La lluita pel nou CAP, punta de llança per la reformulació postpandèmica del Gòtic

Només uns mesos després de la victòria de veïnes usuàries i treballadores del CAP Raval Nord, s’ha obert un nou front de lluita per l’Atenció Primària al districte. L’accentuació, arran de la COVID-19, de la precarietat enquistada des de fa vint anys al CAP Gòtic ha acabat amb la paciència de veïnat i professionals. Ara, amb el precedent del Raval Nord com a espurna, s’han organitzati alçat contra l’abandó sistemàtic de les institucions.

Les mancances del CAP Gòtic s’emmarquen dins la precària situació de tota l’Atenció Primària al país i a la ciutat, però entre els motius de l’abandó s’hi entrecreuen i sumen també les dinàmiques d’explotació de la ciutat per part d’unes institucions que han tractat històricament els barris de Ciutat Vella, i molt especialment el Gòtic, com a centres d’explotació turística on les veïnes i veïns, si no sobrem, actuem com a simples figurants.

Més de vint anys de precarietat
El Gòtic compta amb un Centre d’Atenció Primària des de la reforma sanitària de l’any 1991. En aquell moment, s’obre conjuntament amb el CAP Raval Sud, amb qui comparteix instal·lacions a l’edifici de l’avinguda de les Drassanes. Aquell edifici compta amb unes bones condicions d’espai, però implica un desplaçament important per a les veïnes i veïns del barri Gòtic. Per aquest motiu, l’any 2000 les administracions proposen el trasllat de l’equip d’Atenció Primària del Gòtic a un nou espai dins el barri. Fou en aquell moment quan, aprofitant una de les operacions d’esponjament del Gòtic Sud, el CAP Gòtic s’obrí a l’emplaçament actual, als baixos d’un edifici de nova construcció del Patronat Municipal de l’Habitatge. Aquella operació, si bé significà un apropament de les instal·lacions a la majoria de veïnes del barri, també es va fer de manera precipitada. La inauguració del nou CAP coincidí amb la materialització d’una operació d’«higienització» del Gòtic Sud —Pla Especial d’Enllaç de la Rambla amb el carrer d’En Rull—,(1) que urbanitzà una nova plaça (la de Joaquim Xirau) on s’instal·là també, més tard, l’escola de disseny Elisava. Com explica la metgessa de família M.ª Antònia Vila, la tria de l’emplaçament es va fer més aviat pensant en criteris urbanístics que no pas en la idoneïtat de l’espai per acollir un Centre d’Atenció Primària. Durant el trasllat, de fet, es perderen el servei de radiologia i d’altres especialistes.


L’equip de professionals de llavors ja avisava que l’emplaçament era petit, fosc i no complia els requisits que necessitava el CAP. Les alternatives, però, ni tan sols es consideraren.


Pocs anys després, les hipòtesis de les professionals es van demostrar certes i l’Administració es va veure obligada a obrir un centre annex al CAP a causa de la manca d’espai. Aquest annex, al carrer d’En Rull, s’obrí també de forma precipitada i resultà inoperatiu al cap de poc temps per les males condi­cions de l’edifici (humitats, plagues i instal·lacions precàries).


Des de llavors, els i les professionals treballen fent equilibris amb els pocs espais que tenen. Els serveis de moltes especialitats, com per exemple ginecologia o radiologia, continuen oferint-se a Drassanes. Al conflicte de l’espai, a més, s’hi han d’afegir importants problemes amb la climatització i el manteniment de l’edifici, que provoquen temperatures inadequades, fuites d’aigües fecals i plagues que han fet tancar el CAP en quatre ocasions.

El menfotisme i la lentitud de l’Administració per trobar un nou espai que resolgui aquests problemes, però, contrasten clarament amb la precipitació del trasllat fet l’any 2000. En aquest sentit, la lògica que sembla imperar és semblant a l’habitual al districte i al barri. Les operacions urbanístiques d’esponjament, amb forts impactes socials, normalment necessitaven incorporar la construcció d’algun equipament públic per poder-hi argumentar una coartada social. Un cop feta l’operació de «neteja» de la zona, en la qual el CAP va exemplificar aquesta coartada social, ja no hi ha interès per la millora d’un centre sanitari que s’ha mostrat obsolet des dels inicis.

Situació actual i esclat de la pandèmia
Si prèviament el CAP ja es trobava en una situació molt precària, l’epidèmia l’ha tensada més enllà del límit sostenible per seguir oferint un servei digne i segur, tant per a la població com per les professionals, i per garantir les recomanacions de seguretat i prevenció que imposa la situació pandèmica actual.
Durant el confinament que començà al març i durant els mesos d’estiu, la manca d’espai per a consultes que ja existia es va veure accentuada per la necessitat de preservar llocs específics per a pacients de possible COVID-19. La necessitat de separar els ambients on s’atenen les pacients entre zones «netes» (on s’atenen aquelles persones sense sospita de COVID-19) i zones «brutes» (per atendre aquelles pacients sospitoses de COVID-19), i el reduït nombre de consultes del CAP fan molt complicada aquesta divisió i això fa molt difícil aconseguir que les veïnes usuàries no comparteixin espais ni sales d’espera. La precarietat dels espais també dificulta molt l’emmagatzematge del material, que en aquesta situació és superior a l’habitual, i que corre el perill de fer-se malbé a causa de la humitat i les goteres freqüents.

