Que el feminisme, que els diversos feminismes estan molt més presents a l’esfera pública en l’actualitat que fa uns anys és una obvietat. Estem assistint a allò que podria anomenar-se «una nova onada» o, almenys, «un nou despertar» d’unes pràctiques i uns discursos que problematitzen la nostra realitat social i les nostres relacions socials i que, en particular, estan afirmant-se en sectors determinats de la població més jove.
Des d’allò més institucional fins al que és més autònom i autoorganitzat, als instituts, universitats i barris, els col·lectius feministes alcen la veu i ens toquen el viu, ens obliguen a posicionar-nos, ens col·loquen davant del mirall. També és cert que gran part d’aquestes noves generacions militants, que han passat per processos diversos de politització —des dels més particulars del seu entorn més proper fins a l’1 d’octubre, algunes, o pels disturbis d’Urquinaona, altres—, estan sumant-se a participar d’un dels moviments socials que, centrant la mirada a Barcelona i la seva àrea metropolitana, més potència i visibilitat sembla tenir: la lluita per l’habitatge.
Però, hi són les feministes als col·lectius d’habitatge? Són els col·lectius d’habitatge espais feministes? Són espais on es capgiren les velles jerarquies del valor social de les accions militants? Són entorns on no existeix la divisió sexual de les tasques activistes? Són assemblees curoses i vigilants respecte a les actituds masclistes? És, en definitiva, el feminisme un eix de lluita i la perspectiva de gènere una mirada transversal en tot allò que es diu i es fa?
Aquest text està molt lluny de respondre totes aquestes preguntes de forma satisfactòria. Entre els seus objectius no hi ha tampoc pontificar o assenyalar el camí correcte. Aquest text pretén únicament proposar un debat que creiem necessari i urgent i, potser sí, identificar alguns elements per a tenir en compte.
Sabem que això ha de donar-se a les assemblees i no sobre el paper i també sabem que cadascuna d’elles té els seus ritmes i les seves formes. De fet, amb molt d’esforç, i enmig de la pandèmia, s’han portat a terme ja un parell de trobades no mixtes —els mesos de setembre i novembre del 2020— de veïnes militants per l’habitatge per tractar temes com els rols de gènere en aquest tipus de lluita, l’autodefensa feminista, la salut emocional o l’existència de grups de dones dins dels mateixos col·lectius; un camí que sens dubte haurem de seguir explorant si volem que els col·lectius d’habitatge siguin veritables espais feministes. En aquest sentit, creiem que és inajornable posar per escrit algunes reflexions que no són només nostres i que recullen, encara que amb dificultats, desenes de reflexions de companyes, algunes que han estat en aquests col·lectius, unes que encara hi són, i d’altres que, de fet, ni s’ho plantegen i es mostren contràries a participar-hi.
També està entre els objectius d’aquest text reconèixer la feina que s’ha fet i s’està fent per part dels col·lectius d’habitatge, en general, per intentar aturar aquesta sagnia i, en particular, de moltes companyes i de moltes altres persones que pretenen incidir en els mateixos des de pràctiques feministes i horitzontals. Us veiem, us escoltem, compartim les vostres inquietuds i malestars.
Per últim, qui escriu aquest text, les persones que l’han pensat i debatut, són també diverses: algunes participen o han participat en col·lectius d’habitatge, altres els coneixen més des de fora.
En tot cas, anem a pams.
Del «¡Sí se puede!» al «Força, sindicat!»: la semàntica de la guerra
La lluita per l’habitatge ha pres diverses formes durant els últims anys. Des del moviment per l’okupació, passant per les lluites de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), arribem, sense que això signifiqui que els dos primers hagin desaparegut, a la lluita protagonitzada per la diversitat de col·lectius de l’actualitat. Sindicats, plataformes, grups, xarxes, col·lectius, assemblees, observatoris, etc. són, ara per ara, els qui hegemonitzen això que podem anomenar «el moviment de lluita per l’habitatge». Analitzem i reflexionem, doncs, sobre algunes de les seves formes.
