La indústria del cinema a Croàcia es va consolidar com a eina de propaganda política durant la Segona Guerra Mundial.
La guerra i la postguerra van marcar fortament el llenguatge i l’estètica del cinema iugoslau i les insistents narratives èpiques sobre la victòria partisana. Després, va obrir-se a nous temes i gèneres que van començar a mostrar un reflex recelós i més crític d’aquest «país socialista». Amb la guerra dels Balcans i la desintegració de Iugoslàvia als noranta del segle xx, el cinema croat va rebre una allau de noves produccions que, novament, van destacar pel seu caràcter polititzat i bèl·lic.
Amb la fragmentació de Iugoslàvia també es va fragmentar el públic de les seves pel·lícules. Croàcia va tenir l’oportunitat de renovar-se simbòlicament, però els films que van veure la llum estan plens de representacions superficials i frívoles (sobretot dels personatges femenins) i mantenen un punt de vista unilateral prorègim, que les finançava. Calia construir l’imaginari i la mitologia d’aquest nou país de quatre milions d’habitants.
És per això que el 2008 es funda el Centre Croat de l’Audiovisual (HAVC, per les seves sigles en croat), amb la voluntat de diversificar l’escena cinematogràfica —per anivellar-la, a més, amb la qualitat de l’escena teatral, rica i vibrant, més arriscada i innovadora— i obrir-la als festivals internacionals de cinema. Ampliar-ne l’audiència li aportaria visibilitat i creixement.
Però… i les narratives? S’obriran també o la guerra seguirà sent el nucli de les històries que s’expliquen? Preguntem a tres professionals del cinema croat sobre la seva visió de la indústria cinematogràfica.
Directores, productores i guionistes en acció
Dana Budisavljević ha dirigit el film The Diary of Diana B que l’any 2019 es va emportar tot el que podia guanyar-se al festival més gran de Croàcia, a Pula. Després del gran èxit, l’interès per aquesta pel·lícula es va estendre per tot Croàcia i els països balcànics de l’oest. Un dels majors problemes per a moltes pel·lícules de parla no anglesa és que arriben a un públic molt limitat, afirma Budisavljević. «La situació és una mica millor pel cinema fet a Alemanya, Espanya, França, i fins i tot a Polònia, on milions d’espectadors poden entendre les pel·lícules sense necessitat de traducció. Els països de l’ex-Iugoslàvia serien un mercat més “natural” per a les produccions croates; tanmateix, a causa de les diverses polítiques i la guerra durant els noranta, el procés és molt més lent i totes hi sortim perdent.»
Mare, produïda per Tena Gojić i dirigida per Andrea Štaka, va ser la pel·lícula encarregada d’obrir el festival de Pula del mateix any. Gojić comenta que, després de la ruptura de Iugoslàvia, el cinema croat estava dominat per pel·lícules «amigues del règim»: «Hi havia molts films de guerra en què els bàndols eren representats per personatges plans i en blanc i negre. En aquest tipus de cinema, només alguns directors “adequats” tenien l’oportunitat de treballar i n’aprofitaven el momentum sociopolític, sense qüestionar de forma crítica la situació. Sorgiren algunes veus rebels, sobretot de l’escena independent, sempre marginada, majoritàriament per la pobresa o la manca d’oportunitats per obtenir finançament, que reflectien també l’actitud política de les persones que
trien pensar diferent». Però el públic difícilment s’aproximava a aquestes produccions independents, que eren vistes amb gran desconfiança; a més, qualsevol film realitzat en la seva llengua era difícilment considerat com a seriós o rellevant, afegeix Gojić.
Amb ulls de dona
Tot i que el cinema croat va estar vastament dominat per directors —homes— durant la dècada de 1990 i els primers 2000, ara es respiren certs aires de canvi. Sara Hribar, autora del film Lada Kamenski, liderat per tres personatges femenins, comenta que les autores predominen en la nova generació. «Considerant que encara no hi ha una quota que exigeixi una paritat numèrica entre autores i autors a la indústria, hi ha una petita, però bona, representació femenina que, en tots els gèneres cinematogràfics, aconsegueix imposar-se.»