Pel que fa als espais per a les professionals, aquestes comparteixen un sol vestidor d’uns 10 m2 on s’han de canviar una vintena de persones, fent impossible mantenir les distàn­cies de seguretat. A les reunions de coordinació del migdia és impossible garantir aquesta separació mínima, perquè les dimensions de la sala (que és alhora menjador i espai de formació) dificulta molt que hi càpiguen totes les professionals guardant distàncies. Al despatx de direcció, també d’uns 10 m2, hi treballen cinc persones i, ara per ara, s’utilitza també de magatzem pel control de tot el material de seguretat. Unes condicions de precarietat, en definitiva, totalment inacceptables i denigrants.
A causa de l’emergència i empeses pel precedent de la lluita pel CAP Raval Nord, el passat mes de maig veïnes i professionals van decidir fer un pas endavant en la reivindicació per un nou CAP Gòtic. Després de fer públic un primer comunicat conjunt detallant la realitat del CAP, es presentava en roda de premsa la plataforma CAP Gòtic Nou Ja!. Les seves reivindicacions s’estructuraven inicialment en dos eixos: la necessitat d’un espai provisional d’emergència i la lluita de fons per un CAP nou a curt-mitjà termini.
Respecte del primer eix, la realització de concentracions a la plaça de Sant Jaume durant cinc dies consecutius del mes de juny i l’amenaça, per part dels i les professionals, de tancar el CAP si no obtenien respos­tes van forçar l’Administració a moure fitxa i comprometre’s a ampliar provisionalment l’espai de consultes. Aquest compromís va ser expressat i formalitzat al Consell de Salut de Ciutat Vella del passat 9 de juliol de 2020. Així i tot, han calgut més de tres mesos d’accions i denúncia per tal que aquest es complís. Finalment, el passat mes de setembre, l’Ajuntament va posar en marxa les mesures d’urgència, que inclouen l’adequació dels baixos de l’edifici d’APROP (Allotjaments de Proximitat Provisionals) al carrer Nou de Sant Francesc, 8-10, i també la construcció de nou consultes en mòduls prefabricats a la plaça de Joaquim Xirau. A més, mentre els mòduls no estaven llestos, es va instal·lar una carpa inflable provisional per a la realització de proves PCR a pacients susceptibles de COVID-19. Tot i això, aquestes mesures d’urgència han acabat arribant tard, amb el CAP ja desbordat per la segona onada de contagis.

1.Edifici actual del CAP Gòtic // 2. Carpa per a proves ràpides de COVID-19 // 3. Ampliació provisional del CAP en mòduls prefabricats (en construcció) // 4. La Negreta del Gòtic, espai veïnal autogestionat; va cedir una sala per a la campanya de vacunació de la grip al barri // 5. Baixos de l’edifici APROP (Allotjaments de Proximitat Provisionals), projectats com a espai de treball administratiu i sala de reunions del CAP Gòtic


Pel que fa a la lluita pel nou centre definitiu, des del principi s’ha demostrat que el principal argument utilitzat per l’Administració els últims anys —«no hi ha espais disponibles»— era rotundament fals. Des de la Plataforma, es van assenyalar inicialment tres edificis públics buits i en desús al barri, i es va exigir la realització d’estudis tècnics per avaluar-­ne la viabilitat com a Centre d’Atenció Primària. Un cop proposats aquests tres espais, l’Ajuntament en va estu­diar fins a tres més, resultant-ne finalment viables únicament dos dins del barri Gòtic. D’aquests dos, un d’ells reunia les condicions idònies: l’edifici annex a Correus, propietat de l’Estat. Curiosament, després d’haver-nos presentat els resultats i només dos dies després que des de la Plataforma féssim pública la idoneïtat de l’espai per acollir el nou CAP, l’Ajuntament va presentar triomfalment (amb la presència de l’alcaldessa, el ministre Ábalos i la delegada del Gobierno a Catalunya) un acord amb l’Estat per cedir els 30.000 m2 de l’edifici de Correus, inclòs l’edifici annex, a una iniciativa privada del hub tecnològic Barcelona Tech City. En aquest acord, l’Estat cedeix l’edifici a l’Ajuntament i aquest el cedeix als privats. Els elevats costos de la rehabilitació, això sí, van a càrrec de diners públics, a través del Consorci de la Zona Franca. Un clar exemple de com funcionen les col·laboracions publicoprivades, on se cedeixen actius i patrimoni públics, i es posen a disposició dels privats perquè els utilitzin per lucrar-se.


Aquest acord és justificat per l’Ajuntament amb l’argument de «diversificar l’economia del barri i fer-la menys dependent de l’economia turística». La realitat és que aquest macroprojecte representa un greu risc de gentrificació de la zona amb l’establiment d’empreses privades estrangeres que, lluny de diversificar l’economia, transformaran i faran adaptar tots els entorns a la nova població flotant que hi treballarà. Un exemple més a Ciutat Vella de com des de les administracions es prioritza l’economia privada per damunt dels serveis públics i els drets de les veïnes i veïns.
Regalat aquest espai, el nou CAP no compta ara amb cap emplaçament possible a curt-mitjà termini.

