Som a la fase 0. Fa estona que les criatures estan altre cop entre quatre parets, i les persones dependents o més grans de setanta anys tornen cap a casa, si és que encara no ho han fet. Som a lʼúltima franja horària del dia i els carrers i places del Gòtic són ben vius, malgrat aquesta pandèmia que ens sacseja. Però la vida que omple el barri últimament no sʼassembla gaire a lʼambient que es respirava en aquests mateixos carrers abans del confinament.
«Lʼambient de la Rambla em recorda al que hi havia quan jo tenia vint anys. Et trobes gent que coneixes i tʼatures a saludar. El Gòtic, ara, torna a ser una mica el lloc on em vaig criar», diu la Roser, que té vuitanta anys i viu a tocar de la plaça del Pi amb el seu gos, en Tobi. Són les vuit i poc i el barri acaba dʼesclatar en aplaudiments a clapes: alguns edificis farcits de veïns i veïnes als seus petits balcons, altres deserts, ni una ànima. La Roser és al carrer de la Llebre i està tornant cap a casa. «Ara puc anar a la catedral i asseureʼm en un banc. Abans del confinament, no sortia a caminar pel barri, només a fer els recados, però ara sí que passejo», explica satisfeta. A ella li costa reconèixer que el barri li agrada més ara. Ho diu amb la boca petita, perquè sap que lʼorigen de tot plegat és una «pandèmia horrorosa». «Em sap greu pels botiguers, però lʼagobio que tenia abans, ara no el noto. Mirava pel balcó, a qualsevol hora, i tot eren caps. Sortia al carrer i em posava nerviosa, i ara surto a gust, sense por que mʼempenyin, perquè a vegades et tiren, de veritat, van mirant el mòbil i et tiren!» La Roser es mira en Tobi, com si volgués que el gos li donés la raó, i segueix parlant: «Normalment sento que els turistes són més dʼaquí que jo, en canvi ara em fa la sensació que torno a ser al meu barri», assegura, abans de seguir el seu camí.
A la plaça del Rei hi regna la calma. Una parella xerra, fluixet, asseguda a les esplèndides escales del Palau Reial Major. A lʼaltra banda, un noi fa fotografies. Apareixen dues dones, lʼAnna i lʼAdaia, mare i filla, enraonant molt animades. LʼAnna fa més de trenta anys que viu molt a prop de la catedral i explica que, des del confinament, ha començat a sentir les campanes, els ocells i la remor de les fulles dels arbres que té al davant de casa. «Estic descobrint un barri nou, puc tenir les finestres obertes de bat a bat i gaudir dels carrers —diu—. La sensació és que els veïns hem recuperat el barri, i ho intento aprofitar, perquè sé que aviat hauré de tornar a tancar les finestres». LʼAdaia, en canvi, fa uns anys que va marxar de casa la seva mare i va anar a parar al Clot: «Viure al Gòtic és tremendament agobiant. El problema és el turisme, que està absolutament massificat, és una barbaritat. Tal com està el barri, no hi vull tornar. I tinc molt poca esperança que alguna cosa canviï». Uns carrers més enllà, direcció a la plaça de Sant Jaume, en Marco atén la clientela que entra a la gelateria on treballa des de fa catorze anys, quan va venir dʼItàlia. Viu just aquí al costat, però està a punt de canviar de pis per anar a un lloc més barat que li permeti superar el sotrac econòmic. «Jo diria que som al barri més afectat per la Covid, perquè aquí és on els negocis viuen més del turisme i menys dels locals. Molts ja no tornaran a obrir», opina. «A mi el soroll no mʼha molestat mai, visc al centre perquè mʼagrada la gent, prefereixo el barri com era abans», explica en Marco, després de servir un gelat dʼavellana.
A uns metres de les vies més concorregudes, un cop dins el laberint de carrerons estrets, el silenci és el protagonista. No hi ha gairebé ningú. Un bar de pocs metres quadrats ofereix «hummus y platos vetegarianos take away», però no cal ser en Sherlock Holmes per saber que no estan fent lʼagost. Cap clienta. Cent metres més avall hi ha un taller de joieria amb la llum oberta, però ningú es deixa veure. A la plaça de Sant Felip Neri, una noia recolzada a la paret observa en silenci la façana de lʼesglésia i les marques de les bombes que va llançar lʼaviació feixista italiana el 1938. Una mica més enllà, al carrer de lʼArc de Sant Ramon del Call, hi ha una parella. Van agafades de la mà i estan decidint si giren «per aquell carrer o per lʼaltre». Es diuen Mireia i Edu, viuen a la ronda de Sant Pere i han aprofitat la situació per fer una volta per la zona. LʼEdu troba a faltar poder seure en una terrassa; la Mireia diu que, de totes maneres, els horaris els fan per les guiris i quan ella vol prendre alguna cosa li diuen que és hora de sopar: «Però si són les set de la tarda! Abans també veníem, ens queda a prop, però no entràvem fins als carrerons perquè sempre hi ha molta aglomeració de gent i vas xocant amb tothom. Ara està molt diferent, és una passada, jo ho gaudeixo més ara que no hi ha turistes», assegura.