Si entrem a Twitter o a YouTube, podem trobar amb certa facilitat vídeos o textos amb uns eslògans determinats que volen situar-nos en un determinat escenari. La idea és que estem en guerra. Fa relativament poc temps, es movien un cartell i un vídeo des d’una organització de l’esquerra independentista, que tan present està últimament en gran part d’aquests col·lectius, que així ho explicitava: «Barcelona, zona de guerra». No entrarem en consideracions majors sobre el que és evident: sí, estem en guerra, en una guerra dels rics contra els pobres, allò que antigament s’anomenava «lluita de classes» i que, en aquest cas concret que ens ocupa, té a veure amb l’habitatge, el dret a la ciutat i la seva comprensió com a valor d’ús i no de canvi.
Anem ara al que sembla menys explícit i que fa venir certa esgarrifança, per l’acrític i banal que sembla ser, per tota la retòrica i simbolisme que amaga que, diguem-ho clarament, té molt a veure amb determinades formes i actituds que probablement en qualsevol altre lloc catalogaríem de machirulada en tota regla.
En consonància amb l’anterior, si estem en guerra el que hem de fer és acumular victòries i pensar estratègicament i tàcticament per a sumar més victòries que derrotes. La qüestió és… com es fa? No només és qüestió d’aturar-se en les formes que té la representació de la victòria, sinó també en com s’arriba a aquest lloc.
En relació amb el primer punt, sembla que el fet d’enfrontar-se de forma determinada, des de la resistència que suposa posar el propi cos per aturar un desnonament, no és suficient. El que es feia des de la PAH no era suficient. Si la PAH era refor, reformistes eren les seves formes. I d’elles hem après tot, o quasi tot. Així doncs, la qüestió sembla que no és tant aturar el desnonament, guanyar temps perquè una o unes determinades persones puguin respirar una mica més o directament per forçar la negociació. La qüestió sembla ser aconseguir la victòria i, per a això, és clar, s’ha d’escenificar. Qui hagi passat per desnonaments organitzats per la PAH o per desallotjaments preparats per col·lectius que okupaven una casa o un centre social —amb disturbis o no— podrà establir certes comparacions amb algunes de les formes que caracteritzen a alguns dels col·lectius d’habitatge que aquí ens ocupen.
El primer i més evident és que, davant de la victòria militant —i per a les militants— que significa aturar el desnonament, per a gran part de les persones afectades, allò no pot llegir-se tant com una victòria, sinó com un alleujament que, ara per ara, se sap momentani. Així doncs, vestir la concentració davant la porta de l’habitatge de les afectades de hooliganisme en estat pur sembla ser la resposta que s’està donant a determinada necessitat activista de donar-li més transcendència a la lluita.
Què volem dir? Novament, acudir a les xarxes socials, però també a les mateixes convocatòries de desnonaments, ens ajuda a posar-ne alguns exemples. Eslògans com «Honor i glòria», en relació amb el col·lectiu d’habitatge, o «Força, sindicat», que es coreja fins a l’extenuació durant i al final del que quasi es converteix en una performance i que també apareix en cartells i imprès en bufandes d’estètica futbolera, són útils per generar identitat entre aquelles que conformen el col·lectiu i inclús semblen ser un factor d’atracció per a sumar militàncies; però són quelcom més.
Tenen relació també amb una determinada espectacularització de la lluita, molt lligada també a una cultura futbolera que, òbviament, està bastant masculinitzada: els pots de fum, determinada música a tot volum, determinada estètica i determinats cossos que es visibilitzen en l’enfrontament davant la línia policial o davant les comitives judicials i de la propietat. Hauríem de fer-nos la pregunta de si tot això és realment inclusiu de la diversitat de persones que formen part d’això que anomenem «el moviment per l’habitatge», tant de les persones activistes com de les afectades. Quins cossos i quines veus són més visibles?, com es posicionen?, de quina manera ocupen l’espai?, hi ha marge per a altres formes i altres cossos que també estan presents en aquests col·lectius?
Així doncs, el desnonament es converteix, novament des d’un determinat posicionament purament activista, en espai de lluita i de festa. La mateixa pregunta: poden viure’l les persones afectades de la mateixa manera?