L’autoorganització com a garantia de salut comunitària
Des de principis dels 2000, moment del primer trasllat precipitat del CAP al Gòtic, l’augment de la inversió en promoció i en equipaments orientats al turisme ha anat acompanyada d’una escassa planificació i inversió en serveis bàsics pel veïnat, i això és visible també en la situació de deixadesa de l’Atenció Primària. Des de llavors fins ara, la zona ha patit un procés de turistització cada cop més accelerat i violent, que ha reconfigurat i homogeneïtzat totalment l’economia del barri alhora que ha desmembrat el seu teixit veïnal, i durant el qual les administracions han obviat completament les necessitats de les seves habitants. Ara, amb l’arribada de la pandèmia, el monocultiu turístic ha fet fallida i s’han fet paleses encara més les mancances del CAP després d’anys d’abandonament. Malgrat l’evi­dència de l’emergència i la catàstrofe, l’Administració actual segueix enrocada en les lògiques de sempre: la Generalitat manté abandonada l’Atenció Primària i l’Ajuntament, en comptes de buscar emplaçaments pel CAP, decideix regalar-ne un dels més idonis a una iniciativa privada allunyada completament de la realitat de les veïnes. El benefici privat, disfressat aprofitant la pandèmia de suposada «regeneració i diversificació econòmica», torna a passar per damunt dels drets i necessitats de les habitants de la ciutat.

La recepta contra aquest reiterat menyspreu cap als drets del veïnat i dels treballadors i treballadores del CAP promet ser, de nou, l’autoorganització i la solidaritat. La plataforma CAP Gòtic Nou Ja! sorgeix esperonada per referents previs i actuals. Per una banda, el precedent del Raval Nord ha acabat d’encendre els ànims dels i les professionals del CAP i, per l’altra, s’hi ha sumat un veïnat que està acostumat a organitzar-se per resistir, per garantir els seus drets i necessitats davant d’unes institucions que veuen el barri només com una font de diners. Assemblees d’habitatge com Resistim al Gòtic, col·lectius com La Negreta Feminista o la xarxa de suport mutu Vecines en Red Ciutat Vella, nascuda durant el confinament, són només alguns exemples de com la comunitat, des de l’autoorganització, cobreix i resol millor necessitats bàsiques que les administracions no volen o no són capaces de resoldre.

No és casualitat que en un barri com el Gòtic la defensa de la salut, i especialment de la salut comunitària com a pilar també de l’Atenció Primària, tingui molt a veure amb l’autoorganització. Recentment, estudis de l’Agència de Salut Pública de Barcelona han situat l’existència i vinculació a xarxes comunitàries com a clau per pal·liar els greus problemes de salut —sobretot de salut mental— que ha provocat l’extrema turistització del Gòtic.(2) L’aliança de veïnes i professionals, doncs, té diverses potencialitats: la defensa d’un servei públic bàsic i el reforç, a la vegada, de la salut comunitària generant experiències col·lectives.
A més, obre la porta a repensar, des de l’autoorganització
i l’experiència publicocomunitària, quin ha de ser el camí que ha de seguir el barri en la reconversió i reformulació postpandèmica i post-turisme.

En aquest sentit, valdria la pena que l’Administració deixés d’esperar miracles que no arriben de la mà de la turistització i la col·laboració publicoprivada i, en canvi, comencés a treballar conjuntament un nou model amb les experiències que ja funcionen, que ja estan fent propostes i imaginant cap on caminar. Cal posar en marxa col·laboracions publicocomunitàries que donin resposta a les necessitats del barri i a les treballadores del sector turístic que s’han quedat sense feina, rescatant les persones i no els sectors, diversificant l’economia del Gòtic, posant al centre la vida en comptes del lucre privat. Cal tenir ben clar, més que mai, quins són aquells llocs de treball essencials, justos i que fan possible la vida, i pensar les estratègies necessàries per ampliar-ne la cobertura, garantir-los i cuidar-los, per tal de reconstruir una economia que d’una vegada per totes posi al centre les necessitats de la gent que vivim al barri i a la ciutat. Re-economitzar el Gòtic ha de passar necessàriament per repoblar-lo i arrelar-hi població, ampliant el parc d’habitatge públic, dotar-lo d’equipaments de proximitat i generar-hi economia circular i de barri. El nou CAP podria i hauria de ser la primera pedra de la recuperació d’un barri que es resisteix a deixar de ser-ho i al qual, paradoxalment, la pandèmia ha brindat una oportunitat.


Notes:
(1) Pla especial d’enllaç de la Rambla amb el carrer Rull al Registre de
planejament urbanístic de Catalunya, bit.ly/3jgcK28.
(2) Perceived pathways between tourism gentrification and health:
A participatory Photovoice study in the Gòtic neighborhood in Barcelona,

bit.ly/3juv2wV.