Els que sí que segueixen al carrer són les persones sense llar. Com en Michal, que fa un any es va instal·lar en una plaça del barri i viu amb quatre companys més. A elles, la situació de confinament no els va gens a favor i tenen ganes que torni el turisme: «A Polònia era paleta, però aquí tiro endavant demanant diners. Ara que no hi ha turistes i que tothom és a casa, no aconsegueixo gairebé res, i sobreviure és més dur que abans». Però el que més el preocupa és la seguretat: «A la nit no hi ha ningú i ens sentim molt desprotegits de la delinqüència i la violència. Quan hi ha turistes, passem més desapercebuts, però ara som el blanc de tots els robatoris i atacs», lamenta en Michal. «Per sort nosaltres estem en grup i tenim gossos, a més ens portem molt bé amb els veïns, una senyora ens porta cafè amb llet cada matí, el dʼaquí davant ens deixa carregar el mòbil, un altre ens porta menjar… estem envoltats de bona gent», conclou.
Passa un gos, petit i veloç, i gira cap a la dreta. Pocs segons després apareix un noi que va amb patins en línia i pregunta si algú ha vist lʼanimal. Una noia assenyala el carrer de la dreta, i ell marxa escopetejat. El gos escapista ha passat per davant del negoci de lʼUmar, un noi pakistanès que fa vuit anys que és a la ciutat. Viu i treballa al barri, en un supermercat obert 24 hores que gestionen entre unes quantes de la família. A ell li preocupa que la botiga tiri endavant, perquè ara venen poquíssim i el lloguer del local és car. A més, no li agrada lʼambient que hi ha al barri: «No pot ser que estigui així, és molt avorrit. Lʼúnic que té de bo és que ara dormo millor, perquè no hi ha ni cotxes ni turistes que cridin, però tot això queda en un segon terme quan estàs preocupat pel teu negoci», assegura. A la plaça de Sant Josep Oriol, lʼAnna i en Yago fan una volta i aprofiten per passejar el gos. Vivien al Raval i es van traslladar al Gòtic deu dies abans del confinament. «Estem descobrint llocs, cantonades, placetes… racons on no havíem pogut entrar mai perquè estaven completament presos pels turistes i ara sí que sʼhi pot anar», explica ella. «I la plaça Reial, que la tenim al costat de casa i sempre lʼhem donat per perduda, ara sembla una plaça de barri!», afegeix ell. En aquell moment passen quatre homes, tots vesteixen camisa, semblen sortits dʼuna oficina. Mentre caminen, un dʼells fa a la resta una mena de classe dʼhistòria a lʼaire lliure. Per lʼaltre costat, apareix un noi amb un carro carregant una plantota de fulles llargues, i al fons tres veïnes conversen sobre com fer-sʼho perquè es portin millor els seus respectius gossos, que no semblen gaire disposats a sumar-se a lʼobjectiu.
A la Rambla hi ha força ambient, però sʼhi respira calma; sembla que ningú tingui pressa per arribar a casa i les converses en una pila de llengües es barregen entre elles. El to suau de la majoria de gent el trenca una usuària del Bicing que escolta música amb uns auriculars de colors llampants i canta a cor què vols. Una parella amb un nadó que deu tenir pocs dies de vida es pregunten si té fred i dos homes vestits amb lʼuniforme oficial de runner instagramer parlen dʼun «posible brote otoñal». Un senyor que ha enfundat la seva panxa en un mallot de ciclista dels anys vuitanta, que duu escrit «Catalunya» a lʼesquena, baixa Rambla avall amb la mountain bike per on abans circulaven cotxes sense parar. La Mercè, que ha viscut gairebé tota la vida molt a prop dʼaquesta avinguda i ha sortit a treure el nas no està gaire convençuda del que veu: «Hi ha molta gent que no és del barri. És normal, han vingut a passejar, però a mi em fa por per la Covid», explica. Considera que, pandèmia a part, al barri sʼhi està molt millor així, tot i que al principi del confinament es despertava a les nits pel poc soroll que hi havia al carrer: «Ara ja mʼhi he acostumat i dormo perfecte, el millor és que no hi ha ningú als pisos turístics i no hi ha festes. Molta gent em pregunta per què no marxo, i jo els hi dic: “És el meu barri, no em faran fora”».
A la baixada de Viladecols, tres nois joves, rossos, amb la pell vermellosa i vestits amb xandall, es posen un al costat de lʼaltre. «One, two, three!», crida un, i tots tres arrenquen a córrer. Sʼacosten les onze de la nit, lʼUmar ja deu estar abaixant la persiana per anar cap a casa després dʼun dia llarg, però al barri encara hi ha vida. En Carlos està a punt dʼentrar al seu portal, al carrer de Regomir, després dʼhaver fet una llarga passejada en solitari. És portuguès, de Porto, fa sis anys que sʼha instal·lat al Gòtic i uns quants més que viu a Barcelona. «Quan surto a aplaudir, em sorprèn veure que tinc tants veïns, molts dʼells no em sonaven de res, suposo que amb tanta gent no et fixes en ningú», explica. Li agrada molt fer vida al barri i sortir a caminar: «Ara mateix és un plaer passejar per aquí. Fins i tot La Boqueria torna a ser un mercat de barri. Abans ja hi anava, però havies de lluitar per comprar, mentre els turistes anaven amb el suc a la mà, fent vídeos, comprant-se una ostra i tot el circ. Sincerament, no sóc gaire optimista, molta gent vol tornar a la vida tonta, al business i a les botigues pels turistes… però seria genial tenir un barri per a les persones».