La primera dimensió, la de la lluita, també es veu reforçada dotant-la d’una aura quasi mítica a partir de l’associació amb determinades imatges i referents com les dones kurdes o altres en realitats bastant diferents de la nostra, més lligades, realment, a un context bèl·lic i que tenen ben poc de romàntiques.
També, ho estem veient últimament, a partir de determinats referents televisius que s’agafen acríticament i que semblen només interessar per l’estètica. Ens referim, per exemple, al plantejament de la campanya contra Divarian-Cerberus, d’allò que s’ha acabat anomenant «la guerra a Cerberus», prenent l’imaginari que es desprèn de La casa de papel, sense entrar en consideracions majors sobre el rerefons poc horitzontal, igualitari o revolucionari d’aquest producte d’Antena 3.
La segona, la de la festa, ens porta per altres camins i ens torna a quelcom que anunciàvem abans. Dèiem: no només s’ha de plantejar com es representa la victòria, sinó també com es prepara. La transcendència de la lluita, entesa com una de les tantes batalles d’aquesta gran guerra a què ens enfrontem, es combina aquí amb una de les qüestions que sempre ha estat present en aquests i altres col·lectius: el debat sobre la urgència, la contradicció que es deriva de prioritzar el fi sobre els mitjans i les formes, perquè, en última instància, les implicades ens estem jugant el sostre d’algú.
Podria semblar, per això, que aquí no es viu aquesta contradicció, sinó que determinats activismes el que plantegen és la necessitat de prioritzar el fi sobre els mitjans, la foto de la victòria, també la de la guerra, sobre tal o tal altra solució per a les precàries vides d’aquelles persones que porten el seu cas a l’assemblea. Seguim estirant dels fils: en la lògica de la guerra, potser és més important la representació d’aquesta, el disturbi
i la violència policial o la imatge de força del col·lectiu triomfant davant la porta de tal o tal altra persona que guanya la seva segona o tercera ordre d’ajornament d’un desnonament, que no la solució per altres mitjans, si és que existeixen o s’han explorat. Aquí és on també podem entrar en quelcom que no és nou: a què donem més valor?, quins són els rols, tasques i feines més valorats?, qui participa en ells? Més endavant tornarem una mica sobre això.
Així doncs, només des d’aquesta perspectiva d’afirmar la guerra i necessitar la representació de la victòria se’ns acut que podem entendre determinades pràctiques que s’enquisten en aquests col·lectius i que venen de lluny.
Estem parlant de pràctiques i formes que despullen de la capacitat de decisió a l’assemblea per a traspassar-la a altres espais, més relacionats amb un determinat oci —nocturn, juvenil; associat a l’ús d’alcohol o altres drogues— que no només es tenyeix d’activisme, sinó que també acull la dimensió de sociabilitat i de relació social tant afectiva com sexual que té la militància. Fem-nos doncs algunes preguntes: qui participa d’aquests espais com les cerveses post-assemblea o la festa post-xerrada?, sobre què es parla? Al cap i a la fi, què s’hi decideix?
Sabem que la informalitat i l’afinitat són realitats no només presents, sinó, en certa manera, naturals. També, que a voltes són necessàries per qüestions de seguretat. La qüestió és, llavors, com es produeixen, a què responen, quines són les seves conseqüències. És en aquests espais informals i basats en una afinitat activista on més explícita es fa la separació entre militants i afectades. Però no només, també entre les mateixes persones militants, entre aquelles amb rang i poder, amb determinats sabers i experiències i aquelles que no posseeixen aquestes característiques.
És aquí, també, on podem fer una lectura que ha d’anar molt lligada a qüestions que, per ser d’aquesta manera, semblen inqüestionables. Ens referim al difícil encaix entre els temps i ritmes de vida i els de la militància: que els desnonaments es produeixin als matins i en horari laboral fa que qui pugui participar d’aquest posar el cos sigui només una part de l’assemblea i de les persones activistes. D’altra banda, que els espais d’informalitat es concentrin en horari nocturn i en context de festa provoca també que només siguin accessibles a unes determinades persones i perfils.
