi de les hores extres i pagament de 2.788,20 euros del corresponent deute acumulat.
Una victòria fàcil, certament, i més comuna del que ens pensem. Quan les treballadores s’uneixen i s’informen, les empreses s’ho pensen dues vegades a l’hora de trepitjar drets. Vivim resignades i acomplexades, no som conscients de la nostra força. Ens han fet creure que la precarietat és la norma, l’hem normalitzada i, en comptes de combatre-la, intentem trampejar-la. Un error que genera que les persones anem saltant d’un treball de merda a un altre, en un present continu, sense procurar posar solució a la inestabilitat laboral en què vivim.
Avui en dia, la «precarietat», aquesta paraula tan gastada, es tradueix en dades i en carències concretes. La taxa d’emancipació dels i les joves entre 16 i 30 anys és d’un 18,2 % a l’Estat espanyol, el 40 % dels i les joves no es poden permetre ni una setmana de vacances l’any, o no poden fer front a despeses inesperades, com la compra d’un gran electrodomèstic o una reparació a la llar… a la llar de les seves progenitores. La renda mitjana per persona menor de trenta anys és de 10.156 €, un 1,5 % menys que fa una dècada, quan ja estàvem en plena recessió econòmica. Si comptem que el preu de la vida ha pujat moltíssim (habitatge, aigua i llum, alimentació, etc.), la despossessió de la classe treballadora és important.
Un 22,9 % de la població viu en risc d’exclusió social, i aquesta mitjana es dispara fins al 57 % quan ens centrem en persones migrades; així com la taxa d’atur i de persones treballadores en actiu que estan per sota el llindar de la pobresa, el percentatge de la qual també es duplica entre els col·lectius migrants. Les persones treballadores a qui ens ha tocat viure durant la segona dècada dels 2000 som les primeres generacions que viuen i viuran pitjor que la generació dels seus progenitors i qui estem perdent drets i capacitat adquisitiva de forma clara.
Aquestes dades tan fredes es tradueixen en aquesta sensació que «no tenim futur». Les noves generacions que estan entrant al món laboral creuen cada cop menys en els mantres capitalistes, aquells que diuen que si estudies (hi ha un 17,3 % d’abandonament escolar prematur) i et portes bé a la feina (el nombre de participants en les vagues ha baixat un 40 % en l’última dècada) tot anirà bé i prosperaràs. Quin conte hem de creure’ns si la meitat dels contractes laborals són temporals i la meitat d’aquests últims tenen una durada de menys d’una setmana! En l’actualitat, el 20 % dels contractes en actiu ja són temporals.
El 40 % d’atur juvenil a l’Estat espanyol i tot aquest seguit de carències materials es tradueixen també en malalties i desequilibris mentals. La depressió i l’ansietat han augmentat entre la joventut de classe treballadora. Segons dades de l’ENSE (Encuesta Nacional de Salud de España), un 13,5 % de la població de classe social més baixa presenta algun patiment psíquic, davant el 5,8 % de les classes socials més benestants.
L’Organització Mundial de la Salut afirma que «la depressió serà la primera causa de discapacitat» a partir del 2030 i, ja ara per ara, el suïcidi és la segona causa de mort entre les persones de 15 a 29 anys. Aquestes dades són paral·leles als nivells de precarització laboral i desigualtat econòmica. Per tant, a més desigualtat i a més inestabilitat econòmica, més angoixa, més depressió i més patiment psíquic.
És per això que cada dia més persones precaritzades s’organitzen en sindicats a l’esquerra de CCOO i la UGT. S’organitzen com un crit d’agonia contra l’individualisme imperant i unes feines cada dia més pesades i dures que, en alguns casos, ni tan sols ens permeten sortir de la pobresa. I aquest crit d’agonia, aquesta nova organització de la classe treballadora més depauperada, és en realitat un clam d’esperança entre tanta hostilitat, entre tanta desigualtat.
Les coses poden canviar, ho sabem perquè ho veiem cada dia en diferents situacions. Hem vist els riders apoderar-se i fer retirar la rebaixa del preu del viatge a Glovo.
Hem vist empresaris de l’hostaleria abaixar el cap i deixar d’assetjar a companyes perquè sol·licitaven una reducció de jornada per a conciliar amb la vida. Hem vist «jefes» plorar i abaixar la mirada quan les treballadores s’han plantat definitivament davant les hores extres impagades i obligatòries.
Igual que les formes de relació laboral estan transformant-se, el sindicalisme alternatiu i de combat està fent un canvi. Perquè el sindicalisme no es pot basar només a bastir seccions sindicals a grans i mitjanes empreses; ha d’actuar també per protegir a les treballadores precaritzades i temporals, i és per això que ha de continuar amb l’aposta d’apropament als barris i pobles. Una aposta per seguir arrelant al territori. Una aposta per l’assessorament i l’acció sindical de treballadores que no tenen contracte, que no tenen papers, que no tenen ningú més a l’empresa en qui confiar. I aquesta aposta neix gràcies al teixit associatiu i de lluita que s’està creant a molts barris i pobles. Perquè el sindicalisme de classe sap que amb les «armes» que ens proporciona el poder (inspeccions de treball, demandes judicials i taules de conveni) no sempre en sortim ben parades, i és per això que hem de tornar a l’essència del sindicalisme: la unitat i el suport mutu entre iguals, entre treballadores, entre les explotades i entre les oprimides.
Som conscients que moltes vegades el cansament i la desesperança ens fan empassar tones d’injustícia, però us podem assegurar que el dia que poses al seu lloc a un patró explotador, a un encarregat dèspota o a un «jefe» maltractador, el dia que fas justícia i els poses entre l’espasa i la paret, la satisfacció és tan gran i l’orgull de classe tan fort que mai més et deixaràs trepitjar.
Notes:
Les fonts de les dades per redactar aquest text han estat tretes de l’Instituto Nacional de Estadística (INE): «Encuesta de Población Activa (EPA) Tercer trimestre de 2021», notas de prensa, bit.ly/3CYfgoA; Fundació SER.GI: «Memòria 2020», primavera del 2021, bit.ly/31BA47r; i Jordi Sevilla, Belén Santa Cruz i Diana Ortega: «Brecha entre jóvenes y mayores », El Observatorio Social, Fundación La Caixa, setembre del 2021, bit.ly/3k8fXnx.