Totes tres estan d’acord en el fet que el creixement del nombre de dones en la indústria es deu principalment a la influència del moviment global, i que el mèrit és de les dones, que han aconseguit fer-se un lloc a partir de la qualitat del seu treball i la persistència resilient per a fer sentir les seves veus. Gojić remarca: «En l’aspecte arquetípic, el director és la figura que encarna totes les “qualitats masculines”; és autoritari, dominant, omniscient i inqüestionable. Si a això afegim el que es consideren tradicionalment com a “atributs femenins”, com la sensibilitat, la inclusió, la cooperació, la vulnerabilitat, el film resultant és completament diferent».
Al marge del fet que cada cop més dones tenen l’oportunitat d’estar darrere la càmera, en els últims anys és igualment important —com apunta Budisavljević— que també formen part de la gestió de més institucions i són més partícips del procés de presa de decisions. «És un procés perdurable, i estic segura que la paritat en la direcció no només serà present en l’autoria, sinó també es traslladarà a les temàtiques que s’abordin. De fet, en aquest darrer certamen a Pula, tres pel·lícules presentaven a dones protagonistes, fet que mai havia succeït en anys anteriors.»
Això no obstant, si no tens fama ni experiència, vius en un context reduït i ets dona, el procés de finançament és força complicat, com comenta la directora i guionista Sara Hribar, i afegeix que una possible solució seria fixar una quota que exigís oficialment als jurats l’atorgament de més finançament a les dones directores: «Les estadístiques mostren com els homes que dirigeixen lideren encara la cursa per l’accés al finançament. L’aplicació d’una designació econòmica a la paritat establiria la igualtat de gènere d’una vegada per totes».
Gojić considera que «la moda de les directores ha ajudat les autores a acabar els seus projectes», però que «a les escoles de cinema, el nombre de dones estudiants segueix sent baix; d’aquestes, el nombre d’autores que aconsegueixen portar a terme els seus films és més minso encara; i el de les que arriben a fer una segona o tercera pel·lícula és significativament més baix». Gojić afegeix que l’arrel del problema es troba encara en els rols femenins tradicionals i en un clima social poc esperançador.
La pandèmia i el cinema
La COVID-19 no només ha causat problemes al cinema croat, sinó a contextos cinematogràfics molt més influents. La productora Tena Gojić afirma que no només ha provocat la pèrdua d’audiència en cinemes, sinó també que el distanciament social ha incrementat els costos de les produccions. «El Ministeri de Cultura croat no fa prou per ajudar les treballadores amb ingressos inestables, i la indústria del cinema és més vulnerable en temps de crisi. D’altra banda, tothom ha estat cert temps en quarantena aquest any, encara ens mirem rere les màscares i ens qüestionem el sentit de la vida. Això, individualment i com a societat, ens ha obert la porta a respostes que només poden venir per la via de l’art. El cinema mai perdrà el potencial com a eina per a desentranyar les complexitats de la vida».
El futur de la cinematografia als Balcans
En l’última dècada, s’ha començat a explorar la coproducció de pel·lícules entre diversos països balcànics de l’oest, quelcom que podria significar una potencial font de finançament. De tota manera, la manca de distribució i de públic és enorme, assenyala Budisavljević. «La majoria del públic no té ni idea de la quantitat de pel·lícules que es produeixen als països “ex-Yu”, perquè la seva distribució és molt limitada als cinemes i només poden veure’s en festivals. Amb aquestes polítiques i sense un públic comú, el cinema croat no té cap possibilitat. Ni tan sols si totes les persones que viuen a Croàcia anessin al cinema, arribaríem a fer prou diners per produir una pel·lícula.»
Sara Hribar es mostra més optimista: «M’encantaria que les traces del coronavirus restessin senzillament com un tema més. Que transformi les pel·lícules en alguna cosa més especial i plena d’una càrrega inesperada. Aquesta crisi afecta tot el món. Les meves companyes intenten acabar els projectes que han iniciat, així que esperem que tot segueixi avançant».
Més escèptica, Dana Budisavljević afirma: «La nostra cinematografia no és tan rellevant a Europa o al món. No genera grans beneficis, així que ningú notarà la diferència, excepte nosaltres, les autores que perdrem la feina». Però afegeix que espera que no deixin de subvencionar-se els projectes culturals i que es pugui seguir creant, de manera que, quan tot hagi passat, el cinema es reforci i brilli amb més força.