Entre aquests últims, destaquen aquells que fan de l’activisme el seu projecte de vida, aquells que el professionalitzen —acumulant sabers i experiències, fent-se imprescindibles en allò que es considera més important, com pot ser obrir una casa o organitzar una campanya política— i per on fan passar quasi tots els aspectes de la seva quotidianitat i la seva realització personal; també les relacions afectivo-sexuals.
Viure així l’activisme fa que es forcin els ritmes i les formes d’aquelles amb qui es comparteix col·lectiu i assemblees. Novament, recórrer a l’argument de la urgència pot resultar molt útil. Però és cert que les nostres accions militants es realitzen en funció d’aquesta urgència i no tant en funció de les nostres necessitats? Són aquestes compatibles amb les de les persones afectades i amb les d’altres persones que participen de les nostres assemblees?
Al marge van quedant no només la gran majoria de persones afectades, sinó també aquelles que, per responsabilitats familiars, càrregues laborals o altres maneres d’entendre i viure l’activisme, no són o no poden ser en aquests llocs de visibilitat, reconeixement, rang i poder. Així doncs, si aquests llocs i tasques ja estan assumits, si ja estan definits els seus paràmetres i integrants, tota la resta ha de quedar en mans d’algú. Però resulta, quina casualitat, que gran part d’aquelles tasques tan necessàries en els col·lectius d’habitatge com les acollides, els acompanyaments a Serveis Socials, la feina de desxifrar textos legals, la gestió del correu electrònic, el mailing amb la SIPHO,1 l’advocada o la persona tècnica de torn, etc., no són assumits per aquelles que abans anomenàvem «activistes professionals», sinó per les que no tenen tant espai als seus cercles. La manca d’experiència o de perícia que, de vegades, es presenta com un motiu per rebutjar l’assumpció d’aquestes tasques no apareix quan es tracta de participar en accions —ocupacions, desnonaments, escarnis, etc. Sembla, en definitiva, que no s’està qüestionant ni problematitzant suficientment l’evident divisió sexual de rols i tasques en els col·lectius d’habitatge —també hauríem d’incloure l’eix de l’edat—; de la mateixa manera, no s’està encarant suficientment la crítica a allò de la tirania de les estructures informals o la participació d’activistes amb militàncies polítiques externes, que responen a tàctiques i estratègies també externes i amb una participació i comprensió d’aquesta lluita des d’una perspectiva utilitarista i potser amb data de caducitat.
En íntima relació amb tot això, tampoc s’estan posant en qüestió altres aspectes que no són nous: què té més visibilitat i, per tant, a què se li atorga més valor? No se segueixen reproduint als col·lectius d’habitatge formes heretades que donen més importància a allò que es considera acció/producció sobre allò que és cura/reproducció? Què dóna més rang? Què és allò que es comunica en les campanyes polítiques, en els cartells i tuits, en les xerrades i rodes de premsa que funciona com a factor d’atracció per a noves militàncies? Ens repetim, és cert, però és que no deixem de donar voltes sobre el mateix.
Més enllà de com puguin semblar-nos de contradictòries totes aquestes apreciacions davant de la militància i l’activisme com a feina de formigueta, respectant els ritmes i processos de cadascuna o treballant les formes de salvar les distàncies entre persona afectada i militant sense perdre la perspectiva del privilegi propi, la comprensió de l’activisme que es deriva de la combinació entre espectacle, professió i guerra ens porta a altres consideracions que són més que representatives del que hem anat dient.
En una guerra, tots els soldats semblen ser imprescindibles. En la guerra per l’habitatge, que té com a característica un cert plataformisme o, almenys, una certa heterogeneïtat i diversitat política en l’interior dels diferents col·lectius —uns més, d’altres menys—, semblaria que aquesta fos una de les màximes. Hem de filar prim, perquè resulta que sembla haver-hi una escala de la imprescindibilitat. Una escala que respon a això d’atorgar més valor i rang a unes coses que a altres. Determinats coneixements, habilitats i experiències, que estan molt lligades a la disponibilitat per a l’acció —allà on, d’altra banda, es produeix la transmissió d’aquests sabers—, fan que el cercle dels veritablement imprescindibles tingui determinades característiques: és reduït, jove i masculinitzat, tant en identitats com en formes, discursos i actuacions.
