masala és barreja d'espècies

The Deuce

La nova sèrie de David Simon i George Pelecanos (The Wire i Treme), coproduïda per l’actriu Maggie Gyllenhaal —que interpreta un dels papers de la ficció—, és probablement una de les obres que amb més lucidesa, intel·ligència i complexitat parla del treball sexual. Sense caure en el costumisme i amb una càrrega política profunda, The Deuce recupera la memòria urbana de les prostitutes del carrer 42 de Nova York durant els anys setanta del segle XX.

 

En un sol carrer podem observar els fluxos, els conflictes i les tensions que, a crits o murmurant, ens parlen del que passa al món. Els llocs on viuen i es tanquen les actuals oligarquies urbanes són muts i són murs inexpugnables. En canvi, són certs indrets estigmatitzats, com el carrer Robador al Raval, on poden llegir-se, literalment i entre línies, les lluites que travessen la ciutat i la vida.

“The Deuce season 1” HBO Productions 2016 1114 Avenue of the Americas New York City 10036 Characters: Maggie Gyllenhaal- Candy (Eileen) Dominique Fishback- Darlene Gbenga Akinnagbe- Larry Brown Jamie Newmann- Ashley Kim Director- Shay

El carrer 42 de Nova York —que creua Manhattan d’est a oest— durant els anys setanta del segle passat és, a The Deuce, el territori que condensa les relacions de poder i de gènere, les violències polítiques —des de la urbanística i la institucional a la mateixa violència sexual— i les relacions de classe. Però a la zona est d’aquesta avinguda, coneguda com el deuce, també s’hi despleguen altres matèries: juntament amb l’amargor creix la voluntat d’emancipació; juntament amb el clima d’opressió i fustigació es configuren vincles on apareixen, en desordre, la solidaritat, la intel·ligència i l’alegria. En aquest indret, conviuen històries de vida molt diferents que comparteixen el camí i el relat d’una realitat compartida: la Candy, la Lori o la Darlenne, només per escollir tres noms d’un relat coral, exerceixen la prostitució per raons i des de trajectòries vitals molt diferents, però s’enfronten a les mateixes violències, riscos i obstacles. Tenen en comú la lluita, en un entorn hostil, per una vida que mereixi ser viscuda, i tenen de diferent unes projeccions i uns desitjos vitals intransferibles. Elles desbaraten la imatge arquetípica de la puta, no perquè la sèrie pretengui fer a priori un exercici de desconstrucció, sinó perquè simplement parla, des de la ficció, d’històries perfectament reals: dones que exerceixen el treball sexual com la seva feina, però per a les quals la seva vida ni acaba aquí ni es redueix a això.

The Deuce funciona com una contrahistòria que recull la memòria urbana de les treballadores sexuals, contraposada a aquell Manhattan de Woody Allen i els problemes de la gent sense problemes —Annie Hall i Manhattan discorren en el mateix moment històric que recrea aquesta sèrie—. La narració es desenvolupa en mig de dos corrents econòmics que travessen el carrer 42 com una d’aquestes càrregues explosives amb les quals el mercat i la política institucional actuen sobre els territoris i les economies. L’Ajuntament de Nova York vol «netejar» els carrers d’aquest barri a través d’una reforma urbanística i, paral·lelament, creix una indústria underground —amb aspiracions mainstream— del cine porno i de les sales d’exhibició stripper en viu, que inicia un procés de concentració industrial del consum sexual. Les màfies veuen en els locals d’alterne el seu nínxol de negoci en el marc de la renovació urbana, i compren edificis sencers manegant informació privilegiada sobre els plans de l’alcaldia; les treballadores sexuals, com l’esglaó més feble, es converteixen en objecte de persecució i exemplificació de la voluntat de neteja municipal i, amb la pressió de les batudes policials al carrer, són empeses als clubs muntats per la màfia, o accedeixen a la indústria del porno com a alternativa amb més possibilitats laborals. L’economia política de la ciutat tanca així el seu cercle entre la remodelació del territori i els processos d’expulsió i exclusió social de l’espai públic.

Però, igual que cap d’aquestes dones ha arribat al treball sexual per les mateixes raons, les que deriven a la flamant indústria del porno tampoc no tenen la mateixa relació amb aquesta. En el cas de la Candy, es tracta d’una ambició creativa: no vol ser la fantasia dels homes, sinó construir ella mateixa una fantasia sexual femenina —i, encara que intuïtivament, també feminista—. En canvi, la Lori fa un procés d’autodescobriment del talent interpretatiu d’una actriu que construeix sobre la marxa una vocació inèdita fins aleshores. Per la seva part, la Darlenne, que va fugir del poble a la cerca d’una vida plena, de la mateixa manera que es va sentir de pas en la prostitució, també veu la seva etapa d’actriu porno com un parèntesi més cap a una altra cosa.

Aquesta complexitat en mig de la brutalitat les converteix en personatges irreductibles a tot un conjunt de tòpics cinematogràfics i també als imaginaris hegemònics sobre les prostitutes i la prostitució. I això també respecte dels homes. La Lori, que en un moment inicial de la sèrie afirma necessitar un proxeneta «perquè soc molt mandrosa i si no el tinc, no treballo», acaba sent la principal font d’inseguretat i por d’aquest, qui també havia estat el seu maltractador. La Darlenne estima el seu xulo, però no el necessita, i ella mateixa acaba interpretant la relació de dominació com un paper dins d’un guió, que tard o d’hora ha de finalitzar. La Candy no només no vol cap home que es quedi i manegui els seus diners, sinó que la sola idea de tenir una parella l’avorreix; no només no necessita un proxeneta, sinó que no necessita ni una parella ni cap figura masculina al seu costat. Els homes, i concretament els proxenetes, juguen un rol de control, dominació i violència, però alhora són figures circumstancials que s’empetiteixen en la mesura que elles creixen.

Aquesta transformació dels rols, les posicions i les contradiccions dels personatges és probablement una de les claus de la força i la versemblança de The Deuce. Al conte clàssic, la Caputxeta només pot ser víctima, la víctima de dos homes: del llop, que la persegueix, i del caçador, que l’ha de salvar —perquè els herois de conte necessiten sobretot que existeixin víctimes—. Però, aquí, la Caputxeta no té només un rostre ni només una elecció:

—No ho entenc, ¿soc la noia dolça i innocent o la puta seductora?

—No, primer ets una i després l’altra, a vegades ambdues.

Ella també pot perseguir el llop i, per descomptat, pot comptar amb altres caputxetes i prescindir del caçador.