És reduït, perquè si ja ho és la militància, aquella que es nodreix de les formes que aquí critiquem ho és encara més.
És jove, perquè els espais de l’acció estan hegemonitzats per la gent de menor edat, o només perquè tenen més temps, disponibilitat i predisposició —i és molt remarcable que la gent jove s’estigui polititzant a una velocitat vertiginosa—, sinó també perquè és aquesta la manera que sembla primar a l’hora d’apropar-se a l’activisme i aquella que es publicita i reforça des de missatges i discursos com els que s’han analitzat.
I està masculinitzat, perquè gran part dels seus patrons responen a una determinada socialització de gènere i a una determinada normativitat que no podem entendre si no és a partir del prisma del feminisme: la qüestió del valor social d’unes accions sobre altres, la importància del que és productiu, la preponderància de la finalitat sobre el procés o la necessitat d’una determinada visibilitat associada a la força i al que és públic.
És des d’aquí que podem començar a tancar el cercle d’allò que es porta dient des de fa unes quantes ratlles. Perquè entre aquests que es consideren imprescindibles hi ha els agressors, que d’haver-n’hi, n’hi ha, en els col·lectius d’habitatge com en qualsevol altre espai en què ens relacionem. Però és només a partir d’una mirada feminista, que considera l’estructura que condiciona les nostres vides, que podem entendre els casos que s’han produït i produeixen no com simples anècdotes sinó com expressions que responen a allò que anem anomenant «patriarcat» i «heteronorma». La qüestió és: què s’està fent en els col·lectius d’habitatge al respecte? Més enllà que, en gran part vehiculat a partir d’aquestes veus joves que nodreixen les assemblees, s’introdueixi el femení genèric en textos i discursos, es parli de cures o es facin rondes emocionals en les assemblees, què s’està fent en els col·lectius d’habitatge al respecte? Ja està? La mirada i la pràctica feministes són quelcom que s’assoleix en un temps i unes fases determinades i després ja està, girem full?
Reprenent el fil, sembla que a partir dels arguments de la urgència i la importància, a partir de la comprensió de la militància com a guerra i espectacle, s’estan passant per alt determinades qüestions a les quals en qualsevol altre espai o col·lectiu potser sí que se’ls donaria més atenció. Denúncies d’agressions i assenyalament d’agressors queden en l’aire i, en moltes ocasions, es ventilen amb l’excusa que els fets es van produir fora de l’assemblea, quan, en realitat, van tenir lloc en aquells espais que pretenen reproduir l’espai assembleari de manera informal. Per això no importa. Perquè allò que sembla prevaldre no és l’assumpció d’una gestió col·lectiva d’un cas que no és quelcom aïllat, sinó estructural; allò que sembla triomfar és la protecció d’aquell qui, tot i assenyalat i denunciat, resulta imprescindible. Només a partir d’aquí entenem els casos en què s’ha donat el trasllat d’expulsats per agressions d’un col·lectiu a un altre, sense que hi hagués una explicació en aquest traspàs, o el manteniment d’altres en espais de visibilitat i poder evidents. Òbviament, també sense reconeixement o processos de reparació.
Així, si no s’apliquen les formes i sabers feministes i es deslegitimen; si no es problematitzen des d’allà les relacions i interaccions socials que es produeixen en els nostres col·lectius i assemblees; si es protegeix i empara els agressors; si es menysté i s’invisibilitza la feina de les companyes dels col·lectius; i si, en última instància, se segueixen mantenint formes de fer que permeten l’agressió i la reproducció de les seves lògiques, què estem fent? Realment entenem que la lluita per l’habitatge és quelcom sectorial, que pot esqueixar-se de la realitat social que ens envolta?
Notes:
1 Servei d’Intervenció en situacions de Pèrdua de l’Habitatge i/o Ocupacions, que depèn de les Oficines d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.